La vie de sainte Énimie.
On ne connaît qu'un seul exemplaire de cette vie, conservé dans la Bibliothèque de l' Arsenal, et portant le n° 7.
Ad honor d' una gloriosa
Verge sancta, de Crist esposa,
Que fo Enimia nominada,
De Fransa de rehal linhada,
Trais aquest romans de lati,
Per rima, si com es aysi,
Maistre Bertrans de Masselha,
Ab gran trebalha et ab velha;
Car qui sap be e non l' essenha,
Segon la ley de Dyeu non renha;
Per que trais maystre Bertrans
De lati totz aquestz romans.
E no us cuides qu' el ho fezes
Que lauzor de segle n' agues,
Ans fo pregatz caramen
Dans part lo prior e 'l coven;
Mas majormen, si com say yeu,
O fes ha lauzor de Dieu
E de mi dons Sancta Enimia,
De cui vos vuelh comtar sa via.
Apres cant Jhesu Crist fo natz,
E mes en cros, e resuscitatz,
E fo a la dextra del Payre
Montatz, si com ausem retrayre,
Lhi apostol cuminalmen
Aduzion a salvamen
Las terras e las regios
Per lurs sanctas predicatios;
Mas cant foron las encontradas
Vas Dieu totas per pauc tornadas,
Tot deriers lo regne de Fransa
Pres, pels discipols, baptizansa,
Car totz temps fo ferma e dura
En aquo que cre per natura;
Mas apres, cant ac pres baptisme,
Us reys governet lo regisme
Que fo Clodoveus apelatz;
Onratz reis et apoderatz.
Aquest fo filhs de Dagobert,
Si colh gesta ho dis apert.
Sos avis ac nom Clodoveu,
Que totz primiers creset en Dieu
Que nulhs reis del regne de Fransa,
E prumyers ac bona esperansa.
Et, en aysi com syeu payro
Foron vas Dyeu fizel e bo,
Aquest Clodoveus atrestal
Ac vas Dyeu bon cor e leal.
Sa molher fo, per l' encontrada,
Astorga per nom apelada.
Aquist doy agron una filha
Que fo belha per miravilha,
Si que natura non poc far,
Negun temps, de beltat sa par;
Ans vos dic que, per sa beltat,
Tuch li ric home del regnat
La venien vezer totz jorns...
Mas la tozela no y metia
Son pes, ni s' en orgolhosia,
Car en Dyeu avia son cor,
Et en luy servir son demor...
E pogra aver, si s volgues,
Marit rey, comte o marques,
Car mot ric home la querien
Per la beltat que en lyei vezion,
Mas ilh de re menhs non trachava:
En Dieu servir se delectava.
S' ilh vis lo paure desayzat,
De fam coytos et assedat,
Ilh l' abeurava e 'l payscia
Tro que ben sadolat l' avia.
S' il vis lo mesquin nudamen,
Hilh li donava vestimen;
Mas totz sos maiors gautz ades
Era lavar los caps e 'ls pes
Dels paures de Crist nuech e dia,
On plus meschinetz los vesia.
Als malautes fasia lieths
Et aquo era sos delieths...
Mas quan venc lai que la pieusela
Enimia, fo grans e bela,
Fo per molher trop demandada
Per los baros de l' encontrada,
Q'en prometien grant aver,
Tant la volia quechz aver.
E, on quascus era plus rics
Et avia melhors amics,
Aquel prometia trop mays
D'aur e d' argen sinquanta fays.
E que us iria comtar gaire?
Lo reis autreget a la mayre,...
Car ben era hueymais sazos;
Mas davan totz un n' elesquet,
Celuy de que plus s' azautet,
A cui el sa filha dones
E per molher la 'lh espozes.
Pueis es vengutz a la regina...
“Bela filha, so dis lo payre,
Aysi em yeu e vostra mayre,
E volem que ns digatz lo ver:
Qal voletz per marit aver
De Fransa dels onratz baros?
Car u n' avem elescut nos,
Rics e onratz, bel chavalier,
Que vos demanda per molher.”
La domaysela li respon:
“Payre senher, per re del mon
Non auray marit ni espos,
Mas Jhesu Crist, lo glorios,
Al cal ai promes castetat
Tener, e ma virginitat.”
Lo paire respon e la maire:
“Filha, tot vos venra a fayre.”
La pieusela si pres a plorar,
Car no lur poc ges contrastar.
Entretan lo reis, ses demora,
Fes adobar dins e defora,
Per las salas e pels palays,
Tot so que a la cort s' atais;
Si que lendema, ses bisten,
Pogues hom far l' esposamen...
