fart

Fart 

Acontentat = Lleno , harto, ect.  , Torrevelilla

1. FART m. 
|| 1. Acte i efecte de menjar excessivament; cast. hartazgo. «Fer-se un fart de figues». «Mai m'havia fet un fart com avui, a dinar». Diu lo hu: «Què menjarem?» Diran: «Hajam hun fart de gallines e conills», Quar. 1413, pàg. 3. El pobret que en dirà bé mereix un fart de costelles, cançó pop., ap. Milà Rom. 384. Fart de llop: menjada molt excessiva. Perque farts de llop fins n'has fets massa, Torres i Bages, Cartes, 234. Anar a fart: anar a festa major (Llofriu).
|| 2. Excés en qualsevol acció; cast. atracón, hartazgo. «Fer-se un fart de riure (de plorar)», etc.: riure o plorar molt. Xiques a bracet se fan farts de riure, Berga MT 139. Donar un fart de llenya (de bastonades, de garrotades, etc.): tupar excessivament. Jurant que l'havia de matar d'un fart de llenya, Pous Empord. 163. «Tot l'estiu m'he fet uns farts d'estudiar per poder avançar un curs».
    Fon.: fáɾt (or., occ., val., bal.).
    Sinòn.: tip, panxada, panxó.
    Etim.: substantivació de fart art. 2.

2. FART, FARTA adj. 

|| 1. Que ha menjat fins a omplir-se, fins a no poder més; cast. harto. I Nabal, fart de most, la cara encesa, Alcover Poem. Bibl. 52. a) Fart de sopes: persona que cerca massa la seva pròpia comoditat, sense preocupar-se de la dels altres.

|| 2. fig. Satisfet d'una cosa fins a l'excés; cansat, fastiguejat d'una cosa massa abundosa o freqüent; cast. harto. Aquell gran preycador sanct Johan, lo qual. Senyor, no's veu fart de parlar de tu, Pere Pasqual, Obres, i, 72. Perque no vull renegar a mon Déu e a mon creador, so fart de bastonades e freturós de viandes, Tirant, c. 96. Luny de tot bé fart d'enuig e tristor, Jordi de Sant Jordi. Sóch farta de corre 'l món, cançó pop. (ap. Milà Rom. 199). «Estic fart de sentir flastomar». Estar farta de bon temps: esser una dona gemegosa en excés; queixar se sense motiu raonable (Empordà).

|| 3. Fartaner; afectat de menjar excessivament (or., occ.); cast. glotón. Vaja una colla de farts!, Vilanova Obres, iv, 30. Esser més fart que un llop: esser molt golafre.

|| 4. Embriac (Vall d'Àneu).
    Refr.—a) «El fart no pensa en el dejú» (o «no es recorda del dejú»); «El fart no coneix el dejú»; «Qui està fart, no té ànsia del dejú»; «Un ventre fart no en coneix un de buit»: vol dir que el qui es troba bé i proveït del que necessita, no sol preocupar-se del qui n'està mancat.—b) «Del fart al dijú, no compten tots u» (Val.); «Farts i dejuns no mengen (o no carten) junts» (Men.): vol dir que els rics i els pobres no veuen les coses de la mateixa manera.—c) «Bé canta Marta quan està farta» (o «després de farta»): vol dir que quan un ha menjat bé o ha resolt els seus problemes principals, sol estar de bon tremp. Quant és farta y plena... sens dupte veureu que bé canta Marta, Proc. Olives 2055 56—d) «Muira Marta, muira farta» (Mall., Val.); «Mòriga Marta, mòriga farta» (Alcoi): significa que per a haver de morir o retre's, ja es pot fer amb tots els avantatges o amb les menys molèsties possibles.—e) «De consells no en vagis fart, i tu pren la millor part»: vol dir que convé escoltar el consell dels altres, encara que no per força s'ha de seguir (Mall.).—f) «Home fart, mai fa bon pap» (Manresa).—g) «Gos fart no caça»; «Home fart sempre fa tard» (Vallès): vol dir que els qui estan ben abastits i no senten la necessitat de treballar, generalment s'esforcen poc a fer feina.—h) «Qui no posa el ventre en perill, no mor fart» (Segarra, Urgell); «Qui no posa la panxa en perill, no mor de fart» (Val.): significa que per a adquirir riqueses o gran posició, és necessari arriscar-se i treballar fort.—i) «Més ne moren de farts que de fam»: vol dir que el menjar massa és molt perjudicial.—j) «Home fart, porteu-lo a jeure»; «Home fart, Déu li dó bon son»: vol dir que després de menjar molt no poden fer feina bé.
    Intens.: fartot, -ota; fartàs, -assa.
    Sinòn.: tip.
    Etim.: del llatí fartum, part. pass. de farcire, ‘omplir, farcir’.

