Ramón Guimerá Lorente , Moncho, Beceite, Beseit, Matarraña, chapurriau, Teruel, Aragón, Aragó, backup de varios de mis blogs, con muchos textos editados.
Capitol
XLVIII. De la excellent e singular corona de xij murons
o esteles
ço es les xij dignitats sues: e ab vij fermalls:
ço es los vij dons del sanct sperit: presentada a la mare de deu per
lo princep Miquel.
Apres vingue gran multitut de angels ab
infinides trompetes e ministres: portant quatre dells vn bastiment
molt guarnit de pedres e perles ab gran solemnitat: en mig del qual
venia vna corona excellentissima. E acostant se los dits angels a la
senyora ficant lo genoll dauant sa senyoria baixaren lo bastiment qui
portauen molt alt. ¶ E sanct miquel prenint la dita corona en les
mans: dix a sa altesa. Serenissima e inclita senyora aquesta es la
corona a vostra merce deguda per compliment de les vostres joyes. La
qual es de tanta valor que no basta enteniment huma a compendre la
estimacio sua. Ella senyora es de or molt purissim obrada
marauellosament: la qual te dotze murons e sobre cascu de aquells
resplandeix vna stela de singular claredat significant les vostres
excellencies e dignitats les quals son sens par. ¶ La primera es
senyora que sou eternalment predestinada per nostre senyor deu. ¶ La
segona que vostra merce es stada figurada: e per los prophetes
prophetada
del començ del mon ença. ¶ La terça que per langel de nostre
senyor deu solempnament
sou stada denunciada
(aixina
se díe anunciada abans)
a pare e a mare. ¶ La quarta es senyora que sou sanctament concebuda
vsant de raho dins lo ventre de vostra virtuosa mare. ¶ La quinta
que vostra merce es stada goyosament
nada e haueu singularment alegrada tota la parentela vostra. ¶ La
sisena que lo nom de vostra senyoria es stat imposat per nostre
senyor deu e per lo angel reuelat. ¶ La setena que la vida de vostra
merce es stada singularment ordenada sobre tota creatura. ¶ La
huytena
que sou senyora dels peccadors piadosa aduocada. ¶ La nouena es
senyora que sou filla singular de deu lo pare. ¶ La dehena
que sou mare verdadera de deu lo fill. ¶ La onzena que sou sposa
molt amada del sanct sperit. ¶ La dotzena que sou tresorera de
gracia: e administradora de aquella. ¶ E aquestes dignitats senyora
cascuna per si clareja molt mes quel sol embellint singularment la
vostra real corona. ¶ Aximateix son en la dita corona engastats set
fermals
fornits de pedres e perles (per
les)
preciosissimes mostrant esser en vostra senyoria molt copiosament los
set dons del sanct sperit. Car de vostra senyoria es dit. ¶ De
plenitudine eius accipiant vniuersi. Volent dir. Que de la plenitut e
habundancia que en vostra senyoria se troba dels dits dons tot lo mon
ne reb consolacio e gracia. En lo
vogi
de la dita corona son engastades infinides pedres e perles en gran
orde mostrant que la gloria vostra es embellida de innumerables
virtuts. E perço senyora mana nostre senyor deu que sia dit als
homens habitants en la terra. ¶ Glorificate eam omnes gentes in
virtute vestra: et cuncti populi terre extollite magnificientiam
eius. Volent dir. glorificau aquesta senyora totes les gents ab la
virtut e força e tot lo poble de la vniuersal terra exalçau la
magnificencia sua. E la senyora molt contenta e alegra de tal corona
pres la ab gran plaer e acomanala a la sua amada cambrera.
Capitol
XLVII. Com sanct Miquel presenta a la senyora vj parells de tapins:
dient los calças sa merce quant per sis staments de persones seria
reclamada.
