Lo organisadó de les parades de país a CATALUÑA: Juaquinico lo Torrat

Lo organisadó de les parades de país a CATALUÑA:

Conociendo los actores del proceso catalán y sus historias: El 9 de mayo de 1977, mientras José María Bultó (presidente de la química S.A. Cros) comía en casa de su hermano en la calle Muntaner, seis personas entraron en la casa haciéndose pasar por empleados del gas. Eran terroristas del Exèrcit Popular Català (EPOCA), comandados por Carles Sastre Benlliure. Los terroristas le adosaron fuertemente, con esparadrapo y bajo la axila izquierda, una bomba del tamaño de una tableta de chocolate. Funcionaba con un mecanismo antidepresor, accionándose al aliviar la presión. Le exigieron al empresario 500 millones de pesetas (3 millones de euros) y le entregaron una hoja con instrucciones sobre cómo realizar el pago y desactivar la bomba. Bultó se negó a pagar desde el primer momento. Pidió a sus familiares que no dijeran nada y marchó a su casa en Pedralbes, desde donde tenía intención de acudir a la comisaría. Pero no llegó a tiempo. La bomba hizo explosión y destrozó su cuerpo.
 ***** El 25 de enero del año siguiente- habían pasado 8 meses desde lo de Bultó-, cuatro personas irrumpieron armadas en el domicilio, en el Paseo de Gracia, de Joaquín Viola Sauret, 64 años, exalcalde de Barcelona. Se encerarron en una habitación con Viola y su esposa, le adosaron una bomba al pecho, le exigieron dinero y le proporcionaron un folio con instrucciones. El mecanismo de la bomba falló y estalló en ese momento, decapitando a Viola y destrozando su cuerpo y el de su esposa Montserrat.
Los cuatro criminales huyeron a escape. Uno de los hijos del matrimonio, Joaquín, presente en el domicilio, identificó más tarde a Carles Sastre y a Montserrat Tarragó Domènech como dos de las personas que asaltaron su casa. Carles Sastre fue detenido en 1985 y condenado por la Audiencia Nacional como coautor del asesinato de Bultó a 30 años de prisión. A pesar del testimonio del hijo de Viola, se le absolvió “por falta de pruebas” del asesinato del exalcalde. En 1987 Sastre fue condenado a otros 18 años de prisión por pertenencia a la banda armada terrorista Terra Lliure. De los 48 años de condena, solamente cumplió 11 y salió en libertad en 1996. Carles Sastre es hoy responsable de acción sindical de la intersindical CSC y fue como número 15 en la lista de la CUP por Lleida en 2012. El pasado 16 de diciembre, Carles Sastre fue invitado a un programa de la cadena pública TV3. El responsable, un tal Xavier Grasset, lo presentó como parte de la “direcció executiva” de Terra Lliure, como “pres polític” y “gran reserva de l'independentisme”... ***** Hay quienes se hacen fotos con tipos que se limpian el culo con una bandera...
Otros se dan la mano con terroristas.
(Foto: Marzo, 2018. Barcelona).

Lo organisadó de les parades de país a CATALUÑA: Juaquinico lo Torrat

Lo organisadó de les parades de país a CATALUÑA:

