Ramón Guimerá Lorente , Moncho, Beceite, Beseit, Matarraña, chapurriau, Teruel, Aragón, Aragó, backup de varios de mis blogs, con muchos textos editados.
Sens
e sabers, auzirs e fin' amors Mi fan amar leialmen ses falsura Mi
dons, on ai mes de bon cor ma cura: Cum posca far e dir qu' ilh
sia honors! Car sens la m mostra per la plus valen Domna del
mon; vezers, ab cor plus gen; Auzirs, mi fai auzir son pretz
prezat; Amors, m' a 'l cor plen et enamorat.
Tot
quan eu dic entr' els fins amadors Posc ben proar qu' es vertatz e
mezura, Car sos bels cors on bes non fai fraichura, E
siei bel oill, e sa fresca colors, E tuit bon aip m' en son d'
aisso guiren: Et ai proat per pretz e per joven Que 'l meiller
es, et ab mais de beutat D' autra domna, et es a dreitjujat.
Per
qu' eu, quan venc vas vos, en vau de cors
Tost
e viatz, e non fatz de mezura; E quan m' en part, vau meins que d'
ambladura,
Pensan
de vos qual es vostra valors; Pois regart me lai on vos es
soven, E dic vos mais en ver per sagramen Que, quant ab vos ai
tot un jorn estat, Lo premiers motz m' es pres del comiat. Bona
domna, meiller de las meillors, E la genser, qual sera m'
aventura, Pois de tos bes mos cors ses vos endura! Que res ses
vos no m' es gaugs ni sabors, Pois fui vostres aissi tot
leialmen: Que mais mi platz far vostre mandamen Qu' autra fezes
del tot ma voluntat; Aissi m' avetz conquist e gazaignat.
Domna,
mei oill que us vezon tan soven Mostran al cor la beutat e 'l
joven, E 'l cor fai dir a la lenga
de grat So que mei oill el cor fan acordat.
II.
Manta
gent fas meravelhar De mi, quar no chant pus soven; Pero
quascus sap son afar, Et ieu sai lo mieu eissamen. Qui jais non
es, com chantara! E si chanta, qui l' auzira! Car perdutz es
joys ni solatz: Qu' el plus jauzens mi par iratz, El plus ricx
escas e marritz, Per que mos chans s' es adormitz.
Pauc se
fai rire ab plorar, Ni paubres d' aver ab manen, E nueitz
escura ab jorn clar, E qui ren no val ab valen, E pauc cavalier
ab vila, Ni us malautz ab autre sa, Et erguelh ab humilitat, E
largueza ab escassedat, E cortes entr' els descauzitz, Plus qu'
austors mudatz ab soritz.
Tals tolh que deuria donar, E
tals cuia dir ver que men; Tals cuia autrui enganar Que si
mezeis lassa e repren; E tals se fia en lendema, Que ges no sap
si 'l se veira; E
tals es savis apellatz Que fai e ditz de grans foldatz; E
tals es apellatz petitz Qu' es, quan s' eschai, pros et
arditz.
No vuelh en cort ses joi estar, Ni ab baron
desconoissen; Ni no m' azaut de trop guabar, Ni de companha
d' avol gen; Mas
lo coms de Savoya
m' a Per amic, e tos temps m' aura, Car el es pros e gent
onratz, Et mante proez' e solatz, Et es de tos bos aips
complitz: Ben aya huey aital razitz.
De tal suy homs que
non a par De beutat ni d' ensenhamen; Mas no m' en puesc gaire
lauzar, Ans en planc e 'n sospir soven: E domna, si merce non
a Del sieu, diga m de cui l' aura! Qu' amada l' aurai
dezamatz Tan qu' autre s' en for' enuiatz; Et ieu, on pieitz mi
falh e m ditz De mal, en sui plus afortitz.
Domna, estortz
for' e gueritz, Si 'l ben que us vuelh mi fos grazitz.
"El juglar, como los heraldos y los reyes de armas, a veces llevaba un nombre alusivo a sus menesteres o a aquel de quien dependía. El trovador Pistoleta, que fue juglar, se llamaba así porque como tal actuaba de mensajero («epistolita»), caso similar, sin duda, al de Peire Bremon Ricas Novas («buenas noticias»), y el de Guerau de Cabrera era llamado Cabra porque en las armas del linaje de aquel gran señor figuraba una cabra. (Capraria) Guiraudó lo Ros, Perdigon y Aimeric de Belenoi («hermoso aburrimiento», mote malintencionado) fueron trovadores que conservaron sus nombres juglarescos. Los llamados Peire de la Mula, Rofian (hay un bufón con este apellido), Reculaire, Pelardit («hirsuto»), Tostemps, etcétera, revelan claramente su condición de juglares."