fart

Fart 

Acontentat = Lleno , harto, ect.  , Torrevelilla

1. FART m. 
|| 1. Acte i efecte de menjar excessivament; cast. hartazgo. «Fer-se un fart de figues». «Mai m'havia fet un fart com avui, a dinar». Diu lo hu: «Què menjarem?» Diran: «Hajam hun fart de gallines e conills», Quar. 1413, pàg. 3. El pobret que en dirà bé mereix un fart de costelles, cançó pop., ap. Milà Rom. 384. Fart de llop: menjada molt excessiva. Perque farts de llop fins n'has fets massa, Torres i Bages, Cartes, 234. Anar a fart: anar a festa major (Llofriu).
|| 2. Excés en qualsevol acció; cast. atracón, hartazgo. «Fer-se un fart de riure (de plorar)», etc.: riure o plorar molt. Xiques a bracet se fan farts de riure, Berga MT 139. Donar un fart de llenya (de bastonades, de garrotades, etc.): tupar excessivament. Jurant que l'havia de matar d'un fart de llenya, Pous Empord. 163. «Tot l'estiu m'he fet uns farts d'estudiar per poder avançar un curs».
    Fon.: fáɾt (or., occ., val., bal.).
    Sinòn.: tip, panxada, panxó.
    Etim.: substantivació de fart art. 2.

2. FART, FARTA adj. 

|| 1. Que ha menjat fins a omplir-se, fins a no poder més; cast. harto. I Nabal, fart de most, la cara encesa, Alcover Poem. Bibl. 52. a) Fart de sopes: persona que cerca massa la seva pròpia comoditat, sense preocupar-se de la dels altres.

|| 2. fig. Satisfet d'una cosa fins a l'excés; cansat, fastiguejat d'una cosa massa abundosa o freqüent; cast. harto. Aquell gran preycador sanct Johan, lo qual. Senyor, no's veu fart de parlar de tu, Pere Pasqual, Obres, i, 72. Perque no vull renegar a mon Déu e a mon creador, so fart de bastonades e freturós de viandes, Tirant, c. 96. Luny de tot bé fart d'enuig e tristor, Jordi de Sant Jordi. Sóch farta de corre 'l món, cançó pop. (ap. Milà Rom. 199). «Estic fart de sentir flastomar». Estar farta de bon temps: esser una dona gemegosa en excés; queixar se sense motiu raonable (Empordà).

|| 3. Fartaner; afectat de menjar excessivament (or., occ.); cast. glotón. Vaja una colla de farts!, Vilanova Obres, iv, 30. Esser més fart que un llop: esser molt golafre.

|| 4. Embriac (Vall d'Àneu).
    Refr.—a) «El fart no pensa en el dejú» (o «no es recorda del dejú»); «El fart no coneix el dejú»; «Qui està fart, no té ànsia del dejú»; «Un ventre fart no en coneix un de buit»: vol dir que el qui es troba bé i proveït del que necessita, no sol preocupar-se del qui n'està mancat.—b) «Del fart al dijú, no compten tots u» (Val.); «Farts i dejuns no mengen (o no carten) junts» (Men.): vol dir que els rics i els pobres no veuen les coses de la mateixa manera.—c) «Bé canta Marta quan està farta» (o «després de farta»): vol dir que quan un ha menjat bé o ha resolt els seus problemes principals, sol estar de bon tremp. Quant és farta y plena... sens dupte veureu que bé canta Marta, Proc. Olives 2055 56—d) «Muira Marta, muira farta» (Mall., Val.); «Mòriga Marta, mòriga farta» (Alcoi): significa que per a haver de morir o retre's, ja es pot fer amb tots els avantatges o amb les menys molèsties possibles.—e) «De consells no en vagis fart, i tu pren la millor part»: vol dir que convé escoltar el consell dels altres, encara que no per força s'ha de seguir (Mall.).—f) «Home fart, mai fa bon pap» (Manresa).—g) «Gos fart no caça»; «Home fart sempre fa tard» (Vallès): vol dir que els qui estan ben abastits i no senten la necessitat de treballar, generalment s'esforcen poc a fer feina.—h) «Qui no posa el ventre en perill, no mor fart» (Segarra, Urgell); «Qui no posa la panxa en perill, no mor de fart» (Val.): significa que per a adquirir riqueses o gran posició, és necessari arriscar-se i treballar fort.—i) «Més ne moren de farts que de fam»: vol dir que el menjar massa és molt perjudicial.—j) «Home fart, porteu-lo a jeure»; «Home fart, Déu li dó bon son»: vol dir que després de menjar molt no poden fer feina bé.
    Intens.: fartot, -ota; fartàs, -assa.
    Sinòn.: tip.
    Etim.: del llatí fartum, part. pass. de farcire, ‘omplir, farcir’.