Conociendo los actores del proceso catalán y sus historias: El 9 de mayo de 1977, mientras José María Bultó (presidente de la química S.A. Cros) comía en casa de su hermano en la calle Muntaner, seis personas entraron en la casa haciéndose pasar por empleados del gas. Eran terroristas del Exèrcit Popular Català (EPOCA), comandados por Carles Sastre Benlliure. Los terroristas le adosaron fuertemente, con esparadrapo y bajo la axila izquierda, una bomba del tamaño de una tableta de chocolate. Funcionaba con un mecanismo antidepresor, accionándose al aliviar la presión. Le exigieron al empresario 500 millones de pesetas (3 millones de euros) y le entregaron una hoja con instrucciones sobre cómo realizar el pago y desactivar la bomba. Bultó se negó a pagar desde el primer momento. Pidió a sus familiares que no dijeran nada y marchó a su casa en Pedralbes, desde donde tenía intención de acudir a la comisaría. Pero no llegó a tiempo. La bomba hizo explosión y destrozó su cuerpo.
 ***** El 25 de enero del año siguiente- habían pasado 8 meses desde lo de Bultó-, cuatro personas irrumpieron armadas en el domicilio, en el Paseo de Gracia, de Joaquín Viola Sauret, 64 años, exalcalde de Barcelona. Se encerarron en una habitación con Viola y su esposa, le adosaron una bomba al pecho, le exigieron dinero y le proporcionaron un folio con instrucciones. El mecanismo de la bomba falló y estalló en ese momento, decapitando a Viola y destrozando su cuerpo y el de su esposa Montserrat.
Los cuatro criminales huyeron a escape. Uno de los hijos del matrimonio, Joaquín, presente en el domicilio, identificó más tarde a Carles Sastre y a Montserrat Tarragó Domènech como dos de las personas que asaltaron su casa. Carles Sastre fue detenido en 1985 y condenado por la Audiencia Nacional como coautor del asesinato de Bultó a 30 años de prisión. A pesar del testimonio del hijo de Viola, se le absolvió “por falta de pruebas” del asesinato del exalcalde. En 1987 Sastre fue condenado a otros 18 años de prisión por pertenencia a la banda armada terrorista Terra Lliure. De los 48 años de condena, solamente cumplió 11 y salió en libertad en 1996. Carles Sastre es hoy responsable de acción sindical de la intersindical CSC y fue como número 15 en la lista de la CUP por Lleida en 2012. El pasado 16 de diciembre, Carles Sastre fue invitado a un programa de la cadena pública TV3. El responsable, un tal Xavier Grasset, lo presentó como parte de la “direcció executiva” de Terra Lliure, como “pres polític” y “gran reserva de l'independentisme”... ***** Hay quienes se hacen fotos con tipos que se limpian el culo con una bandera...
Otros se dan la mano con terroristas.
(Foto: Marzo, 2018. Barcelona).

Lo organisadó de les parades de país a CATALUÑA: Juaquinico lo Torrat

Lo organisadó de les parades de país a CATALUÑA:

Conociendo los actores del proceso catalán y sus historias: El 9 de mayo de 1977, mientras José María Bultó (presidente de la química S.A. Cros) comía en casa de su hermano en la calle Muntaner, seis personas entraron en la casa haciéndose pasar por empleados del gas. Eran terroristas del Exèrcit Popular Català (EPOCA), comandados por Carles Sastre Benlliure. Los terroristas le adosaron fuertemente, con esparadrapo y bajo la axila izquierda, una bomba del tamaño de una tableta de chocolate. Funcionaba con un mecanismo antidepresor, accionándose al aliviar la presión. Le exigieron al empresario 500 millones de pesetas (3 millones de euros) y le entregaron una hoja con instrucciones sobre cómo realizar el pago y desactivar la bomba. Bultó se negó a pagar desde el primer momento. Pidió a sus familiares que no dijeran nada y marchó a su casa en Pedralbes, desde donde tenía intención de acudir a la comisaría. Pero no llegó a tiempo. La bomba hizo explosión y destrozó su cuerpo.
 ***** El 25 de enero del año siguiente- habían pasado 8 meses desde lo de Bultó-, cuatro personas irrumpieron armadas en el domicilio, en el Paseo de Gracia, de Joaquín Viola Sauret, 64 años, exalcalde de Barcelona. Se encerarron en una habitación con Viola y su esposa, le adosaron una bomba al pecho, le exigieron dinero y le proporcionaron un folio con instrucciones. El mecanismo de la bomba falló y estalló en ese momento, decapitando a Viola y destrozando su cuerpo y el de su esposa Montserrat.
Los cuatro criminales huyeron a escape. Uno de los hijos del matrimonio, Joaquín, presente en el domicilio, identificó más tarde a Carles Sastre y a Montserrat Tarragó Domènech como dos de las personas que asaltaron su casa. Carles Sastre fue detenido en 1985 y condenado por la Audiencia Nacional como coautor del asesinato de Bultó a 30 años de prisión. A pesar del testimonio del hijo de Viola, se le absolvió “por falta de pruebas” del asesinato del exalcalde. En 1987 Sastre fue condenado a otros 18 años de prisión por pertenencia a la banda armada terrorista Terra Lliure. De los 48 años de condena, solamente cumplió 11 y salió en libertad en 1996. Carles Sastre es hoy responsable de acción sindical de la intersindical CSC y fue como número 15 en la lista de la CUP por Lleida en 2012. El pasado 16 de diciembre, Carles Sastre fue invitado a un programa de la cadena pública TV3. El responsable, un tal Xavier Grasset, lo presentó como parte de la “direcció executiva” de Terra Lliure, como “pres polític” y “gran reserva de l'independentisme”... ***** Hay quienes se hacen fotos con tipos que se limpian el culo con una bandera...
Otros se dan la mano con terroristas.
(Foto: Marzo, 2018. Barcelona).

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.