Dona, genser qu' ieu no sai dir, Per
que soven planh e sospir, Est vostre amicx fis et leials, Assaz
podetz entendre cals, Mand e tramet salutz a vos; Mas a sos obs
n' es sofraitos: Jamais salutz ni autre be Non aura, si de vos
no 'l ve. Dona, loncx temps a qu' ieu cossir Co us disses o vos
fezes dir Mon pessamen e mon coratge, Per mi meteys o per
messatge; Mas per messatge non aus ges, Tal paor ai no us
desplagues; Ans o dissera ieu metes, Mas tan soi d' amor
entrepres, Quan remir la vostra beutat, Tot m' oblida quant m'
ai pensat: Messatge trametrai fizel, Breu sagelat de mon
anel; No sai messatge tan cortes Ni que mielhs seles totas
res. Cest cosselh m' a donat amors A cui deman tot jorn
secors; Amors m' a comandat escriure So que 'l boca non ausa
dire, E no puesc far esdig ni garda En so que amors me
comanda. Ar auiatz, dona, s' a vos plai, So que mos breus vos
dira lai: Corteza domn' e conoissens, E de bon grat a totas
gens, Apreza de totz benestars En fatz, en ditz et en
pessars, La cortezi' e la beutatz, E 'l gen parlars e 'l bels
solatz, L' ensenhamentz e la valors, Li bel ris, l' esgartz
amoros, E l' autre benestan de vos, Li bon fait e 'l dig
agradiu, Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu; Quan non ai loc de
vos vezer, Joi ni deport non puesc aver; Non puesc aver joi ni
deport. Peritz soi si non venc al port; Qu' el loncs espers e
'l greus sospirs, E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs, E 'l
deziriers de vezer vos, Mi tenon si 'l cor angoissos, Cen vetz
prec dieu la nueg e 'l jor, Que m do la mort o vostr' amor: Dona,
si m don vostr' amor dieus, Cen tantz soi mielz vostres que
mieus, Car de vos sai, dona, que m ve Tot quant ieu fas ni dic
de be. Lo premier jorn qu' ieu anc vos vi, M' intret el cor
vostr' amor si Qu' un fuec m' avetz lainz assis, Qu' anc no
mermet, pus fo enpris; Fuecx d' amor escart e destreing, Que
vins ni l' aiga no l' esteing; Pus fon enpris, pueys no s'
esteys, De jorn en autre dobl' e creys. E quan me soi de vos
lonhatz Creys e dobla pus l' amistatz: Mas quan se pot
esdevenir Qu' ieu vos vey, dona, ni us remir, Soi aissi que
mais res no m sen; Per que sai be qu' es falhimen Lo
reprochiers c' om dire sol, Que huelhs no vezo cors ne dol; Lo
cors m' en dol, dona, per ver Quan no us podon miei huelh
vezer; Mas del vezer cosselh no i sai: Pero mon cor que remas
lai, Lo premier jorn que anc vos vi, Anc pueis de vos no si
parti; Non si parti de vos un torn: Ab vos sojorna nueg e
jorn Ab vos esta on qu' ieu m' esteia, La nueg e 'l jorn ab vos
domneia; Per que m' esdeven mantas vetz, Qu' en autr' afar
pessar no m letz, Quan cug pensar en autra res. De vos ai
messatge cortes, Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, M' en
ven de vos sai messatgiers, Me ditz e m remembr' e m retray Vostre
gen cors cuendet e gay, La vostra bella saura cris, E 'l vostre
fron pus blanc que lis, Los vostres huelhs vairs e rizens, E 'l
naz qu' es dreitz e be sezens, La fassa fresca de colors Blanca,
vermelha pus que flors, Petita boca, bellas dens Pus blancas
qu' esmeratz argens, Mento e gola e peitrina Blanca com neus e
flors d' espina, Las vostras bellas blancas mas E 'ls vostres
detz grailes e plas, Pueis la vostra bella faisso On non a ren
de mespreiso, Los vostres gaps plazens e bos, E 'l gen solatz e
'l franc respos, E 'l ben semblan que m fetz al prim Quan s'
esdevenc qu' amdui nos vim; Quan so m remembr' al cor ni m
ditz, Adoncx remanc si esbaitz No sai on vauc ni don mi
venc, Meravilh me car me sostenc, Qu' el cor me falh e la
colors. Si m destrenh, dona, vostr' amors Tot jorn suefri aital
batalha: Mas la nueg trac peior trebalha; Que quan me soi anatz
jazer, E cug alcun repaus aver, E 'l compaigno dormon
trestuit, Que res non fai n' auia ni bruit, Adoncx me torn e m
volv e m vir, Pens e repens, e pueis sospir; Soven mi levi en
sezens, Apres m' en retorn en jazens, E colgui me sobr' el bras
destre, E pueis me vire el senestre; Descobre mi
soptozamen, Pueis me recobri bellamen; E quan me soi pro
trebalhatz Ieu get defor amdos mos bratz, E tenc lo cor e 'ls
huelhs aclis, Mas juntas, deves lo pais On ieu sai, dona, que
vos es; Tot aiso fas c' auzir podes. Ai! bona dona
benestans, Si veira ja est fis amans A son viven lo jorn ni 'l
ser Que, a selat o per lezer, Vostre gen cors cuend e
prezan Entre mos bras remir baizan, Huelhs e boca tan
doussamen! Que sol un bais fassa m dels cen, Et ieu pel joi
blasmar m' en lais; Er ai trop dig, mas no puesc mais, S' una
vetz sola ai parlat So qu' el cor a mil vetz pensat; Quant aiso
dic, non puesc pus dir, Clauzi mos huelhs, fas un sospir, En
sospiran vau endormitz; Adoncx s' en vai mos esperitz Tot
dreitamen, dona, ves vos De cui vezer es cobeitos; Tot en aisi
con ieu dezir La nueg e 'l jorn quan m' o cossir, A son talan
ab vos domneya, Embrass' e baiza e maneya; Ab que dures aisi
mos soms No volria esser reis ni coms: Mais volria jauzens
dormir Que velhan deziran languir. E Rodocesta, ni
Biblis, Blancaflors, ni Semiramis, Tibes, ni Leyda, ni
Elena, Ni Antigona, ni Esmena, Ni 'l bel' Ysseulz ab lo pel
bloy, Non agro la meitat de joy
Ni
d' alegrier ab lurs amis, Cum ieu ab vos, so m' es avis. Per la
douzor fas un sospir, Pueis mi trasail al resperir, Obri mos
huelhs isnelamen, Gart sai e lai tot belamen, Trobar vos cug,
domna, latz mei, Mas no vos truep ni no vos vei; Clauzi mos
huelhs e torn ma cara, Las mas juntas, d' eissa maneira Vezer
si poiria durmir, Mas ges no i puesc esdevenir; Ans torn en
eyssa la batalha D' amor que m' aussi e m trebalha. Dona, no us
puesc lo cente dir De las penas, ni del martir, Del pantays, ni
de la dolor Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor; Per vostr'
amor totz vieus aflam, Mas per merce, dona, reclam Que m
perdones s' ieu falh ni pec; Auiatz et entendetz est prec, Dona,
la genser creatura Que anc formes el mon natura, Genser qu' ieu
non puesc dir ni say, Pus bela que bels jorns de may, Solelhs
de mars, umbra d' estieu, Roza de may, pluia d' abrieu, Flors
de beutat, miralhs d' amor, Claus de bon pretz e crinz d'
onor, Mas de do, capdels de joven, Sim e razitz d'
ensenhamen, Cambra de joi, loc de domnei, Dona, mas juntas vos
soplei; E pos sui vostres leialmentz, Venza us merces e
chauzimentz Que m retengas a servidor, E prometes mi vostr'
amor. Del plus no us prec, ni no s cove, Mas tot si' en vostra
merce; C' aissi lais dieus d' amor jauzir: Mais am de vos sol
un dezir, E l' esperanz' e 'l lonc esper Que de nuilh' altra
son jazer; E pos de mi vos fas ligansa, Prometes mi bon'
esperansa; De la promess' aurai confort, E bon respieg tro a la
mort. Mais vuelh en bon esper morir, No vuelh dezesperatz
languir. Dona, no us aus de pus preyar, Mas dieus vos sal e
dieus vos gar; Si us platz, rendetz mi ma salut: Pus amors m' a
per vos vencut, Vensa us per mi cortesamentz Amors, que totas
causas ventz, Dompna!
