capsot

CAPSOT m. 

Safrá, capsot

|| 1. Home que té el cap gros (Castelló); cast. cabezudo. 
|| 2. Capsigrany, ocell de l'espècie Lanius rufus (Ribera d'Ebre, Maestrat, Plana de Cast., Val., Sueca, Cullera, Xàtiva, Gandia, Alcoi); cast. alcaudón. 
Rufus es tamé Moncho, Rufo
|| 3. Ocell de l'espècie Coccothraustes coccothraustes (Boscà Fauna Val. 535). 
|| 4. Espigot de blat-de-moro, o sia, l'espiga desgranada (Empordà, Garrotxa, Girona); cast. corazón de mazorca. 
|| 5. Tros de suro que tiren els carradors (Empordà). 
|| 6. Capclòs, curt d'enteniment (Empordà, Gandesa, Tortosa). 
|| 7. Home caparrut, obstinat en les seves idees o propòsits (Castelló). Mira, Quiquet; no sigues capsot i fes la veu ben grossa, J. Pascual Tirado (BSCC, vi, 334).
    Fon.: kəpsɔ́t (pir-or., or.); kapsɔ́t (occ., val.).
    Etim.: derivat augmentatiu del radical capç-, que expressa la idea de ‘cap’ (cfr. capçana, capcer, etc.).

capsot

CAPSOT m. 

Safrá, capsot

|| 1. Home que té el cap gros (Castelló); cast. cabezudo. 
|| 2. Capsigrany, ocell de l'espècie Lanius rufus (Ribera d'Ebre, Maestrat, Plana de Cast., Val., Sueca, Cullera, Xàtiva, Gandia, Alcoi); cast. alcaudón. 
Rufus es tamé Moncho, Rufo
|| 3. Ocell de l'espècie Coccothraustes coccothraustes (Boscà Fauna Val. 535). 
|| 4. Espigot de blat-de-moro, o sia, l'espiga desgranada (Empordà, Garrotxa, Girona); cast. corazón de mazorca. 
|| 5. Tros de suro que tiren els carradors (Empordà). 
|| 6. Capclòs, curt d'enteniment (Empordà, Gandesa, Tortosa). 
|| 7. Home caparrut, obstinat en les seves idees o propòsits (Castelló). Mira, Quiquet; no sigues capsot i fes la veu ben grossa, J. Pascual Tirado (BSCC, vi, 334).
    Fon.: kəpsɔ́t (pir-or., or.); kapsɔ́t (occ., val.).
    Etim.: derivat augmentatiu del radical capç-, que expressa la idea de ‘cap’ (cfr. capçana, capcer, etc.).

capsot

CAPSOT m. 

Safrá, capsot

|| 1. Home que té el cap gros (Castelló); cast. cabezudo. 
|| 2. Capsigrany, ocell de l'espècie Lanius rufus (Ribera d'Ebre, Maestrat, Plana de Cast., Val., Sueca, Cullera, Xàtiva, Gandia, Alcoi); cast. alcaudón. 
Rufus es tamé Moncho, Rufo
|| 3. Ocell de l'espècie Coccothraustes coccothraustes (Boscà Fauna Val. 535). 
|| 4. Espigot de blat-de-moro, o sia, l'espiga desgranada (Empordà, Garrotxa, Girona); cast. corazón de mazorca. 
|| 5. Tros de suro que tiren els carradors (Empordà). 
|| 6. Capclòs, curt d'enteniment (Empordà, Gandesa, Tortosa). 
|| 7. Home caparrut, obstinat en les seves idees o propòsits (Castelló). Mira, Quiquet; no sigues capsot i fes la veu ben grossa, J. Pascual Tirado (BSCC, vi, 334).
    Fon.: kəpsɔ́t (pir-or., or.); kapsɔ́t (occ., val.).
    Etim.: derivat augmentatiu del radical capç-, que expressa la idea de ‘cap’ (cfr. capçana, capcer, etc.).

Safrá, capsot

A Beseit, una mare volíe fe paella, arrós, per a diná, y li mane al fill que vaigue a la tenda a comprá safrá. 

Lo fill, despistat, s'en va cap a la tenda y al rato torne cap a casa.

Mare, qué m'habíes dit que comprara?

Safrá, capsot !

Y lo sagal s'en va aná cap a la tenda (la de Ramón, lo estang no), repetín, safrá, capsot, safrá, capsot, safrá, capsot.... 

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Safrà

SAFRA f. Collita de la canya de sucre, i fabricació del sucre de canya; cast. zafra.