Mas Enimia, la piuzela,
Fo en una cambra mot bela,
E non dormi ges, ans preget
Lo syeu espos, que la formet,
Que, per la soa pietat,
Li gardes sa virginitat...
E que la gardes del felo,
Que no la pogues enganar
Lo sieus engans, ni baltugar...
Cant ac sa orazo complida,
Del senhal de Crist s' es garnida;
Pueys a al rey de pietat
Son cors e s' arma comandat.
Aqui... us miracles venc,
Que tota la donzela tenc,
Car, per la cara e pel cors,
Perdet la gran beltat defors,
Que tota fo aysi tacada,
Que pueys no fo sol demandada,
Per baro ni per chavalier,
Ad esposa ni a molhyer;
Car ilh ac una malautia
Que hom apela lebrosia...
Mas cant venc a saber al payre
Et a la regina sa mayre
Et a son frayre Dagobert,
Ayso vos puesc ben dir per cert
Que anc no fo faitz tan grans dols
Per homes savis ni per fols,
La bruyda leva pel palays
Dels plors, dels critz e dels esglais,
Pels palazis e pels comtors,
Pels marques e pels varvassors,
Per dompnas e per domayselas,
Cant auso las malas novelas
De lur dompna jove, real
Que tan sobde aia tal mal
Que l' aia en aysi tachada,
Que ilh ne sia desfayssonada...
Mas quant lo reis vi e la maire
Que al re non podien fayre
De lur filha, feyron venir
Rics metges per lyes a guerir;
Mas, per metgias ni per artz
Que 'l fezesson dans totas partz,
Ni per herbas ni per poysos,
A la toza non tengron pro;
Car ges de metges lor metgia
Contrastar a Dyeu non podia.
Mas quant venc, apres ganre dias,
Que 'l verges, per totz sos afans,
Fezes gratz a Dyeu humielmen,
L' angel venc que 'l dis belamen:
“Enimia, verges de Dyeu,
Messatges fizels ti suy yeu;
Per me ti manda Dieus de pla
Que t'en anes en Gavalda,
Car lay trobaras una fon
Que t redra ton cors bel e mun,
Si te lavas en l' aygua clara;
Molt es la fons sancta e cara,
Et a nom Burla: vay t'en lay,
Non ho mudar per negun plai.”
La donzela, cant ayso aus,
Fay a Dieu gracias e laus...
Mas lendema, engal lo dia,
Venc a son payre dreita via
Et a la regina sa mayre
Et a Dagobert lo syeu frayre,
Et a lor comtat la razo
De la divina visio...
Cant foron tuch encavalgat,
Comandon a Dieu lo regnat,
Enimia tota prumieyra;
Pueys se meton en la carieyra
Et, en apres ganre jornadas,
Son vengut en las encontradas
De la terra de Gavalda.
Adonc la verges say e la
Garda si ja vezer poyria,
Vas nulla part, la dreita via
Que l' aduces lay ves la fon
Que lhi a promes lo Reis del mon.
Et entretan e mei l' estrada
Vec un mas, on fes estancada;
Et ha als homes demandat,
Que ha en aquel mas trobat:
“Baros, prohomes, mostratz mi
La drech' estrada e 'l chami...”
Una femna li venc davan,
Que s' era traita ves la via,
Quant vi aquela companhia;
Pueys li a dich: “E qui es tu,
Que aissi passas ad estru
Per sesta nostra encontrada?...
E digas mi, senes bisten,
La causa que sai vas queren;
Car per aventura seria
Que yeu te endreyssaria,
E ti poyria tener pro
En so que quers, e diguas m' o,
Car yeu fui en aquest loc nada,
E say ben tota l' encontrada...”
Cant Enimia l' au parlar,
Comensa se a perpessar
Si ja 'lh diria la razo
De la divina visio.
E cant so ac molt perpessat,
Creset que, per Dieu voluntat,
Li fos aquilh femna venguda...
“Profemna, tu m' as demandat
Que vauc queren; e sai t' en grat:
La fon de Burla vau queren,
Sapchas, pel Dieu comandamen;
Car si m puesc sol esser lavada
D'aquel' aygua, serai mundada...”
- "Domna, fai s' ilh, per sa virtut
Ti don Dieus de ton cor salut,
Car aquist aygua que demandas
No say yeu per aquestas landas,
Ni ancmays parlar no n' ausi;
Mas una aygua nays prop d' aissi,
Que es profeytabla e bona
A tota malauta persona;
E venon hi de loinh banhar
Cilh que volun lur cors mundar;
E si lavar hi te volias
Yeu cre que ben gerir poyrias...”