II.
Si cum li peis an en l'
aigua lor vida, L' ai ieu en joy e totz temps la i aurai, Qu'
amors m' a fait en tal domna chauzir Don viu jauzens sol del
respieit qu' ieu n' ai; Tant es valens que, quan ben m' o
cossir, M' en nays erguelhs e 'n creys humilitatz; Si s tenon
joinz amors e jois amdos Que ren no i pert mezura ni razos.
Tot
autre joy desconois et oblida Qui ve 'l sieu cors gent e cortes e
guay, Que tan gen sap avinen far e dir Ab pur plazer tot so que
ben estay, Que hom non pot mal dire ses mentir; Qu' en lieis es
sens, honors, pretz e beutatz: E se no m val sos gens cors
amoros, Amors n' a tort qui m' en fai enveyos.
Belha
domna, cui joys e jovens guida, Ja no m' ametz, totz temps vos
amarai, Qu' amors o vol ves cui no m puesc guandir; E quar
conois qu' ieu am ab cor verai, Mostra m de vos de tal guiza
jauzir: Pensan vos bais e us maney e us embraz; Aquest domneis
m' es dous e cars e bos, E no 'l me pot vedar negus gelos.
Mais
am de vos lo talant e 'l dezir Que d' autr' aver tot so qu' a drut
s' eschai;
D'
aisso n' ai pro, quar tem el plus falhir,
Pero
non sui del tot dezesperatz, Qu' en ricas cortz ai vist mantas
sazos Paubr' enrequir e recebre grans dos.
Vas
lo pays, pros domna issernida, Vire mos huelhs on vostre cors
estai, E quan de vos plus pres no m puesc aizir, Ten vos el cor
ades, e cossir sai Vostre gen cors cortes que m fai languir, Lo
bel semblant e 'l deport e 'l solatz, Lo pretz e 'l sen e las
beutatz de vos Don, pois que us vi, no fui anc oblidos.
Mos
Gens Conquis, jois e pretz e solatz Vos tenon guai vostre pretz e
joyos, Per qu' om no us vei que no s' azaut de vos.
Ves
mon Frances vuelh que s n' an ma chansos,
Quar
es adregz e francs e larcs e pros.
III.
Belh m' es quan
lo vens m' alena En abril ans qu' intre mays, E tota la nuegz
serena Chanta
'l
rossinhols e 'l jays; Quecx auzel en son lenguatge, Per
la frescor del mati, Van menan joy d' agradatge; Com quecx ab
sa par s' aizi!
E pus tota res terrena S' alegra, quan
fuelha nays, No m puesc mudar no m sovena D' un' amor don ieu
sui jays; Per natur' e per uzatge M' aven qu' ieu vas joy m'
acli Lai, quant fai lo dous auratge Que m reven lo cor
aissi.
Pus blanca es que Elena, Belhazors que flors que
nays, E de cortezia plena, Blancas dens ab motz verays, Ab
cor franc ses vilanatge, Color fresca ab sauras cri: Dieus que
'l det lo senhoratge La sal, qu' anc gensor no vi.
Merce
fara, si no m mena D' aissi enan per loncs plays, E don m' en
un bais d' estrena, E, segon servizi, 'l mays; E pueys farem
breu viatge Sovendet, e breu cami, Qu' el sieu belh cors d'
alegratge M' a mes en aquest trahi.
IV.
Belh m' es
lo dous temps amoros,
Lanquan
lo mons reverdezis,
Per
qu' ieu m' alegr' e m' esbaudis
Ab
joy de las novellas flors,
E
chant d' amor jauzens pel bon esper;
Qu'
aissi m' estai mos cors mati e ser
Que
d' als no m ve pessamen ni cossires.
En tal domna qu' es belh'
e pros Ai mon entendemen assis, E sos pretz es tan bos e
fis Qu' en sa beutat gensa valors: Aisso la m fai plus duptar e
temer; Et on mielhs vey que no m deu eschazer, M' en creys
magers voluntatz e dezires.
Ges no puesc esser oblidos, Qu'
el mon ren tant no m' abelis; Be m mal menet e be m' aucis, Quar
anc l' a m fes amar amors. Si m' an li mal abaissat a plazer Que
totz jorns muer e no m' en puesc mover,
Ans
m' es sojorns lo solas e 'l martires.
E pero, si 'l bel mals
m' es bos, Grans ops m' auria qu' en gueris, E silh vas cui ieu
sui aclis Fezes m' ajuda e secors. Amors! faras ja ren al mieu
voler? Per so, t' en prec, tu qu' o as en poder, Qu' un pauc
ves mi lo sieu coratge vires.
