Carlos Sancho Meix, lo parlar antic; Valdeltormo, La Vall

https://vilesigents.wordpress.com/2017/07/07/lo-parlar-antic/

(Publicada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, (este imbécil no sabe escribir la CH de cuchillo?, o es un ignorante de la palabra coltell ?)
abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 

La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica.
Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carlos Sancho Meix:

https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7

Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als catorze anys va començar el batxillerat a l’ Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Catalanista del Matarranya de la que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de la Franja del meu cul,

La Comarca, Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del col·lectiu d’articulistes
"Viles i Gents" a La Comarca des de fa disset anys.
És membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell Redactor de la seua col·lecció "Lo trinquet".
És autor, amb Enric Puch, de l’estudi Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes (2009) i editor 

del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de "Viles i Gents" (2007).

http://valdeltormo.com/wp-content/uploads/2012/08/Carlos-Sancho-Meix.pdf

ungla

UNGLA f.: cast. uña. 

|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animals. Lo leó havia moltes ungles, Lull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrual, Turmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcat. Prin los ossos de les ungles del porc, Flos medic. 137 vo. Lo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar. 

|| 4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animal. Maria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

- b) Espina corba d'algunes plantes.

- c) Part estreta de certs pètals.

- d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

- e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

- f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

- g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

- h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

- j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

- m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

- n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) Ungla de cavall o Ungla d'ase: planta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.—

b) Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressus, de fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

- c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatus, de fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

- d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrix, de tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscas. També s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'ungla: els lladres. 
Esser de l'ungla: esser lladre. 
Fer l'ungla o Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servada, doc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungle, doc. a. 1442 (BABL, i, 389).

- b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

- d) A ungla: a pota de bístia. En aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyes, Penya Mos. iii, 200.

- f) Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'ase: es diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

- g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

- h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) Esser llarg d'ungles o Tenir les ungles llargues: esser lladre, tenir propensió a robar.

- j) Gat amb vint ungles: un lladre (Bal.).

- l) Clavar l'ungla o Clavar les ungles o Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

- m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

- n) Amagar les ungles, com els moixos: dissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

- o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

- p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

- q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguany, doc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

- s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses ungles: costar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

    Cult. pop.—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: del llatí ŭngŭla, mat. sign. |||| 1, 2.

ungla

UNGLA f.: cast. uña. 

|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animals. Lo leó havia moltes ungles, Lull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrual, Turmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcat. Prin los ossos de les ungles del porc, Flos medic. 137 vo. Lo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar. 

|| 4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animal. Maria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

- b) Espina corba d'algunes plantes.

- c) Part estreta de certs pètals.

- d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

- e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

- f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

- g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

- h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

- j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

- m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

- n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) Ungla de cavall o Ungla d'ase: planta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.—

b) Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressus, de fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

- c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatus, de fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

- d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrix, de tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscas. També s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'ungla: els lladres. 
Esser de l'ungla: esser lladre. 
Fer l'ungla o Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servada, doc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungle, doc. a. 1442 (BABL, i, 389).

- b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

- d) A ungla: a pota de bístia. En aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyes, Penya Mos. iii, 200.

- f) Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'ase: es diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

- g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

- h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) Esser llarg d'ungles o Tenir les ungles llargues: esser lladre, tenir propensió a robar.

- j) Gat amb vint ungles: un lladre (Bal.).

- l) Clavar l'ungla o Clavar les ungles o Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

- m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

- n) Amagar les ungles, com els moixos: dissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

- o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

- p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

- q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguany, doc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

- s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses ungles: costar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

    Cult. pop.—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: del llatí ŭngŭla, mat. sign. |||| 1, 2.