Enimia no sap que far...
Per ho il dis als companhos
Qu' albergesson per las maysos,
Et adobesson de mangar...
Mas cant la nuech fo avenguda,
Enimia sola, ses brugda,
S'en vay en una cort defors,
Et esten en terra son cors,
E prega Dieu que 'lh do certansa
D'aquo que ilh es en doptansa;
Mas quant fo myega nuech passada,
Que 'l donzela se fo pausada,
L' angels li venc en eis lo pas,
Et ha li dich que non lay pas,
Lay vas los banhs que dich l' avia
La femna, car ges no s tanhia
Que per aquels banchs tornes sana,
Que eron fachs per ma humana;
Ans volia Deus que s n' anes
Lay vas Burla, e que s banhes
En l' aygua freyda, sos la rocha,
On a penas lo solelhs tocha.
Enimia fo esgausida
Per la paraula qu' a ausida;
Mas quant venc lendema mati
Ela si mes en lo chami,
Et ab ela syeu companho...
Mas quan venc, apres ganre dias,
Qu' agron anat, per longas vias,
Per terra molt aspra e dura,
Esdevengron per aventura
En una val prionda e fera...
Auziro, si com a Dieu plac,
Pastors layns, per miey lo bac, (baç; alemán Bach: arroyo, riachuelo.)
Que anavan vacas sercan,
E l' us al autre demandan,
Que avian adonc perdudas,
Iuz per las landas escundudas.
“E Bar! agras las tu vistas
Las vacas que avem tan quistas,
Dis l' us al altre, pels boscatges?”
Respondet us d' aquels salvatges:
“Yeu cre siunt, si Dieus m' aon,
A Burla beure en la fon.”
Enimia quant au nomnar
Burla, pren si ad alegrar;
Et ha dich a sos companhos:
“Baro, donem dels esperos,
Que yeu ay auzida nomnar
La fon de Burla, so me par...”
Li pastor an paor avuda
Quant auziro aquela bruda...
Mas un n' a fayt vas se propjar...
“Amic, fay s' ilh, digas mi tu,
Que sabes aquestas montanhas
E las ayguas e las fontaynas,
On es ni en cal encontrada
La fon que Burla es apelada?
Car per ela n' em vengut nos
De molt longuas regios,
E si tu lay nos vols menar,
Grant aver ne potz gazanhar.”
Lo vila cant au la donzela
Grant aver cuida aver d' ela,
E respon li demantenen:
“Dompna, dompna, segon mo sen,
Tu es de molt gran baronia...
Essenhar t'ay, ans que remanha,
Burla, que m' as aysi gen quista...
Mas empero aquel aver
Que m' as promes, vuelh aver.”
Enimia molt largamen
Li fay donar aur e argen...
Lo vilas pres l' aur jansion
Et a 'ls guidatz pueys vas la fon.
La fons es inz en una comba
Qu'es pres de Tarn, gran e prionda...
Dans altra part d' aquela fon,
Vas orien, vas un pauc mon
Es lo mostiers bels e onratz,
Al laus d' ela hedificatz,
On encar lo sieu sainhs cor jay...
Cant Enimia fo venguda...
Mes se aqui de ginoulhos
Davan, am totz sos companhos,
E preget Dyeu, per pietat,
Que li redes sa sanetat...
E senhet son cors e sa chara,
Pueys s' en intra en l' aygua clara;
E, cant se fo tres ves lavada,
La malautia s' en es anada,
Et ac la carn bela e monda
Plus non es coloms ni colomba...
Ar escoltaz altre miracle
Que Dyeus i fes bel e mirable,
Que yeu que us o dic, o ay vist;
Aissi mi valha Jhesu Crist,
Car aqui on il si sufferc,
La rocha un petit s' uberc
E fes a la verge son loc...
Et encar i pareis, ses dec,
Lo sanz setis on ela sec;
Lo loc del dos e del ladrier
Hy pot hom vezer s' om lo quier;
Del cap e del col eyssamen
Y es lo locs entieyramen.
Cant tot ayso fo accabat...
E s' en retornavan ves Fransa...
Non agro ges be sus montat
La costa, que n' es grans et alta,
Cant la verges, e miech la via,
A recobrat la malautia...
Cant venc la nuech, en miech del sol,
Enimia fes estranh dol,
E preget Dyeu, si com solia,
Que n' agues merce si 'l plazia.