E
s' ieu auzes dir quar mi fos Un ser lai on se desvestis, Sol
que 'l plagues qu' ieu la servis, No volgra guazardos maiors: E
s' a present, per proar de saber, Non l' auzava solatz adoncx
tener, Mans jocs y a que valon mais que rires.
Contra 'ls
lauzengiers enueyos, Mal parlans, per qui jois delis, Volgra
que celes e cobris Son cor quasqus dels amadors; Que tals es
fals lo segles a tener, E ges ades non deu hom dire ver; Soven
val mais mentirs et escondires.
Lo
vers tramet a mi dons per plazer: Mal o fas, cors, car te potz
abstener, Quant te parli de lieys, que non sospires.
V.
L'
ensenhamentz e 'l pretz e la valors De vos, domna, cui sopley
nueyt e dia, M' an si mon cor duit de belha paria, On plus me
duelh ieu chant e m' esbaudei, E quar amors mostra totz sos
poders Vas me tot sol que troba plus leyal, No m val esfors
contra lieys ni sabers.
E doncs, domna, valha m vostre
secors, E vensa vos merces e cortezia, Ans qu' el talans ni l
deziriers m' aucia Del vostre cors gensor qu' el mon estei; Als
vostres laus dir mi sofranh lezers, Quar tant es rics vostre pretz
e tan val, Sobr' els melhors es eyssausatz et ers.
Domna
valens, don dic veras lauzors, Ren de mon cor non ai mas la
bailia, De vos lo tenc don tot lo mon seria, S' elh era mieus;
e quar soven no us vei, Lai on vos etz contrasta m mos temers; Qu'
ins en mon cor ieu vos faisson aital Com ieu vos vi als prims
plazens vezers.
Domna, 'ls plazers grazisc e las honors, E
us grazirai totz temps, si tan vivia, Quar me sufretz qu' en bon
esper estia, E, s' a vos plai, conosc que far o dei; Doncs, s'
aissi muer, que m val mos bos espers?
S'
en breu de me pus coralmen no us cal,
Dezesperar
me fara 'l non chalers.
Domna, nos tres vos et ieu et
amors Sabem totz sols, ses autra guerentia, Quals fo 'l covens;
no s tanh qu' ieu plus en dia, Quar vostres suy e per vostre m'
autrei; Si es mos cors en vos joinhz et aders De fin' amor e de
dezir coral, Qu' en autra part non es ferms mon volers.
D'
aisso sai grat als autrestrobadors Que quascus pliu en sos digz,
et afia Que sa domna es la genser que sia; Sitot s' es fals
lurs digz, laus e mercei, Qu' entre lurs guaps passa segurs mos
vers, Q' us no l' enten ni no so ten a mal, Quar atressi s
cuion sia plazers.
Plus fora ricx de totz entendedors, Si
ieu agues lo joi que plus volria, De proeza ja par no trobaria, Ni
nulha res non fora contra mei; E pel gran cor qu' auri' e dels
sabers, De paradis foran mieu li portal, E mais d' honor no i
poiria avers.
VI.
Aissi cum selh qu' ama e non es
amatz, O ai ieu fag qu' ai amat longamen En un sol luec don ges
no m' en repen, Qu' ans la vuelh mais servir dezesperatz Que d'
autr' aver totas mas voluntatz; E quar ieu l' am leyalmen, ses
engan, Crei qu' ilh val tan que ja no i aurai dan.
Auzit ai
dir, per que m sui conortatz, Que qui ben sier bon guazardon
aten, Ab qu' el servirs sia en luec jauzen, Qu' en aissi es
trop miels guazardonatz; Per qu' ieu me sui del tot a vos
donatz, Belha domna, qu' ieu d' als non ai talan Mas de servir
vostre cors benestan.
Mielhs qu' ieu no dic, dona, prec m'
entendatz, Qu' ieu vos am mais mil tans no fatz parven, E no m'
en lais mas per dreg espaven; Qu' ieu me feira molt de vos plus
privatz, Mas diria hom qu' ieu sui enamoratz; Pero vers es qu'
anc re non amiei tan, Mas endreg vos eu non aus far semblan.
Vos
valetz tan qu' ieu crei que conoscatz Que mielhs ama selh que
pregua temen, Que no fai selh que pregua ardidamen; Bona domna,
ja aisel non crezatz Qu' ab engan vai e si es enganatz; Mas ieu
sui selhs que muer temen aman, Per que no us aus preyar mas en
chantan.
Soven m' aven la nueg, quan sui colgatz, Qu' ieu
sui ab vos per semblan en durmen; Adoncs estauc en tan ric
jauzimen, Qu' ieu non volgra ja esser rissidatz, Tan cum dures
aquel plazenz pensatz; E quan m' esvelh, cug murir deziran, Per
qu' ieu volgra aissi dormir tot l' an.
Chascun que us ve,
domna, sap qu' es vertatz Que totz bons aibs avetz complidamen; En
vos pot hom trobar beutat e sen, Pretz e valor, e totz bons faitz
onratz: Per so, en dreit d' amor, vos er peccatz Del mal qu' eu
ai; e per vos muor aman, Que non fora, se non valgues aitan.
Bona
domna, soven sui acordatz Qu' ie us an vezer, e soven vau
duptan Que no us plagues, per qu' ieu n' ai estat tan.
Seinher
Frances, cal que si' abaissatz, De totz bos pretz vos anatz
meilluran Per dir e far trestot faich benestan.
VII.
Anc
vas amor no m puesc re contradire, Pus anc hi volc son poder
demostrar; Per qu' ieu non puesc sa guerra sols atendre, A sa
merce me ren sos domengiers, E ja mos cors vas lieys non er
leugiers; Qu' anc nulhs amans pus lo premier conquis, Ni aquelh
eys no fo de cor pus fis.