2. SAFRA f. Safata (Men.). Fon.: sáfɾə (Ciutadella). Etim.: var. de safa, ‘llibrella’.

SAFRÀ m. Azafrán.

|| 1.  Planta iridàcia de l'espècie Crocus sativus, de bulb subglobulós, fulles concomitants de les flors, molt llargues, una o dues flors violàcies, grans, que surten d'una espata bivalva, amb filaments grocs, i estigmes de color escarlata, olorosos, claviformes; es cultiva per aprofitar els seus estigmes en medicina i com a condiment; cast. azafrán. Carga de safrà, Leuda Coll. 1249. Féu un lectuari... en lo qual mès saffrà, car saffrà ha virtut a confortar e alegrar lo cor, e fa bona sanch, Llull Felix, pt. v, c. 3. Lo çafrà jamés altera les humors, Alcanyís Reg. 19. Que tant no u podeu daurar de safrà, Proc. Olives 1287. Si abunda còlera en lo cors humà, se engendra la urina de color safrà, Albert G., Ques. 39.

|| 2. Safrà bord: nom d'algunes plantes del gènere Crocus, sobretot les espècies Crocus vernus (anomenada també safrà de muntanya), cast. azafrán silvestre, i Crocus nudiflorus, cast. azafrán loco; són molt semblants al safrà comú, però tenen els bulbs més petits. || 3.   Safrà bord o safrà romí: planta de la família de les compostes, de l'espècie Carthamus tinctorius, herbàcia d'arrel fibrosa, tronc dret estriat, fulles assentades, ovato-lanceolades, i flors de color de safrà;
cast. alazor. També s'anomena safrà romí i safranó, i antigament es deia alasfor.

|| 4. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Merendera filifolia, de bulb petit vestit de túniques negroses, fulles subfiliformes i flors rosades o blanques, càpsula ovoide i llavors globuloses (Mall.). || 5. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Colchicum autumnale, d'arrel bulbosa, fulles amplament lanceolades, flors rosades o lila, càpsula transovoide i llavors globuloses (Val.); cast. cólquico.

|| 6. Safrà bord: nom d'algunes espècies dels gèneres Cirsium i Centaurea, segons Fabra Dicc. Gen. || 7. Safrà de l'avellaner: la flor d'avellaner, de color vermellós (Camp de Tarragona, Priorat). Loc.—a) Anar al safrà (pir-or.), o Fer safrà (Tortosa, Maestrat, Cast.): fer campana, faltar a escola.—b) Anar a vendre safrà: esser expulsat (Costa de Ponent).—c) Estar groc com el safrà o més groc que safrà: es diu d'una persona o cosa molt groga. Fon.: səfɾá (or., bal.); safɾá (occ., val.). Etim.: de l'àrab zaʿfarān, mat. sign.

Safrá, capsot

A Beseit, una mare volíe fe paella, arrós, per a diná, y li mane al fill que vaigue a la tenda a comprá safrá. 

Lo fill, despistat, s'en va cap a la tenda y al rato torne cap a casa.

Mare, qué m'habíes dit que comprara?

Safrá, capsot !

Y lo sagal s'en va aná cap a la tenda (la de Ramón, lo estang no), repetín, safrá, capsot, safrá, capsot, safrá, capsot.... 

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Safrà

SAFRA f. Collita de la canya de sucre, i fabricació del sucre de canya; cast. zafra.

2. SAFRA f. Safata (Men.). Fon.: sáfɾə (Ciutadella). Etim.: var. de safa, ‘llibrella’.

SAFRÀ m. Azafrán.

|| 1.  Planta iridàcia de l'espècie Crocus sativus, de bulb subglobulós, fulles concomitants de les flors, molt llargues, una o dues flors violàcies, grans, que surten d'una espata bivalva, amb filaments grocs, i estigmes de color escarlata, olorosos, claviformes; es cultiva per aprofitar els seus estigmes en medicina i com a condiment; cast. azafrán. Carga de safrà, Leuda Coll. 1249. Féu un lectuari... en lo qual mès saffrà, car saffrà ha virtut a confortar e alegrar lo cor, e fa bona sanch, Llull Felix, pt. v, c. 3. Lo çafrà jamés altera les humors, Alcanyís Reg. 19. Que tant no u podeu daurar de safrà, Proc. Olives 1287. Si abunda còlera en lo cors humà, se engendra la urina de color safrà, Albert G., Ques. 39.

|| 2. Safrà bord: nom d'algunes plantes del gènere Crocus, sobretot les espècies Crocus vernus (anomenada també safrà de muntanya), cast. azafrán silvestre, i Crocus nudiflorus, cast. azafrán loco; són molt semblants al safrà comú, però tenen els bulbs més petits. || 3.   Safrà bord o safrà romí: planta de la família de les compostes, de l'espècie Carthamus tinctorius, herbàcia d'arrel fibrosa, tronc dret estriat, fulles assentades, ovato-lanceolades, i flors de color de safrà;
cast. alazor. També s'anomena safrà romí i safranó, i antigament es deia alasfor.