Cant venc lendema, al jorn clar,
Sos companhos fes ajustar
Et a lor dit tot belamen:
“Baro, ades tornem corren
Vas Burla, e serai guerida;
Ayssi o vol lo Reys de vida,
Obs ha que m banh' altra vegada,
E serai sana e mundada.”
Las dompnas e li chavalier
Fan son coman molt volontier,
E son s' en a Burla tornat...
Fes humilmen altra vegada
Sos precs a Dyeu, pueys es intrada
En l' aygua, et ha recobrat
Son bels cors e sanetat...
Pueys dis li cascus, e li conorta
Que mais en paor non estia...
E que s' en torne en Fransa
Per dar al regne alegransa.
La verges volc lor voler far,
E comenson s' en a tornar
Cant la verges pres a pessar...
E dis en son cor tot pessan:
“Pogra esser que nulh engan
Agues fait per noscen vas Dyeu...
Per que retornada m' agues
La malautia altra ves;
O si per ayso ho faria
Que jamais, a tota ma via,
Per neguna causa del mon
Me partes de la sancta fon...”
Pueys cant ac aysso perpessat,
Que non agron gayre anat,
Lo mals la pres autra vegada...
Cant la verges se sen malauta,
Apila la ma sos la gauta,
E non a fe ni esperansa...
Pueys si complanh e si gaymenta
Ab Dyeu, car ayssi la tormenta;
Mas pero pueys ha en cresensa
Que no ve ha Dyeu per plazensa
Que ilh s' en torne en sa terra,
Per que li mov aquela gerra;
E membret li d' aquest sermo,
Que bous non pot contr' agulho,
Et es s' en a Burla tornada...
En la clar' aygua s' es banhada...
Dyeus hi ac pausada la cura...
Anc pueis no l' a pres voluntat
Que s' en tornes en son regnat;
Pero lo cors ac cossiros
Que fassa de sos companhos...
“Grans gracias, baros, vos fas...
Ben sabes com es avengut...
Per la forsa de Jhesu Crist;
Reman sai en aquesta terra...
Pero a me fora talens,
Si pogues, que vis mos parens...
Mas pero cilh que retornar
S'en volran, podon o ben far.”
Cant Enimia ac parlat,
Tot lo mai cridet ad un glat,
E prometon a la donzela
Que tos temps remanran ab ela...
Mas empero de tals n' i ac
A cui lo remaners non plac...
Enimia fes ajustar
Totz cels que s' en volgrun anar...
Baro, en Fransa vos n' iretz,
E las novelas comtaretz...
Pueys diretz lor daus part de me
Que yeu lor clame, per merce,
Que als paures sya donat
Aquo que m tanh per heretat...”
De Enimia parlem ueymay,
Cossi es remazuda de lay
A la fon que aves auzida,
On era de son mal guerida.
Hilh serca, d' aval e d' amon,
Los locs que son viron la fon;
Pueys s' en monta per una rocha
Que diratz que sus al cel tocha...
E troba una balcha gran,
En miech de la roca istan.
En la balma s' en es intrada...
Cant ac la balma remirada
Per tot, fort s' en es agradada,
Et es li vengut a coratge
Que lains fassa estatge,
E retenc, per far companhia,
Una filhola que avia,
Qu'era atressi apelada
Enimia, deus que fo nada;
Los altres trames per la val,
Viron Tarn, amon et aval...
La verges menet sancta vida
En la balma que ac causida...
E si retraire vos volia
Las virtutz que Dyeus li fazia...
Serion passatz ganre d' ans;
Perho un pauc vos ne diray
D' aquelas que auzidas ay,
Las gens, si com auzit aves,
Venion de luenh e de pres
A la verge, de Dyeu amia,
Per guerir de lor malautia.
Esdevenc se, una vegada,
Que us hom, d' aquela encontrada,
Avia la ma secca cum tronc...
E venc a la sancta pieuzela,
E cobret sa ma bona e bela.
Altra vegada s' esdevenc
Que us lebros ves ela venc,...
E fo mundatz e deleytos...
Altra ves s' esdevenc, un dia,
Que una profemna issia...
E menet son efan pel ma...
Mas, no say ges per cal affar,
La profemna volc Tarn passar;
E, cant fo ins el miey del gua,
Sos filhs l' escapa de la ma
La mayre pres ad udolar...
E vay per la ripa cridan:
“Dyeus, que faray de mon efan!
Lassa caitiva, com soy morta,
Que l' aygua mon efan n' eporta!” (emporta, enporta)
Tan vay la femna, e tan crida
Que son efan troba a riba,
Que l' aygua l' ac gitat defors;
Mas l' arma no fo ges el cors.
