Mostrando entradas con la etiqueta caballóns. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta caballóns. Mostrar todas las entradas

martes, 25 de abril de 2017

caballó, caballóns

caballó, caballóns

menos cassá pokemons y mes cavá caballóns, que esteu agilipollats, copón
menos cassá pokemons y mes cavá caballóns, que esteu agilipollats, copón

CAVALLÓ m. 
|| 1. La part principal de l'albarda, que es compon dels dos arçons de fusta i un encoixinat de palla coberta de cuiro (Calasseit). Damunt el cavalló va la pell on cavalquen o carreguen. 
|| 2. Crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o de reguiu, o entre dues taules d'hort (Oliana, Bellpuig, Ll., Pradell, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Maestrat, Cast., Val., Sueca); cast. caballón, camellónLos quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa d'alluvions d'aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). Fa-hi cavallons | ab alerons, Spill 14798. Un cavalló tort, el farà desfer sense mirament, Pasqual Raval 2. 
|| 3. Carena de la teulada (Artesa, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Llucena, Val., Sueca, Alcoi, Pego, Benidorm); cast. caballete. 
|| 4. Filera de teules cobertores (Capçanes, Sueca). 
|| 5. Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per a esser carregat després en haver de garbejar; cast. tresnal. En els documents antics trobam també el mot cavalló amb el significat de ‘feix de palla’. De cols spinachs albergínies de cauallons e de totes altres ortalices sia donada delma, Jaume I, Sent. La pexera que en lo comensament serà feyta de rama e lenyes e cavalonsdoc. a. 1315 (RLR, xxx, 274). Decem octo cauayons ordey, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). On age garbes ne cauayons, Ordenacions de Valls, a. 1390. XVI cauayons de li,doc. a. 1456 (BSAL, iv, 10). Cent caualons de pala poc més o menys, doc. a. 1461 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Per nou cavallons de palla a raó dos sous y deu lo cavalló, doc. a. 1469 (arx. convent Concepció, de Palma). En pendrem dels cabayons [sic] y també un xich de las garbas, Milà Rom. 329. A quasi totes les regions catalanes s'entén per cavalló un munt de deu garbes; però aquest nombre no és absolutament fix, car també es fan cavallons d'onze garbes (Puigcerdà), de tretze (Pla del Llobregat) i fins de disset (Ordino). 
|| 6. Conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses (Mall.). 
|| 7. Desena; conjunt de deu coses, especialment de figues o altra fruita (Maestr., Val.). «M'hai minjat tres cavallons de figues»=trenta figues (Benassal).
    Fon.: 
kəβəʎó (pir-or., or.); kəβəјó (Plana de Vic, Empordà, Pobla de L.); kaβaʎó (occ., Val).; kavaʎó (Cast., Al.); kəvəјó (mall., eiv.); kəvəó, kəvó (men.).
    Etim.: 
derivat de cavall.


//

Vendo perro labrador



Del aum. de caballo.
1. m. Lomo de tierra, como el que queda entre surco y surco al arar un terreno o el que se levanta con la azada.
2. m. Lomo de tierra que se dispone para contener las aguas o darles dirección en los riegos.
3. m. Montículo de tierra que resulta de hacer un enterramiento.

miércoles, 12 de abril de 2017

Aladre

Aladre = Arado
aladre, arada, cavar, caballons, caballó

dcvb:

ARADA f. ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).
Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.
—L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.—L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la amb la (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la amb la o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.
—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: 
əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: 
aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  
  Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera en i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.
2. ARADA f. 

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).

Aladre

Aladre = Arado
aladre, arada, cavar, caballons, caballó

dcvb:

ARADA f. ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).
Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.
—L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.—L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la amb la (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la amb la o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.
—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: 
əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: 
aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  
  Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera en i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.
2. ARADA f. 

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).

Aladre

Aladre = Arado
aladre, arada, cavar, caballons, caballó

dcvb:

ARADA f. ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).
Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.
—L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.—L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la amb la (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la amb la o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.
—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: 
əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: 
aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  
  Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera en i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.
2. ARADA f. 

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).