Apres fon aqui altre angel ab vn bell baçi fet de
coral guarnit dor de molt singular obra en lo qual y hauia sis
parells de tapins. E prenint lo sanct Miquel presentals a sa senyoria
dient. ¶ Excellent senyora la magestat de nostre senyor deu tramet a
vostra altesa aquests tapins per a vostre calçar: car haueu molt a
caminar per socorrer a natura humana en les necessitats sues: com per
ella sereu reclamada. Los vns tapins senyora son tots de argent
specialment obrats: aquests senyora calçareu com sereu reclamada per
los homens quis trobaran en stament de gracia. Car coneguda la
flaquea humana seran molt certs que sens vostra merce conseruar nos
poden. E perço continuament cridaran e diran a vostra senyoria cascu
de ells. ¶ Conserua me domina quoniam speraui in te. Volent dir. O
senyora y conseruaume en aquest stament glorios: que stiga ferm e
constant en la gracia y amor del meu senyor e creador: e deliure de
tota offensa sua. E corrent prestament la senyora per ajudarlos dir
los eu. ¶ Nolite confidere in cordibus vestris: quia qui confidit in
corde suo stultus est. Volent dir. O fills meus qui sou en stament de
perfectio: e posseyu(posseíu)
la gracia de nostre senyor deu: guardau vos de presumpcio: que no es
cosa al mon que pus prestament vos faça caure: ne fieu de la
fermetat del vostre cor: car dich vos certament que es be orat qui de
si mateix confia. Ans tostemps que sentireu en vosaltres alguna
virtuosa disposicio: deueu dir ab humilitat. ¶ Suffitientia nostra
ex deo est. Confessant que qualseuulla be o gracia que en vosaltres
sia sols es de deu e de vosaltres no res. E axi perseuerareu ferms en
la gracia a vosaltres donada. ¶ Los altres tapins senyora son d´vn
brocat vert molt singular: aquests calçara vostra merce: quant sera
cridada per aquells qui son en peccat mortal. Car los dits miserables
trobant se en aquell pou profunde
de la jra
de nostre senyor deu reclamaran a vostra clemencia: dient cascu per
si. ¶ Saluum me fac domina: quoniam intrauerunt aque vsquem ad
animam meam. Volent dir. O senyora qui sou font de misericordia
saluau nos e deliurau nos: car les aygues de peccat son entrades dins
la anima nostra: e han la offegada e morta e apartada del seu creador
e noy ha quins delliure sino vos qui sou mare del jutge: ens podeu ab
ell reconciliar. E vos senyora hoyt lo crit dells cuytareu ab los
dits tapins: e acostant vos a ells: darlos ha vostra merce gran
sperança de venia: dient a cascu de ells. ¶ Spera in domino et
declina a malo et fac bonitatem. Volent dir. O miserables qui en la
profunditat de peccats sou cayguts nous desespereu: ans hajau gran
sperança en la clemencia de nostre senyor deu queus haura merce: e
apartau vos de tot peccat e mal: e feu obres bones e virtuoses e
sereu delliures de la mort eternal. ¶ Los altres tapins senyora son
de vellut
burell
tots brodats
de mates
de murta:
Aquests calçara vostra senyoria com negociara en les fahenes ardues
de natura humana. Car a vostra merce han a recorrer tots los temptats
e tribulats en la present vida. Los quals diran a vostra altesa. ¶ O
tu benedicta super mulieres: que angelos vincis puritate: sanctos
superas pietate veni domina in adiutorio populo dei. ¶ Volent dir. O
senyora vos qui sou beneyta sobre tot lo linatge de les dones e
venceu los angels en puritat e sobrau tots los sancts en excellent
pietat: veniu senyora en adiutori del poble de nostre senyor deu e
vostre: Car sens vos los tribulats pereixen:
los temptats son vençuts. E vostra senyoria respondra a ells dient a
cascu per si. ¶ Eleua de tenebris affectionem tuam: et de
sempiternis delitijs refice viscera tua. Volent dir. Sabeu vosaltres
qui en tants perills e treballs vos trobau: no es cosa nenguna que
tant vos puga ajudar a no sentir ni estimar los dits treballs com es
leuar la amor e affectio vostra de les coses tenebroses de aquest
mon: e fartar e adelitar lo vostre cor: e entramenes en contemplar e
desijar los delits eternals. Car aquell sols es dit benauenturat en
la present vida qui de cor menysprea tota la felicitat mundana e res
no ha menester de aquella. E perço es dit. ¶ Felicissimus est ergo
plane cui felicitate vti opus non est. ¶ E molts desijant repos e
gloria temporal cahen
(cauen;
com dien: diuen)
en infinides dolors: perque les caygudes dels passats deuen fer
cautelosos los presents: e perço es scrit. ¶ Felix quem faciunt
aliena pericula cautum. E axi menyspreant lo mon fugireu a tots los