Cant la femna vec so filh mort,
Adonc ac doble desconort;
Clama se caitiva e lassa,
Pueis leva l' efan en sa brassa,
E vai s' en ploran e plangen,
Ayssi com poc, gran dol fazen
Vas la santa verges de Dyeu,
Per so que 'lh reda lo filh sieu...
“Verge sancta, ret mi mon filh!...
Ren lo mi, dompna, ren lo mi!
Si non, yeu remanray ayssi,
E morray davan mon effan,
Lassa, ab plor et ab affan!...”
Cant la verges vi la dolor
De la femna, e l' estranh plor...
Pueis dins sa cela s' en intret,
Et aqui Jhesu Crist preget
Que per la soa pietat
Ressuscite l' effan negat.
Cant ac orat, la domayzela
Leva sus, et ieys de sa cela,
Et es venguda lay defors
On erun trastuch ab lo cors,
Que era pausat en lo sol,
Aqui en un petit planiol.
Cant Enimia fo aqui
El planiol asetet si...
Cant la verges se fo pausada
Aqui, on s' era assetada,
Pres l' efantet pel ma, e crida:
“Vay sus, effas; recobra vida;
Leva sus tost, el nom de Dyeu;
El nom de Dyeu t' apele yeu.”
Aqui mezeis non hi ac plus
Que l' efas se leva vieus sus...
Pueis pres son effan vyeu la mayre,
E tornet s' en en son repayre
Ab gauch et ab alegretat,
Car ac son effan recobrat.
Mas esdevenc s' una vegada
Que la verges s' es perpessada
Que bastis glieysa ad honor
De la Mayre Nostre Senhor,
On poguesson moynjas istar
Per servir Dyeu e coltivar;
Et ayssi com so perpesset,
Tot en ayssi ho acabet,
Car ad honor Sancta Maria
Fes glyeisa, la donzela pia,
Pres del flum de Tarn, sobre Burla,
Mas molt hi sufferc gran taburla...
Venia una grans colobra...
E derrocava tot a tyeira,
De nuech negra, ho ab lugana,
Lo bastimen de la setpmana, (setp: sept : set: se; septem, septimana)
Et aysso tota hora tenc
Entro que Sainz Yles hi venc,
Que era, en aquela sazo,
Evesques de la regio,
D'una ciutat qu' era apelada
Gavols per cela encontrada;
Mas pueys mudet hom l' evescat
Del tot a Memde la ciutat.
E diray vos entyeiramen
Coyssi o fes d' aquel serpen
L' evesques que aves auzit
Por forssa de Sanht Esperit.
Aquest evesques ac auzida
De Enimia la sancta vida,
E venc a la balma un jorn
Per far a la verge honor.
Enimia fort s' esguazi...
Ela li dis los destorbiers
Que li fay aquel adversiers...
Adoncz lo sanhz hom la coforta,
E promet qu' el ne pregara
Tot jorns cant tornatz s' en sera...
E retorna s' en vas sa cela.
Adonc preget Dyeu humielmen
Per la verge, contra 'l serpen...
Mas esdevenc se una vegada
Que Sanz Yles vengutz hi fo...
Fo lasses, et adormic si
En la falda de la donzela...
Vevos que venc us sobdes critz,
E tempesta de la colobra
Que venia desfar la obra.
Cant la verges au lo fer glat,
Leva 'l cap e vi lo mal fat,
E comenset si a plorar
Que l' evesque fes revelhar.
Lo sanhz hom no volc far demora,
E demanda li per que s plora.
La sancta toza respon li:
“E, senher payre, que vecti
Aquel serpen qu' ieu ti dizia!...”
Adoncz lo sanhz hom, ses demora,
Senha son cors, pueys s' en yeis fora,
E venc contra lo fer serpen,
Per la costa viassamen...
Per aventura, en la via,
Troba dos fustz, e leva los,
E met los en semblan de cros...
Lo serpens cant lo vec venir
La cros el ma, pres a fugir...
Mas hom per veritat recomta
Qu' una gran roca fo encontra...
Et es se lains esconduda.
Cant lo serpens fo dins intrat,
Sanz Yles s' es meravilhatz,
E prega Dyeu, lo rey del tro,
Qu'el giet de lains lo drago,
E la Verge Maire Dyeu
Prega que 'l do lo secors syeu;
E promet que el l' en fara
Mostier, on ilh colta sera,
En aquel loc e non en altre,
Sol que lo dracs de lains salte.
Lo dracs brama lains e crida
Et ab lo bram es fors anatz...