D' amor no m fenh, ni 'n sui del
plus jauzire, Mas sol d' aitan qu' ab ferm cor et ab clar, A
lei d' aman, mi fai en tal entendre, De cuy es pretz fis e cars et
entiers; E non er ja per me conquiza estiers, Si fin' amors,
que a mon cor assis, Lo sieu bel cors per forsa non languis.
Si
dieus volgues lo sieu ric pretz devire, Gran ren pogra d' autras
donas honrar; Tan cum mars clau ni terra pot estendre, Es lo
sieu pretz de totz bos aips premiers; Et agra m' ops lo jorn,
vilas portiers, Qu' aniei ves lieis, e qu' ieu tan prim no
vis; Que mon saber ai paor que m' aucis.
Bona domna, li
plazer e 'l dous rire E l' avinens respos que sabetz far, M' an
si conquis qu' ad autra no m puesc rendre; Partira m' en si pogues
voluntiers, Que vostre pretz cre que m' es sobransiers; Mas en
aisso m conort e m' afortis, Que paratges es vas amor aclis.
Al
ferm voler don vos am e us dezire, Dona, m jutgatz, e si mezura us
par Que us en denha merces al cor deyssendre, No m' o tuelha
paors de lauzengiers, Que ja negus non er tan plazentiers Al
prim saber, ni lunhdas ni vezis, Que ja sia de mos afars
devis.
Aitan se pert qui cuia plazers dire Ni lauzenguas
per mon cor devinar, Q' atressi ben e mielhs m' en sai
defendre, Qu' ieu sai mentir e remanc vertadiers: Tal ver y a
qu' es fals e messongiers; Car qui dis so per qu' amor
avilzis, Vas si dons ment e si mezeis trahis.
Chansoneta,
selh cuy es Monpesliers, Qu' es guays e pros volgra ben que t'
auzis, Mas enans vai lai a mon Gen Conquis.
VIII.
Aissi
cum selh que anc non ac cossire Ni voluntat ni cor ni pessamen De
nulha re, pueis vos vi, mas de vos Ai ieu estat, domna, tan
cossiros Co us pogues tans de plazers far e dire, Que una vetz,
en trastot mon viven, Vos fos d' aquo qu' ieu plus dezir
servire.
Vas qualque part qu' ieu an ni m vuelf ni m vire,
Bona
domna, tan vos am finamen, Mos cors no s pot per ren partir de
vos, Ans en durmen me vir mantas sazos, Qu' ieu joc e ri ab
vos, e 'n sui jauzire; Pueis, quan reissit, vey e conosc e sen Que
res non es, torn en plorar lo rire.
E doncx, domna, genser qu'
el mon se mire,
Pus
aissi sui vostre serf leialmen, Per chauzimen e per honor de
vos Vulhatz, si us play, qu' el vostre belhs respos Tengua 'l
mieu cor plazen en tal albire, Que 'l voluntatz qu' ai del vostre
cors gen No l' estengua, ni l' angoissos martire.
Pero
plazen e dous, senes devire, M' en son li mal per los bens qu' ieu
n' aten; E si us plagues qu' ieu agues ren de vos, Ans qu' om
saubes per me que res en fos, Sapchatz, domna, que m laissari'
aucire: Ja dieus no m do pueis viure lonjamen, Pus ja serai en
re vas vos trayre.
Mais
vuelh estar totz temps francx e suffrire, Quan pus non puesc aver
de jauzimen, Qu' aia 'l solatz e l' aculhir de vos Qu' anes
preyan sai e lai a rescos, Que ges no m puesc mon coratge
devire: Qu' al mieu albir, qui en dos luecs s' aten Vas quascun
es enganaire e trahire.
De las domnas non s' eschai ges a
dire, Que mainh n' i a que s camjon tan soven Que dan hi a selh
qu' es ses mal cossire.
Domna, lo jorn m' aucietz mantenen Que
ja m trobetz ves vos mas en ben dire.
IX.
Tot quant ieu
fauc ni dic que m sia honrat Me mostr' amors que m' es al cor
assiza, E lai on vey plus ferma voluntat De pretz conquerr' e
de joy mantener, Esforsi m mais de far e dir plazers; Quar
mezura es e sabers et honors Qu' om puesc' esser plus plazens als
melhors. Mout fora greus, mas quar ven tant en grat, Lo mals d'
amor franh per si e us e briza, E 'l gaug que son ab la dolor
mesclat Fan la pena e la fan leu parer: Qu' ieu fora mortz, mas
us jauzens espers M' a enrequit, gent conortat e sors; E si 'n
trac mal, ieu n' aten gen secors.
Qu' aissi m' a tot amors
vout e virat D' autres afars, e tornat a sa guiza; Tug silh qu'
ieu veg mi semblon folh e fat, Qu' ab lor non puesc solatz d' amor
aver Per vos, dona, don no part mon volers: E s' ieu ja 'l cor
vir per amar alhors, No m valha dieus ni merces ni amors.
Mout
estai gent franquez' ab gran beutat;
Doncx,
si cum etz la genser qu' anc fos viza,
Dona,
si us platz aiatz humilitat De mi que sui totz el vostre
poder; Valha m' ab vos merces e car teners, Qu' en breu seran
mey ris tornat en plors,
Si
'l mieu fin cor no vens vostra valors.
D'
amor no m par qu' om puesca far meitat, Quar, segon dreg, pus es
per locx deviza, D' aqui enan deu aver nom camjat; Per so no us
cal, bona dona, temer Que ja vas vos tan falha mon sabers, Qu'
els vostres mans no m tenha per senhors,
Neus
amaray, si us platz, mos nozedors.
X.
Ses joy non es
valors, Ni ses valors honors, Quar joy adutz amors, Et amor
domna guaya, E gayeza solatz, E solatz cortezia; Per qu' ieu
non vuelh un dia Viure desconortatz, Ans on pus suy iratz Ieu
chant e m' asolatz, Quoras qu' avinen sia.