mals e temptacions de aquell. ¶ Los altres tapins senyora son de
brocat blanch: aquests calçara vostra senyoria com sera cridada per
aquells qui son en lo pas de la mort: los quals trobantse en tanta
dolor e angustia reclamaran a vostra altesa dient. ¶ O tu pia potens
et potenter pia Maria: de qua fons est ortus misericordie: deffende
nos in prelio vt non pereamus in tremendo iuditio. Volent dir. O
senyora vos qui sou piadosa e potent: e tant com pus potent tant pus
piadosa. de la qual axi com de viua font mana a nosaltres la diuinal
misericordia: defeneu nos senyora en aquesta estrema
batalla: perço senyora que no perixcam
en lo temeros juhy
que apres la mort speram. E vostra senyoria corrent a ells ab los
dits tapins recaptarlos eu aquella gracia final quils emblanquira
e denejara
la anima fent la molt segura e alegra en son viatge: e dir los ha
vostra merçe. ¶ Induite vos armaturam dei vt possitis stare
aduersus insidias diaboli. Volent dir. O fills meus nous espanteu en
aquest tan stret pas preniu
les armes de nostre senyor deu: ço es la sanch del meu fill e ab
aquesta armats e guarnits poreu vençre e sobrar les cauteles
diabolicals: qui en aquest cars se esforça a fer vos perdre la
gracia e amor diuina: La qual per mija de la dita sanch haueu
obtenguda: e apres de aquesta gran victoria peruendreu a la gloria de
inmortalitat: hon descansareu de tot treball. ¶ Los altres tapins
Senyora son de brocat blau: aquests calçara vostra merce quant volra
visitar aquell spital de purgatori: hon son aquelles animes
turmentades per la sentencia diuina fins sien purgades e fetes dignes
de entrar en lo repos de parays. ¶ De aquestes vostra senyoria sera
tan ansiosa: que souint los fareu grandissimes misericordies: en
special en les vostres solempnitats e festes. En les quals dira
vostra excellencia a les dites animes. ¶ In nomine meo petite et
accipietis: vt gaudium vestrum sit plenum. Volent dir: o animes
penades demanau en nom meu ab gran confiança remissio de les vostres
penes en los dies solempnes meus: car no sera negada misericordia a
nengu en aquells dies: si ab vera deuocio e fe demana: ans siau certs
lo vostre goig sera complit e haureu plenament e complida aquella
visio diuina qui tant desijau. E com sereu en aquell repos pregareu
estretament per aquells qui de vosaltres se son recordats en lo temps
que ereu posats en penes e dolors eus socorrien ab ses oracions e
suffragis. E yo per amor vostra sere special aduocada dels dits ben
factors vostres: eus offir de james fallir los en les necessitats e
angusties sues: Car les obres de pietat me
plaen
molt: quant mes aquelles que a vosaltres en la gracia e amor del meu
amat fill. E aquelles animes senyora no solament en les grans festes
vostres: ansenlos
dissaptes
a vostra merce dedicats: cridaran e demanaran a vostra altesa socors
e ajuda dient. ¶ Inueniat anima nostra lucem misericordie tue et
recreet nos tue pacis dulcebo. Volent dir. O senyora clement troben e
senten e sien mereixedores les animes nostres de veure resplandir
sobre si la lum clara de la vostra misericordia: e siam senyora
recreats ab la dolçor de la vostra pau: quins deliure de la pena que
sentim ens porte prestament en lo loch de repos e pau. ¶ Quoniam
benigna est misericordia tua et pietas tua in omnes qui inuocant
nomen sanctum tuum. Car benigna e molt dolça es la vostra
misericordia e pietat a tots aquells qui inuoquen lo vostre sanct e
molt glorios nom. ¶ Los altres tapins senyora son de or tirat
singularment obrats: aquests estojara vostra altesa per a la derrera
jornada quant haura a fer aquell gran cami de la terra al cel. Car
sera vostra merce cridada per tota la sancta trinitat: dient a vostra
senyoria. ¶ Ascende huc
et coronaberis. Volent dir. Pujau açi reyna excellent en la gran
ciutat de parays: hon sereu dignament coronada. Aquell dia senyora
calçareu los dits tapins de aquell or molt resplandent de
inmortalitat e ab aquells entrareu per lo regne vostre de parays ab
gloria inestimable: e fareu la cercha per aquella sancta ciutat per
alegrar tots los ciutadans d´aquella. Los quals contemplaran vostra
senyoria ab goig inestimable (2
vegades in estimable):
e diran a vostra merce lo parlar de Salamo qui diu. ¶ qp pulcri sunt
gressus tui in caltiamentis filia principis. ¶ Volent dir. O senyora
princessa filla y sposa del gran princep deu eternal: y quant vos fa
bell veure passejar ab aqueixos tapins resplandents de inmortalitat.