Sainchz Ylis fo amanoitz,
Et a lo ferit ab la crotz
Si qu' el sancs cazet fers e ros
En una roca, on encar
Per senhal lo pot hom trobar...
Aqui fo faichs pueis us mostiers
Que es encar bels et entiers,
Que fes Sanhz Yles ad honor
De la Mayre Nostre Senhor,
Ayssi coma avia promes...
Cant lo drac vi cazer son sanc,
Brama e sailh de ranc en ranc...
L' evesques ac lo cor alegre,
Et adoba se d' el ben segre;
Mas ges tan corre non podia
Com aquel enemics fazia.
Aytan cant pot s' en fuch lo drac...
Cant vi qu' el s' en fuch aytan fort...
E pesset si qu' al re no fos
Mas de Sathan temptatios...
Pueys tan cant poc ves lo drac ve,
E conjura lo mantenen,
Pel poder Dyeu omnipoten,
Que s' estanque, e plus non au...
Cant lo serpens au lo conjur
Contra se trop cozen e dur,
Aqui... cay aval en Tarn...
Lo sanhs hom s' en es retornatz
A la balma, ves la donzela;
Pueys lauzon Dyeu et el et ela,
Adonc si meton al obrar...
Cant lo mostier fo acabatz,
Ad honor de Dyeu fo sagratz
E de mi dons Sancta Maria,
En aissi com promes avia
La sancta donzela reals,
Cant fo venguda en las vals.
Pueys de l' altra part, pres d' aqui,
Fan altre mostier atressi,
Et sagron lo a la honor
De Sant Peyre, lo ric senhor...
Cant li mostier foron bastit,
Lo sanz bisbe ha establit
Que monga sia la donzela
E las altras totas ab ela,
Domnas e verges issamen...
L' evesques s' en es retornatz
Lay on era sos evesquatz.
Enimia fo abadessa...
En ayssi istet longamen
Enimia ab son coven,
Que tot jorn, tot jorn li venion
Las gens, car sancta la sabion.
Mas cant auzi lo reis de Fransa
De la filha la renomnansa,
Qu' ilh era monja abadessa,
E de dos mostiers senhoressa,
Trames li grant argen et aur
E ganre d' altre bel thesaur...
Mas cant ac istat longamen
Enimia ab son coven,
Conoc lo dia de sa fi,
E fes ajustar davan si
Tota la soa companhia,
Monjas e laycs e la clercia;
E cant foron tuch ajustat
Dolsamen lur a sermonat:
“Cars frayres, fay cilh, e sorors...
Aras sapchatz per veritat
Que a Dyeu ven per voluntat
Que yeu ischa uey d' aquest mon,
Et intre el regne d' amon... (amún; amunt; arriba)
Yeu suy, segon Dyeu, vostra mayre...
Per que cove que an primiera...
E no us vuelhas miravilhar,
Car vos me coven a layssar;
Car aquesta mort non perdona
Per ren a neguna persona,
A rey ni ad emperador;
A negu non porta honor:
Vyelh home, paure ni manen,
Totz los perpren cuminalmen,
Per que vos prec, filhas de Dyeu,
Que vos crezatz lo cosselh myeu,
Que velhetz en totas horas
Sanctamen, car no sabes coras
Venra aquel jorn doloyros...
Aras vos dic altra paraula,
E no la tenhatz ges a faula...
Sapchatz, gayre non tarzara
Que ma filhola mi segra,
Cilh qu' es nomnada del nom myeu,
Car yeu n' ay faitz grans precs a Dyeu
Que ses ela gayre no m lays
Estar sus el syeu sainht palais,
Car no vuelh que sa jos remanha,
Ni mi parta bona companha...”
Cant ac Enimia parlat,
Las monjas e 'l laic e 'l clergat,
Que eron aqui per lo sol,
Leveron un plor et un dol,
Cant auzon que 'l verges de Dyeu
Los layssara ayssi em breu;
Mas la verges de Jhesu Crist
Los conorta no sion trist;
Mas cant senti lo ponh venir
Que l' arma volc del cors issir,
Lo cors de Crist a resceubut...
A l' octava de Saint Michel
Fo coronada sus el cel;
Car ad aquel jorn, ses falhida,
Issi d' aquesta presen vida.
Las monjas prendo lo saint cors,
Cant l' arma fo issida fors...
E cant tot fo apparelhat,
Et ac hom cantada la messa,
Ilh es en son sepulcre messa
Onradamen, ab grant honors,
Ab psalmes, ab cans et ab lauzors.