En joy ai mon
esper, Fin cor, e ferm voler, E joy no m puesc aver, Domna,
tro qu' a vos playa Cui me suy autreyatz, Per aital
aventura Qu' amors m' en assegura, E vos m' en esfreidatz; Mas
una re sapchatz, S' amor e mi forsatz, Mout etz salvatg' e
dura.
Chauzimen e merce Podetz aver de me, Qu' ie us
amarai jasse, E tot so que m n' eschaya, Domna, penrai en
patz Aissi cum bos sufrire; Qu' ie us am tant e us dezire, Mais
m' en platz us somnjatz De vos, quan sui colguatz, Que us
tengues en mos bratz, Que d' autra esser jauzire.
Domna,
merce vos clam, Que totz ard et afflam, Tan de bon cor vos
am: Ai! doussa res veraya, Quar es tant alt puiatz Lo dezirs
que m turmenta, Merce us clam, domna genta, Colors d' autras
beutatz, Que s' ieu orguelh y fatz, La vostr' humilitatz Per
merce m' o cossenta.
El
cor vos mir ades, E quar vos sui plus pres, La genser qu' anc
nasques, Prec vos que dan no i aia; Belha domna, si us
platz
Vuelh vostre pretz retraire, Si qu' ab fin joi s'
esclaire Per vos ma voluntatz; Qu' en nuls autres pensatz No
fui alezeratz, Des que ieu vos vi guaire.
XI.
Si m
destrenhetz, dona, vos et amors Qu' amar no us aus, ni no m' en
puesc estraire; L' us m' encaussa, l' autre m fai remaner, L'
us m' enardis, e l' autre m fai temer; Preyar no us aus per enten
de jauzir, Aissi cum selh qu' es nafratz per murir, Sap que
mortz es, e pero si s combat, Vos clam merce ab cor
dezesperat.
Bona domna, paratges ni ricors, On plus autz es
e de maior afaire, Deu mais en se d' umilitat aver, Quar ab
erguelh non pot bos pretz caber, Qui gen no 'l sap ab chauzimen
cobrir; E puois no m puesc de vos amar suffrir, Per merce us
prec e per humilitat Qu' ab vos trobes qualaquom pietat.
No
mi nogua vostra rica valors, Qu' anc non la puec un jorn plus
enans traire; De pus vos vi, aic lo sen e 'l saber De vostre
pretz creysser a mon poder, Qu' en manhs bons locs l' ai dig e fag
auzir: E si us plagues que m denhessetz grazir, No quezira plus
de vostr' amistat, Ans prezera per guazardon lo grat.
Totz
los forfaitz e totas las clamors, En que m podetz acuzar ni
retraire, Son quar m' auzatz abelhir ni plazer Plus d' autra re
qu' ieu anc pogues vezer; Qu' autr' ochaizo, dona, no m sabetz
dir, Mas quar vos sai conoisser e chauzir Per la melhor et ab
mais de beutat; Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Vostre
gen cors, vostra fresca colors, E 'l dous esguartz plazens que m
sabetz faire Vos mi fan tan dezirar e voler, Qu' ades vos am on
plus m' en dezesper; E si folhei, quar no m' en sai partir: Mas
quant me pens quals etz que m faitz languir, Cossir l' onor, et
oblid la foudat, E fug mon sen, e sec ma voluntat.
Belhs Carboucles, no us puosc plus de ben dir; Mas qui 'l marques mentau
de Monferrat, Ja plus no 'l laus qu' assatz l' aura
lauzat.
XII.
A guiza de fin amador, Ab franc cor
humil e verai, Viu sol del bon respieg d' amor Jauzens, ab greu
pena qu' en trai Mos cors, per que la m fetz chauzir, Dont hom
non pot lauzan mentir, Ni del be que y es dir el tertz.
Ges
no l' aus mostrar ma dolor Estiers adhorar, quan s' eschai Qu'
ieu la vey, li dic ab temor Semblans per que sap be cum vai; E
s' ieu en re mensprenc el dir, Sobretemers me fai falhir, Que
fai humils los plus espertz.
Ailas! qu' en er si no m
socor? Non als, mas deziran morrai; E doncx aura hi gran
honor, Si per so quar l' am mi dechai! Ilh en pot ben son cor
complir, Mas non l' er, segon mon albir, Apres me nulhs amics
tan sertz.
Tot ades sopley et azor Al pays on ma don'
estai; E 'n tenria neys per senhor Un pastor que vengues de
lai Empero negus no s cossir Qu' el castelh, on se fai
servir, Ja sia per me descubertz.
Chanso, vai t' en a la
melhor, E di 'l qu' ieu 'l clam merce, s' il plai; Quan cossir
ara sa valor, Li membre del fin cor qu' ieu l' ai: Que, si m
lais dieus s' amor jauzir, Semblaria m; tan la dezir, Ab lieys
paradis us dezertz.
Pueys diguas a mon Ben S' Eschai Qu' en
tal son pauzat mei dezir, S' il puesc a son plazer servir, De
ric guizardon serai sertz.
Arnaut de Mareuil (Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, o Meruoill) fue un trovador occitano de fines del siglo XII. Su nombre indica que procedía de Mareuil-sur-Belle, actual departamento de Dordogne, en la región del Périgord. De las veinticinco o quizá veintinueve obras que compuso, todas ellas Cançóes (canciones), tan solo han sobrevivido seis con música.
La tradición provenzal cuenta que Arnaut era un clérigo de origen pobre. Salió al mundo a vivir de sus letras, se estableció en la corte de Tolosa y posteriormente en la de Béziers. Parece que amó a la condesa Azalais, hija de Ramón V de Tolosa y esposa de Roger II Trencavel. La narración de este amor es el tema de la mayoría de los 31 poemas que nos han llegado de su autoría. Alfonso II de Aragón fue su rival por los afectos de Azalais y, según la razó de unos de los poemas de Arnaut, los celos del rey la persuadieron de romper su amistad con este poeta. Pasó entonces a Montpellier, donde encontró el patrocinio del conde Guillermo VIII.