¶ Tots senyora ab gran alegria seguiran vostra senyoria obeint lo
per ella manat: com a reyna y senyora nostra. ¶ E la senyora
acceptant los bells tapins acomanals a la sua cambrera manantli quels
tingues aparellats per a les jornades que sa senyoria los hauria
mester.
Doctor en Sagrada Teología, canónigo de la insigne iglesia del Sacro-Monte, Catedrático de Retórica y Poética en el Colegio-Seminario de San Dionisio.
Palma de Mallorca.
Tipografía de Bartolomé Rotger.
1883.
Licencia del Ordinario.
Examinada por especial encargo la presente colección de poesías líricas mallorquinas, con su correspondiente versión castellana, Su Excelencia Ilustrísima, ha tenido á bien conceder permiso y licencia para que pueda imprimirse y publicarse.
Palma 9 de Setiembre de 1882. Guillermo Puig. Canónigo Srio.
//
Cuán mal van fé Próspero de Bofarull y Mascaró y datres catalanistes. Encara aixina, los textos amostren mol be cóm escribíe encara al 1882 un religiós, presbítero, "Doctor en Sagrada Teología, canónigo de la insigne iglesia del Sacro-Monte, Catedrático de Retórica y Poética en el Colegio-Seminario de San Dionisio."
//
Prólogo.
Tras algunos años de espera, debidos á las circunstacias de mi accidentada vida, puede ver la luz el primer volúmen de mis versos mallorquines. En 1877, al publicar la obra sobre el Estado religioso y social de la isla de Mallorca, anuncié la publicación de LO TROVADOR MALLORQUÍ; no me ha sido posible hasta hoy realizar lo prometido. No tarda quien llega, afirma un refrán; y ménos tarda aún, como de fijo deben de asegurar los que algo entiendan del estado de nuestro comercio de libros y arte de imprimir, el que á traves de los obstáculos aludidos, llega á ver, si bien imperfectamente, efectuada la difícil empresa. Hecha esta necesaria aclaracion, tocaríame, a fuer de buen padre, enterar al público de lo que concierne á la historia y cualidades de mis poesías, pobres hijas de mi imaginacion juvenil, nacidas al calor del sentimiento patrio, iluminadas por el rayo vivificante de la Fe católica; y á guisa de prólogo, insertar largos capítulos de teoría literaria tocantes al fondo y a la forma, al medio de expresion y á los ideales de estos versos. Mas ¿para qué? Aquí están ellos mismos: hablen y respondan, sin necesidad de abogados enojosos, pues valor tienen de presentarse, sencillamente y sin pueriles temores ni vanos alardes, ante el tribunal de la crítica ilustrada. Veinte años escasos contaría yo, cuando sentíme impulsado por la poderosa corriente de renovacion literaria, que los vientos del Mediterráneo, desde las costas de Cataluña traían á Mallorca. La voz de la antigua patria catalano-aragonesa, envuelta en los misterios y atractivos de lo pasado; el sentimiento religioso, puro, vivo, resplandeciente en mi familia y en la Isla entera, como la llama del hogar; las suaves emociones que experimentaba mi corazon, al escuchar los cantos populares de boca de las aldeanas mallorquinas, incomparable tipo de belleza, en el fondo de blancos almendrales, á orillas de *tados arroyuelos, ó a lo largo de las azules playas, cuando murmura dulcemente el mar dormido; la delicada pasion de mi alma, exhalándose en entusiastas discursos, al contemplar los muchos monumentos que el genio del Arte, por la Fe dirigido, levantó en el pequeño territorio de mi patria; todo, todo me impelía a tomar parte en la que se ha llamado la nueva cruzada; todo convidaba á sentarse en el banquete de los hijos de los dioses, todo ponía en mis manos el arpa sonorosa. La naturaleza cultivada con sus encantadoras armonías; el cielo eternamente azul, que, cual inmenso pabellon de seda, cobija las altísimas cumbres; el mar, ya sosegado, ya furiosamente revuelto contra la escollera de rocas que defiende el N. de la Isla; el derruido castillo, baluarte un