Apres, cant Sancta Enimia
Fo issida d' aquesta vida...
Seguentre gayre non tarzet
Que sa filhola la seguet,
Si cum la verges, sa mayrina,
Avia dich per vos divina.
Adonc cant fo foras issitz
De la filhola l' esperitz,
Sebelhiron, ab gran honor,
Lo cors el sepulcre alsor;
Lo cal cors apres enportet
Dagobertz lo reis...
Saint' Enimia, en sa vida,
Comandet qu' ilh fos sebelhida
El sepulcre pausat dejus
E 'l filhola en cel de sus,
Car de son fraire ben sabia
Qu'en Gavalda venir devia
Pel syeu cors en Fransa portar...
Dirai vos apres per vertat
Com fo trobat ni de cal guiza
Lo cors de Sancta Enimia...
Cant Clodoveus, lo reis de Fransa,
Fo issitz de la malanansa
E del caytivier d' aquest aire,
Lo filh renhet apres lo paire
E governet tot lo regisme;
Dagobert ac nom per baptisme.
Cant aquest fo reis del pais,
Onret lo mostier Saint Danis
De bels palis e de cortinas
E d' altras onradas aizinas,
E tenc lo en gran reverensa...
Mas cant venc que auzi un dia
Que Dieus, per sa soror, fazia
Miracles e belas vertutz,
Es s' en en Gavalda vengutz
Per so qu' el cors de sa soror
Ne portes...
Al mostier Saint Danis en Fransa
On istes tos temps en onransa...
Demanda belamen e quier
A las monjas d' aquel mostier,
Que l' essenhon, per Dyeu amor,
On jay lo cors de sa seror.
“Domnas, fay cel, ayci suy yeu...
Frayres de la vostra pieusela...
E suy vengutz plan per amor
Que m detz lo cors de ma soror,
Car portar l' ay en mon pais,
Al ric mostier de Saint Danis,
On sera en caissa d' aur messa.”
Adonc li respon l' abadessa:
“E senher reis, e que ns demandas!...”
Lo reis respon a l' abadessa...
“Dompna, dis el, si ma soror
Mi voletz redre, gran honor
E gran terra vos donaray,
Don poyres istar tos temps may
Onradamen en est mostier.
Fachs ho, per merce vos o quier...”
L' abbadessa cant lo rei au
Fay li respos bel e suau:
“Senher reis, per que ns desconortas!
Que farem nos, si tu l' enportas!
Si tu l' emportas, que farem!
Certas reis, certas nos morrem!
Ilh es nostra dompna carnals
E nostra dompna 'spiritals,
E ns garda de tot encombrier,
Nos totas et aquest mostier...”
- “E ja vos ay ieu Na abbadessa,
So dis lo reis, fach gran promessa,
Per que la m deuriatz ben layssar.
Faytz ho, non o podetz mudar,
E mostratz mi lo monumen?”
Adonc respon tot lo coven:
“E senher reys, per Dyeu no sya,
E per mi dons Sancta Maria,
No vuelhas far tan gran peccat! ...
Senher, merce aias de nos.”
Pueys si gieton de ginolhos,
E clamon li, per Dyeu merce,
Que non ho vuelha far per re.
Mas el lor dis, tot en derrier,
Que non remanra el mostier
Lo cors en neguna manieyra...
“Non portaray doncs ma soror
Lay ont aura maior honor?
Si faray, sapchas, veramen...”
Ab tan es intratz el mostier...
Ab tan lo reis ha tan sercat
Qu'el monumen ha atrobat;
Mas ges non conoys cal sya,
Car dos monumens hi avia;
L' un de sa sor lo soteyra,
De la filhola 'l sobeyra;
Mas cant ac istat un petit,
El sobeyra vas vi escrich
Enimia, e pesset si
Que cors de sa sors fos aqui.
Et auiatz del nom per que fo
En aquel vas et el syeu no.
Cant Sanct' Enimia passet
D'aquest mon, et ilh comandet...
Qu'el syeu vas istes ses escrich...
Et en aquel de sa filhola
Mesesson lo nom sus la mola...
Car ges lo loc, on Dyeus l' avia
Fach tan de vertut nuech e dia,
No volc per re desamparar
Apres sa mort per altre istar...
Cant Dagobert ac ben legit
Lo nom desobr' el vas escrit,
Ac gauh, e gieta se sobr' el,
Car cuidet que aquel fos el...
Pueys cant si fo del vas levat...
Comandet que tot belamen
Ubriguesson lo monumen...