Arnaut de Mareuil era menos famoso que su contemporáneo Arnaut Daniel (Petrarca los compara y opta por este último), pero destacaba por la elegante simplicidad de la forma y la delicadeza del sentimiento. Su cantaire (cantor) y jongleur (juglar) fue el trovador Pistoleta.
El temps d' estiu quan par la flors el
bruelh, E son braidiu li auzelhet d' erguelh, Ai pessamen d'
amor que m dezacuelh, Que nulha re tan no dezir ni vuelh. Ai!
douss' amia, Mala us viron mey huelh, Si chauzimens no m
guia.
Veiaire m' es qu' ieu no sui selh que suelh, Si m' a
sospris us grans mals don mi duelh, Don ieu murrai, si la dolor no
m tuelh Ab un dous bais dins cambra o sotz fuelh. Ai! douss'
amia, Mala us viron mey huelh, Si chauzimens no m guia.
Membre
us, domna, quan me detz senhoriu, De vos servir m' autrei tan cum
ieu viu; Tortz es si us prec, qu' anc ren no vos forfiu; Ja no
m poscan dan tener enemiu. Ai! douss amia, Qu' a son coral
amiu Non deu hom far guandia.
Neguna res non es tan
fort esquiu Cum es d' amor lauzenjador braidiu Qu' aya poder
que menta so que pliu, Mas fos verais e tengues so que diu. Ai!
douss' amia, Qu' a son coral amiu Non deu hom far guandia.
Ieu
ai ja vist home que conoys fort, Et a legit nigromansi' e
sort, Trahit per femn' a peccat et a tort; Et ieu lasset no m'
en tenc per estort. Ai! douss' amia, Guidatz me a bon port; Si
dieus vos benezia.
Jamais no vuelh chant ni ris ni deport S'
eras no m fai la belh' ab si acort; Pres n' ai lo mal don cug qu'
aurai la mort, Si 'n breu de temps no fai de que m cofort. Ai!
douss' amia, Guidatz me a bon port; Si dieus vos
benezia.
II.
S' ieu conogues que m fos enans Vas l'
amor mi dons vers ni sos, Mout en fora plus volentos De far que
non es mos talans: E pero no m' en vuelh gequir, Ans am mais en
perdo chantar De lieys, qu' autr' amor conquistar.
D'
aquesta sui fizels amans, E no 'l serai fals ni ginhos; Quar
non estai de cel en jos Negun' ab belhazors semblans, A cui
dieus donet lo chauzir Del mon, per que 'l fai leu triar; Lieys
prec e tot l' als lays estar.
Ben say que ja non er mos
dans, Quar l' am mais d' autra re qu' anc fos; Qu' elha es tan
ensenhada e pros Que del tot m' er guazardonans; E 'l guazardo
non puesc falhir, Quar ab un ris me pot payar, S' ieu n' era
estatz pres oltra mar.
Q' us paucs de ben m' es de lieys
grans, Quan l' en ai, mout en sui joyos; E greus trebalhs e
perilhos Quan m' en ve, ges no m sembl' afans: Doncx, quon o
sai? quar o aug dir; Amicx ai que m volon jurar Que pen' aisso
que leu me par.
Tant es cortez' e benestans, E riqu' e de
belhas faissos, Qu' ieu n' ay estat mout cossiros Loncs temps,
e mos cors sospirans; Quar ja de lieys non pot mentir Nuls hom
que la vuelha lauzar, Ni ver dir, si la vol blasmar.
Quoras
qu' ieu fos grieus ni pezans,
Ni
abruzitz, ni nualhos, Eras suy bautz e delechos, E vau ves
lieys far sos comans: E si 'lha me vol obezir, No m lays dieus
de lieys tan lonhar
Que
no m trobe ses trop sercar.
Per
lieys m' en perdra 'l reys
Ferrans E
las cortz e 'ls dos e 'ls baros, Non per aver, ni per mancos, Ni
per cavalhs, ni per bezans: Que res tan cum lieys non dezir; E
no m pot nulhs hom estancar, Si no m fai penre o liar.
E
prec mi dons, al vers fenir, Cui sui hom per vendr' e per dar, Que
pes d' En Guillem Ademar.
III.
Non pot esser
suffert ni atendut Qu' ades non chan, pus estius vey tornat, E
li vergier cum si eron canut Pareysson blanc, e verdeyon li
prat. Adoncx m' a si conquistat un' amors, Sol per respieg d'
un covinen que m fe; Guardatz que feira s' agues del fag re, Qu'
a penas denh' ab autr' aver solatz.
Al
sieu ops m' a de bon cor retengut Selha que m' a per amic
conquistat; Qu' assatz m' a mielhs en breu temps conogut Que
tals on ai lonc termini ponhat; Q' us reproviers me ditz dels
ancessors: Qui temps espera e no fai quan temps ve, S' el temps
li falh, ben estai e cove; Que loncs espers a manhs plagz
destorbatz.
Ab aisso m' a joy e deport rendut, E mon saber
tenc endreg meluyrat; Qu' en aquest mot cug aver entendut, Que
m vol en breu far ric de s' amistat. Aisso conosc ben dels
lauzenjadors Quan mi cugeron far mal, m' an fait be, E grazisc
lor de la mala merce, Quar suy de lieys estortz et escapatz.
Anc
non auzis son par plag avengut Ad home viu, auiatz cum es
anat: Qu' a doble m' an miey enemic valgut Que no feiron, si m'
aguesson amat: E fon ancmais en aissi valedors, Qu' ieu lor
vuelh mal de mort, et ilh a me; Pero trag m' an de tal loc on
jasse Suffrira afan, e fora perilhatz.