tiempo de la independencia cristiana; la cabaña del leñador amparada de los vientos por el añoso ramaje de las encinas; la espesa cabellera de pinares que cubre las graciosas vertientes de los cerros: hé ahí las fuentes de mi inspiracion poética. Al fijar la atencion en las vicisitudes de la humana vida, la complicada urdimbre de acontecimientos, prósperos y adversos, que la constituyen, levanta ó abate el espíritu; el cual se dilata en las expansiones de legítima alegría, ó se contrae bajo el peso del infortunio, ó saca, en su meditacion científica, provechosas lecciones de las alegorías é imágenes de la naturaleza . El espíritu se encuentra mecido en una onda de luz; ó vaga de pronto en menguada circulación de tinieblas. Y, por otra parte, mirando la cruz de Jesucristo, símbolo sublime de nuestra civilizacion, coronar las esbeltas torres de las parroquias, lo mismo que el pajizo techo de selváticas ermitas, llevé mi alma á la soledad; y, en el silencio de la oracion, por el camino del deber, los ejemplos de Dios y de los mártires y santos infundiéronme ¿por qué no decirlo?, la gracia del amor, para cantar, con pobrísimos pero sentidos acentos, en mi nativo restaurado lenguaje mallorquin, ó catalan literario los afectuosos temores y esperanzas del alma cristiana, los encantos y grandezas de la Religion, la caridad heróica, nuestros destinos inmortales. Por eso la presente coleccion de poesías se divide en tres libros, cuyos títulos indican suficientemente el asunto: Recuerdos de la patria; Las luces y las sombras; Granos de incienso.
Preludi.
LO PRIMER CANT DEL TROVADOR.
The first, the first! ...oh! nought like it. Our after years can bring. (Francis Brown.)
Su baix la forta alzina Qu´ombreja la marjada, Y rossinyols estoja Ab son negrench fullatje. Un jovenet s´hi veya Com l´auba clarejava. ¿Qué hi fa en aquestes hores? Tant dematí ¿quí aguarda? ¿Ascolta per ventura La suau remor de l´aygua Del torrentol vehí Cobert de flors boscanes?
PRELUDIO. EL PRIMER CANTO DEL TROVADOR.
Cabe la robusta encina que se levanta en el bancal, y en su negruzco ramaje esconde nidos de ruiseñores; A la claridad del alba, vese delicado mozo. ¿Qué hace allí á estas horas? ¿A quién busca tan de mañana? ¿Escucha tal vez el suave rumor del arroyo, que corre cerca, oculto en bosquecillo de flores?
¿Quí es lo galant jove? Riallera té la cara, Cabells abundantíssims Li besan ses espatles. Com si hagués foch intern Inquieta n´es sa marxa, Y axí com raig de sol Llambrejan ses ullades. Lo jovencell ¿qué porta, ¿Qué porta en ses mans d´ángel? La clau de l´harmonía,
la joya d´ell: Un arpa. Y alegre la punteja, Mentres lo Sol dexantne Los cims de l´alta serra, Lo mira ab ulls de pare. ___ M´han dit en la vila (Axí canta´l jove) Que som un trovayre, Que gloses sé fer; M´han dit les donzelles Que veu melodiosa No hi há com la mía, Que som llur plaher. No sé lo que pugan Mes veus agradarles, No sé si mos cántichs Ne son un tresor; Mes sé qu´una harpeta M´han dat, y que vibra Gratíssimes notes Si la polso jo.
¿Quién es ese simpático jóven? Risueña cara tiene; abundantísima cabellera flota sobre sus hombros. Demuestra inquietud en sus pasos, como si fuego interno le aquejase; sus miradas relampaguean, como rayo de sol. ¿Qué lleva el niño, qué lleva en sus manos de ángel? La llave de la armonía, la prenda de su amor: UN ARPA. Alegremente la hace vibrar, miéntras el Sol, abandonando las cumbres de la alta sierra, le mira con ojos de padre. ___ Y canta: - “Dijéronme en el pueblo que soy trovador, que sé componer canciones; dijéronme las doncellas que no hay voz tan melodiosa como la mía, que yo soy su encanto. “No sé hasta qué punto les gustan mis armonías; no sé si mis cánticos son un tesoro: pero me han dado un arpa, y ésta, cuando la pulso, despide gratísimos sones.