|| 4. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Merendera filifolia, de bulb petit vestit de túniques negroses, fulles subfiliformes i flors rosades o blanques, càpsula ovoide i llavors globuloses (Mall.). || 5. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Colchicum autumnale, d'arrel bulbosa, fulles amplament lanceolades, flors rosades o lila, càpsula transovoide i llavors globuloses (Val.); cast. cólquico.

|| 6. Safrà bord: nom d'algunes espècies dels gèneres Cirsium i Centaurea, segons Fabra Dicc. Gen. || 7. Safrà de l'avellaner: la flor d'avellaner, de color vermellós (Camp de Tarragona, Priorat). Loc.—a) Anar al safrà (pir-or.), o Fer safrà (Tortosa, Maestrat, Cast.): fer campana, faltar a escola.—b) Anar a vendre safrà: esser expulsat (Costa de Ponent).—c) Estar groc com el safrà o més groc que safrà: es diu d'una persona o cosa molt groga. Fon.: səfɾá (or., bal.); safɾá (occ., val.). Etim.: de l'àrab zaʿfarān, mat. sign.

Safrá, capsot

A Beseit, una mare volíe fe paella, arrós, per a diná, y li mane al fill que vaigue a la tenda a comprá safrá. 

Lo fill, despistat, s'en va cap a la tenda y al rato torne cap a casa.

Mare, qué m'habíes dit que comprara?

Safrá, capsot !

Y lo sagal s'en va aná cap a la tenda (la de Ramón, lo estang no), repetín, safrá, capsot, safrá, capsot, safrá, capsot.... 

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Safrà

SAFRA f. Collita de la canya de sucre, i fabricació del sucre de canya; cast. zafra.

2. SAFRA f. Safata (Men.). Fon.: sáfɾə (Ciutadella). Etim.: var. de safa, ‘llibrella’.

SAFRÀ m. Azafrán.

|| 1.  Planta iridàcia de l'espècie Crocus sativus, de bulb subglobulós, fulles concomitants de les flors, molt llargues, una o dues flors violàcies, grans, que surten d'una espata bivalva, amb filaments grocs, i estigmes de color escarlata, olorosos, claviformes; es cultiva per aprofitar els seus estigmes en medicina i com a condiment; cast. azafrán. Carga de safrà, Leuda Coll. 1249. Féu un lectuari... en lo qual mès saffrà, car saffrà ha virtut a confortar e alegrar lo cor, e fa bona sanch, Llull Felix, pt. v, c. 3. Lo çafrà jamés altera les humors, Alcanyís Reg. 19. Que tant no u podeu daurar de safrà, Proc. Olives 1287. Si abunda còlera en lo cors humà, se engendra la urina de color safrà, Albert G., Ques. 39.

|| 2. Safrà bord: nom d'algunes plantes del gènere Crocus, sobretot les espècies Crocus vernus (anomenada també safrà de muntanya), cast. azafrán silvestre, i Crocus nudiflorus, cast. azafrán loco; són molt semblants al safrà comú, però tenen els bulbs més petits. || 3.   Safrà bord o safrà romí: planta de la família de les compostes, de l'espècie Carthamus tinctorius, herbàcia d'arrel fibrosa, tronc dret estriat, fulles assentades, ovato-lanceolades, i flors de color de safrà;
cast. alazor. També s'anomena safrà romí i safranó, i antigament es deia alasfor.

|| 4. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Merendera filifolia, de bulb petit vestit de túniques negroses, fulles subfiliformes i flors rosades o blanques, càpsula ovoide i llavors globuloses (Mall.). || 5. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Colchicum autumnale, d'arrel bulbosa, fulles amplament lanceolades, flors rosades o lila, càpsula transovoide i llavors globuloses (Val.); cast. cólquico.

|| 6. Safrà bord: nom d'algunes espècies dels gèneres Cirsium i Centaurea, segons Fabra Dicc. Gen. || 7. Safrà de l'avellaner: la flor d'avellaner, de color vermellós (Camp de Tarragona, Priorat). Loc.—a) Anar al safrà (pir-or.), o Fer safrà (Tortosa, Maestrat, Cast.): fer campana, faltar a escola.—b) Anar a vendre safrà: esser expulsat (Costa de Ponent).—c) Estar groc com el safrà o més groc que safrà: es diu d'una persona o cosa molt groga. Fon.: səfɾá (or., bal.); safɾá (occ., val.). Etim.: de l'àrab zaʿfarān, mat. sign.