Eras
ai ieu a bon port de salut, Fe qu' ieu vos dei, mon navei
aribat, Et ai lo plom e l' estanh recrezut, E per fin aur mon
argent cambiat; Qu' autreiat m' a una de las gensors Donas del
mon, e ges no m dessove Que m don s' amor, e d' un baizar m'
estre; Et es tant pros q' us reys en for' honratz.
E
per aisso tenc me per ereubut,
E
non envei el mon nulh home nat,
Si
m vol mi dons tener vestit o nut,
Baizan
lonc se, en luec de mollerat:
Anc
no fon fag al mieu par tals honors
Cum
er a mi, s' en aissi s' esdeve;
Qu'
el sieu cors blanc, gras e chauzit e le
Remir
baizan, ni m tenc entre mos bratz.
Si
'l reys
N Amfos
cui dopton li Masmut, E
'l mielher coms
de la crestiantat Mandesson ost, pus be son remazut, Al nom de
dieu farian gran bontat, Sobr' els Paians Sarrazins trahidors; Ab
que l' us d' els menes ensems ab se Marit gelos qu' inclau e sera
e te, Non an peccat non lur fos perdonatz.
Ieu remanrai e
non irai alhors, Ni virarai vas autra part mon fre; E ja negus
no m demande per que, Quar ja per elhs non serai descelatz.
//
Guillaume Ademar (Guilhem Ademar en occitan) (1190/1195–1217) était un troubadour de Gévaudan.
Fils d'un chevalier de Meyrueis, donc d'origine noble, mais pauvre, il passe sa vie entre les cours d'Albi, de Toulouse, de Narbonne, et de Catalogne. Il obtient durant sa vie une importante réputation, au point qu'un autre troubadour, Monge de Montaudon (le Moine de Montaudon), en fait la satire. Il entre dans les ordres à la fin de sa vie.
Nous possédons de lui seize poèmes, quatorze chansons, un sirventès, et une joute (partiment) avec Eble d'Ussel. Ses chansons sont ses œuvres les plus renommées. Souvent pleines d'humour, il s'y inspire de la poésie d'un de ses plus illustres contemporains: Arnaud Daniel.
Une chanson nous est resté avec sa mélodie.
//
Guilhem Ademar (Old Occitan [ɡiˈʎɛm adeˈmaɾ]; also spelled Guillem, Adamar, or Azemar; fl. 1190/1195–1217) was a troubadour from the Gévaudan in France. He travelled between the courts of Albi, Toulouse, Narbonne, and Spain. He achieved fame enough during his life to be satirised by the nobleman and monk, Monge de Montaudon. Guilhem entered holy orders towards the end of his life. Sixteen poems—fourteen cansos, a sirventes, and a partimen with Eble d'Ussel—form his surviving corpus. His cansos are his most famous pieces. Usually humorous, several mock the poetry of Ademar's more illustrious contemporary Arnaut Daniel. One canso survives with a tune.
According to his vida, Guilhem was the son of a poor knight from Meyrueis (Maruois), the lord of which castle created him a knight. He was an eloquent man who "knew well how to invent (trobaire) poetry." When he was no longer able to support himself as a knight he took to minstrelsy and "was greatly honoured by all the high society." Towards the end of his life he joined the Order of Grandmont (Granmon).
Guilhem Ademar's career can be dated from a reference in a poetic satire of contemporary troubadours by the Monge de Montaudon around 1195. The Monge playfully insults Guilhem as a "bad joglar" who always wears old clothes and whose lady has thirty lovers. The earliest reference to a W. Ademars, a petty noble of the Gévaudan, occurs in 1192, though this figure, who (variously as Ademars or Azemars) appears in documents until 1217, cannot be definitively identified with the troubadour.
One of Guilhem's more famous pieces is Non pot esser sofert ni atendut, a sensuous canso of courtly love wherein he is wishing that his lady's husband would go far away. It has presented a riddle for its dating through references to two Spanish kings: a rey Ferrans ("king Ferdinand") and reis N'Amfos, cui dopton li masmut / e.l mieiller coms de la crestiantat ("king Don Alfonso, whom the Almohads fear / and the greatest count in Christendom"). Ferrans may be either Ferdinand II of León (died 1188) or Ferdinand III of Castile (began reigning in 1217), both of whom present difficulties because their reigns lie outside the usual dating of Guilhem's career. The Alfonso could be Alfonso II of Aragon (contemporary with Ferdinand II), who was also the Count of Barcelona. It could also be Alfonso IX of León, Ferdinand II's successor, whose kingdom lay about as far away as Guilhem could possibly hope to send his lover's husband; or Alfonso VIII of Castile, whose exploits against the Almohads culminated in the definitive victory at Las Navas in 1212. Since Guilhem wrote a poem sometime between 1215 and 1217 in which he referred to Raymond VI of Toulouse as En Raimon, mon seigner ("Lord Raymond, my lord"), it has also be posited that the mieiller coms referred to in the previous work is Raymond, who was with Alfonso at Las Navas in 1212. Guilhem may thus have had in mind the events of Las Navas and been writing at a time after Ferdinand III's succession. Guilhem may have even been at Las Navas with Raymond.
Guilhem's poetry is in general light, easy-going, and characterised by irony. Like Peire Raimon, his contemporary at the court of Raymond VI of Toulouse, he seems to have been influenced by (and perhaps had an influence on) Arnaut Daniel. Guilhem's lone surviving piece of music is neumatic in texture and motivic in phrasing.
In his primary love songs, Guilhem praises two ladies, one from Albi (Na Bona Nasques, a pet name) and another from Narbonne (Beatriz, perhaps her real name). Despite this, Guilhem has been accused of misogyny for his poem El temps d'estui, qan par la flors el bruoill. His love song Ben for'oimais sazos e locs is written as a message to his lover to be delivered by her porter, who is strictly warned to follow through. In his only sirventes, Ieu ai ja vista manhta rey, Guilhem moralises in a slightly Marcabrunian fashion on how loyal and generous suitors are rejected in favour "fools and misers".
Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4.
Egan, Margarita, ed. and trans. The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.