Sols quinze vegades, En tota ma vida, De la Primavera N´he vist lo tornar; Mes sént una espurna De foch dintre l´ánima; Y el cor se desperta, Y ´m plau lo cantar. ¿Quí som? ¿Per qué ´m crida La gent admirada? ¿Per qué de mí brollan Suavíssimes veus? ¿Per qué conmoguda m´ascolta ma mare? Per qué s´en glorían De mí ´ls parents meus?... Tot, tot, vol parlarme. La gaya fonteta De dolços murmuris Ne fa veu per mí. ¿Quí som? ¿Per qué ´ls núbols, Les flors y les aygues, Sa vida me contan Per ferme sentir? L´Altíssim tal volta M´envía á la Terra, Dels hòmens per calma. De dòls per espant; Y arreu les criatures, Vehent m ´arribada, Me diuen: Poeta, Comença ton cant.
Áun sólo quince veces he visto la vuelta de la primavera; mas siento chispas de fuego en el alma; el corazon se despierta, y me gustan los cantares. ¿Quién soy? ¿Por qué me llama con cierta admiracion la gente? ¿Por qué se escapan de mi boca suavísimas palabras? ¿Por qué conmovida me escucha mi madre? ¿Por qué mis parientes hablan de mí con complacencia? Todo quiere hablarme. La gaya fuentecilla sírvese de dulces murmullos al dirigirse a mí. ¿Quién soy? ¿Por qué las nubes, las flores y las aguas me cuentan su vida, comunicándome sus sentimientos? Tal vez el Altísimo me envía á la Tierra, para mitigar los dolores de los mortales. Y las criaturas todas, al ver mi llegada, me dicen: Poeta, empieza tu canto.
¡ Qué hermosa es la Terra! ¡Qué bella es Natura! M´ encisa de l´auba Lo joch matiner. Qué bella es l´aubada Quant surt enllestida, De flors primerenques Regant lo planter. Lo Sol qui s´axeca, De llum les ratxades Envía benévol Per serres y valls. L´oratje qui corre sorprén les espigues. ¡Quín goig!; al sentirho Defugen traballs... ___ Mon pit té molta d´ansia Del goig d´esta ventura; La gloria y la bellesa Saltar me fan lo cor. La mar, los cels, les aures Me diuen tendres coses, De santa Fe ´l tresor. ¡Oh, vull cantar! ¡No ´s pérdia Ma veu en mes entranyes! Ara, en ma jovenesa, Mos lays entonaré; Y quant les venes flonjes Me tornin de vellesa, Encara al mon y als hòmens Adeu cantant diré!
¡Qué hermosa es la Tierra! ¡Qué bella es Natura! ¡Qué encantadores los juegos del alba, al aparecer ésta con su brillante atavío, rociando los planteles de tempranas flores! El SOL se levanta; desparrama benévolamente raudales de luz por sierras y valles. Pasa la brisa matinal, sorprendiendo las espigas. ¡Qué gozo! Las penas huyen... ___ Mi corazón ansía gozar tanta ventura; mi corazon salta de contento por la gloria y la belleza. El mar, los cielos, las auras me dicen ternuras inefables; y el tesoro de la santa Fe híncheme el pecho de armonía. ¡Quiero cantar! ¡No vaya a perderse la voz en mis entrañas! Ahora, en la juventud, entonaré mis cantares. Y cuando la vejez afloje mis venas, todavía cantando diré adios al mundo y á los hombres!
¿Sentíu la cantoría Que ´s pert per l´enramada? Dolcíssima ressona Com los gemechs del ayre. N´es la cançó primera Que n´ix del fons d´un ánima; Del Home d´harmonía N´es lo suspir del auba. Primicies del Ingeni, Preludi d´entussiasme; Del jove Trovador N´es la primer cantada.
Abril de 1872.
¿Oís el eco, que se pierde por la espesura? Resuena dulcísimo como los gemidos del aire. Es la canción primera, que sale del fondo de un alma. Es el suspiro de alborada del Hombre del Ritmo. Primicias del ingenio, preludio de entusiasmo; primera cantata del jóven Trovador.
____
LLIBRE PRIMER. RECORDANCES DE LA PATRIA. ___
I Á MALLORCA x --- Poesía premiada en lo certámen de Montpeller de 31 de Mars de 1875, convocat per la “Société pour l´étude des langues romanes.” Desde ton trono escumós, Desde ta cadira d´algues, Reb mes tendres cantoríes, Mes senzilles codolades. ***
Ben hajas, Illa preciosa, Que ets per mí l´estel del auba; Terra de les ones filla, Mallorca mía, ¡ben hajas! Oh sant niu de ma naxença Jardinet de los meus pares, Que ´l Creador fa florir Pera la nostra alegransa.