Las mongas cant vezon aquo,
Dins lor coratge lur sap bo,...
Mas no fan ges semblan ni bruch
Per so que el no fo descuch...
Dagobertz cant plorar las au,
Belamen lur dis e suau:
“Dompnas, e per que ploratz vos?
Ja vos seray yeu tos temps bos...”
Las dompnas an al rey respos,
En semblansa que mal lor fos:
“E, senher, sapchas per vertat,
Ja no volgram altra rictat,
Ni altras terras ni honor
Mas lo sanh cors de ta soror...”
Cant lo reis e li chavalier
Agron pausat sus un saumier
Lo cors, an essemps saludat...
Pueys son tornat en lor pais...
Ar vos dirai senes doptansa
Coyssi, ni per cal demostransa,
Lo cors Saint' Enimia fo
Trobatz, ni per cal vizio...
Esdevenc si novelamen
Qu'el mostier fo faitz belamen,
E 'l covens fo religios,
E de Dyeu servir voluntos...
Ac, per la voluntat de Dyeu,
Un monge plen de sanctetat
Que era Johans appelat,
Al cal lo Filhs Sancta Maria
Revelet on lo cors jazia...
L' angels li venc en vizio,
Et a li dit en sa razo;
Mas lo bos homs, per tot lo dir,
Non volia ren issauzir...
Mas cant venc pueys una sazo,
Cant lo bos homs colgatz si fo
La nuech en son liech, ses tot bruch...
El non dormi ges ans velhet...
Istet gran pessa en velhan...
Ni sabia de cal manieyra
Pogues esser ja vertadieyra
La visio qu' avia vist
Doas vetz pel messatge de Crist...
Mas cant si fo pro deramatz
Del dormir, s' es apparelhatz;
Mas ges adormitz no si fo
Que el auzi un sobde so,
Et ac paor e grant esglach,
Pueys ha lo cap deforas trach
Per auzir que a tabustat.
Dece que ac lo cap levat
Vi una resplanden lumnieyra,
Si com de jorn en la carrieyra.
Adonc s' es fort miravilhatz,
Et es s' en sos los draps tornatz,
Espaventatz et esperdutz.
Ab tan l' angels es avengutz,
Et a li dit per gran estru:
“Johan, Johan, e dormes tu?”
Johans istet, no volc respondre,
Non pessava mas de rescondre.
L' angels li ha dit altra ves:
“Johan, Johan, aisso que es?
Dormes ho velhas? Respon mi.”
Adoncs si leva del coyssi,
E respon per molt gran estru:
“Nomine patris, qui es tu?...”
- “Angels de Dyeu soy vertadiers,”
So li ha dich la visios,
“E tenh te fort per enoios,
Car tantas ves mi fas tornar,
Que non vulhas manifestar
Aisso que t'ay manifestat...”
Johans respon: “Puesc t' en creire yeu?..
Car lo cors de Sancta Enimia,
Dis om que es a Sant Danis...”
L' angel respon: “Non crezas may
Que sia lay, ans es ben say;
Mas Dagobert, lo reis, sos fraires,
Cant venc say en aquestz repaires
E sa soror aver cuidet,
Ab sa filhola s' en anet...”
Mas cant venc lendema sus lo jorn,
Lo bos hom no fes gran sogorn,
Et a fach venir lo coven,
Pueys lur a dich entieyramen
La vizio de Jhesu Crist...
Cant li monge auziron aquo,
Lauzeron Dyeu, e saub lur bo...
Adoncs venon tuh ses bisten,
L' evesques e l' altre baro...
Lo bos hom el mostier intret...
E mostra loc on era 'l vas...
L' evesques et clercs mantenen...
E canton una antiphena...
Pueys fozon lo sol belamen
Et atrobon lo monumen...
Adoncs sentiro un' odor
Que ne issi, tota la melhor...
Si que tuch aquil que hi eron
Em paradis esser pesseron.
Altra vertut hi venc novela...
Car per l' odor sol qu' en issia
Cobreron salut aquel dia
Malaute, cec, contrach e clop,
Sortz e lebros e d' altres trop.
Mas cant fo del sepulcre traita,
E tota cesta vertutz faita,
Porteron la, am cans moltz bels,
Al mostier qu' era fachs novels,
E mezeron la belamen
Lains, en una archa d' argen
Hon Dyeus fai soen ses doptansa,
Per liey, virtutz e demostransa.
Aras preguem tuch, layc e clergue,
Que Dyeus, pel nom d' aquesta verge,
De qui avem fach cest romans,
Nos meta sus am los syeus sanhs.
Amen.