LIBRO PRIMERO. RECUERDOS DE LA PATRIA. I Á MALLORCA x --- Desde tu trono de espu- mas, desde tu silla de algas, recibe mis tiernas melodías, mis sencillos cantares. ***
Bien hayas, preciosa Isla, estrella del alba, hija de las olas; Mallorca mía, bien hayas.
Santo nido donde nací; jardin de mis padres, que el Creador hace florecer, para alegría nuestra.
En tu ma vida transcorre Sots l´ombra de purs boscatjes, Felís y no coneguda, Com la llum per les montanyes. Oh ma nina garrideta, Que ´l trajo verdós estampas De la mar de Catalunya Dintre lo mirall de plata. Dexa que ab mes cançonetes, Ab mes tendres codolades, Sobre ´l teu front virginal Estampi jo un besada. --- Voldría esser trovador D´armoníes elevades; Y, al portal de tos castells, O entre ´ls rams de les cabanes,
A la claror de la lluna, Los oratjols respirantne Que alzinars y garriguelles De bosch en bosch embalsaman,
Jo cantaría tes glories, Tes antigues recordances, Les riqueses de ton sòyl, La bellesa de tes gracies.
Voldría esser trovador, Y, ab l´harpa mía daurada, Rodejat de les donzelles, Amor lo cor meu vessantne,
En tí paso mi vida, á la sombra de frescas arboledas, feliz y no conocido, como la luz en los montes. Graciosa niña mía, que retratas tu traje verde en el argentado espejo del mar de Cataluña; déjame que con mis canciones, con mis tiernas codoladas, estampe un beso sobre tu frente virginal. ___
Quisiera ser trovador de levantado lenguaje; y junto á la puerta de tus castillos, ó á la sombra de los parrales que adornan tus cabañas, al rayo de la luna, respirando las brisas embalsamadas con los aromas de encinares y bosquecillos, cantaría tus glorias, tus antiguas tradiciones, la riqueza de tu suelo, la belleza de tus gracias. Quisiera ser trovador; y con mi arpa de oro, rodeado de pajes y doncellas, rebosando amor de mi pecho;
De tos fills ponderaría Gestes de l´edat passada, De nostra Avior la noblesa, La generosa constancia. De tos fills admiraría Lo seny dreturer, qu´exalça, La paciencia, qu´enriqueix, La fe, qu´hermosea l´ánima. D´aquexos senzills pagesos Que ´t colturan, bella patria, Cantaría la fortesa, Y les costums qu´heretaren De sos avis de la Grecia, Del Marroch ó de l´Italia, Pe´ls prohoms de Catalunya, Temps després, santificades... ¡Ay Deu de mon cor!, un día ¿Per qué no encenéu la flama De l´inspiració en mon pit, Y del geni la llum santa? ¿Per qué, bellesa eternal, De poesía les ales No té mon enginy? Ab elles Volar podría espayantme. De les ciutats á les viles, De los pujols á les planes, De la mar á los torrents, De los cims á les marjades... Inmensos barranchs de Lluch, De Valldemossa ´ls paratjes, Los taronjerals de Sóller, ¡Oh Deu!, vostra gloria cantan.
ponderaría las hazañas de tus preclaros hijos en la pasada edad, la nobleza y generosa constancia de nuestros abuelos; admiraría de tus hijos el juicioso buen sentido que levanta á los pueblos, la paciencia que los enriquece, la fe que hermosea el alma. De esos sencillos aldeanos, que tus campos cultivan, bella patria, cantaría la fortaleza y las buenas costumbres, heredadas de sus antepasados griegos, italianos ó mauritanos, purificadas y santificadas, en la época de la reconquista, por los prohombres catalanes... ¡Dios de mi alma! ¿Por qué algun día no encendéis en mi frente la llama de la inspiración, la sagrada luz del genio? ¿Por qué, Belleza eterna, mi espíritu no tiene las alas de la poesía? Con ellas podría dilatarme por los espacios. De las ciudades á los pueblos, de las montañas á las llanuras, de las orillas del mar á las orillas de los torrentes, de las altas cumbres á los bancales de los huertos... Los inmensos barrancos de Lluch, los pintorescos sitios de Valldemosa, los naranjales de Sóller, tu gloria cantan, ¡oh Dios mio!