Lexique roman; Mania - Manjuiar

 

Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.

Engendra mania.

De mania o de frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.

Engendre manie. 

De manie ou de frénésie.

CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)

2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.

Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.

(chap. Designe passió maniática.)

Désigne passion maniaque.

Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)

 Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.

ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.) 

Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.

La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.

La manifestation de l' exécution de loi.

Manifestations d'esperit es donada.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Manifestation d'esprit est donnée.

CAT. Manifestació. ESP. Manifestación. PORT. Manifestação. 

IT. Manifestazione. (chap. Manifestassió, manifestassions.)

2. Manifest, adj., lat. manifestus, manifeste, évident.

Voyez Denina, t. II, p. 263.

Per tal que pus manifest fos aquest miracle a totz. Philomena. 

Pour tel que plus manifeste fut ce miracle à tous. 

Error manifesta. V. de S. Honorat. 

Erreur manifeste.

Aquest se apellon usurier manifest.

V. et Vert., fol. 13. 

Ceux-ci s'appellent usuriers manifestes.

CAT. Manifest. ESP. Manifiesto. PORT. IT. Manifesto. 

(chap. Manifest, manifests, manifesta, manifestes. Sie manifesta cosa a tots homèns - Se trobe als textos de Fondespala, que lo ignorán doctoret de Albelda vol fé passá com a catalans o de llengua catalana. Com viu del catalá no dirá may que lo dialecte catalá es un mes dels dialectes de la llengua ocsitana, occitana, occitan, ocsitá, llengua de oc, och, hoc, òc.)

3. Manifestatiu, adj., manifestatif, propre à manifester, productif.

D' herbas rescostas manifestatiu. 

Forma es de materia manifestativa. 

Lutz es de color manifestativa.

Eluc. de las propr., fol. 123, 130 et 263. 

Productif d'herbes cachées. 

La forme est manifestative de la matière. 

La lumière est manifestative de la couleur.

(chap. Manifestatiu, manifestatius, manifestativa, manifestatives. La forma es manifestativa de la materia. La llum es manifestativa del coló.)

4. Manifestar, v., lat. manifestare, manifester, découvrir, montrer, publier.

Deu manifestar tota la causa que lo moc a far lo peccat.

(chap. Deu manifestá tota la causa (motiu) que lo va moure a fé lo pecat.)

V. et Vert., fol. 69.

Doit manifester tout le motif qui le porta à faire le péché.

Car tan ben a manifestat 

De Maria la sanctetat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car il a si bien découvert la sainteté de Marie.

Lo velh qu'avia emblat lur vay manifestar. V. de S. Honorat.

Le voile qu'elle avait dérobé leur va montrer.

Be manifestaras tos peccatz. Declaratio de motas demandas. 

Tu découvriras bien tes péchés. 

Part. pas. No pot esser per re celada, 

Ans fo per tot manifestada. 

V. de S. Énimie, fol. 26.

Ne put être celée par rien, mais fut partout publiée.

CAT. ESP. PORT. Manifestar. IT. Manifestare. (chap. Manifestá: manifesto, manifestes, manifeste, manifestem o manifestam, manifestéu o manifestáu, manifesten; manifestat, manifestats, manifestada, manifestades.)

5. Manifestament, Manifestamen, adv., manifestement, évidemment. Cant viro manifestament aquest miracle. Philomena.

Quand ils virent manifestement ce miracle. 

Si cum o podetz veire manifestamen. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Ainsi comme vous pouvez le voir manifestement.

CAT. Manifestament. ESP. Manifiestamente. PORT. IT. Manifestamente.

(chap. Manifestamen. Ara vindrá l' atontat de turno catalanista, com Carlos Rallo Badet, que me dirá que los adverbios acaben en ment. Només té que lligí aquí dal y desde lo escomensamén del lexique roman o del choix des poésies des troubadours per a trobá adverbios ocsitans en men. Aixó indique que la t final ya no se pronunsiabe a segons quines paraules y segons quins puestos. Pompeyo Fabra no u sabíe, perque ere un inútil manat.)

Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.

Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.

Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.

Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.

Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.

Car autramen hom sa mort manjaria,

Qui 'l sagramen fermamen non creiria.

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait. 

Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.

ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.

Beles despensses, biaus celliers,

E buns boivres è buns meingiers.

Marie de France, t. II, p. 91.

CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare. 

(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)

2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.

Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)

Est rude et grand mangeur.

Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6. 

(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)

Les mangeurs étaient cinq mille hommes.

Ac i manjadors

Entorn V milhiers d' omes grans, 

Estiers femnas e paucs efans.

Brev. d'amor, fol. 157. 

Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants. 

CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)

3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.

Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.

Feindront de la manducation.

Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.

Cartulaire du Bugue, fol. 24.

Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.

CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)

4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.

Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.

(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)

Là où n'est pas boeuf, la mangeoire est vide.

CAT. Menjadora. PORT. Manjadoura. IT. Mangiatoia.

5. Manjador, Mangador, adj., mangeable.

Melh creysho frugz manjador.

Re manjador no era aparelhat.

Eluc. de las propr., fol. 197 et 127.

Mieux croissent les fruits mangeables.

Rien de mangeable n'était apprêté. 

Si alcus revendeyre compra, dins la vila, causa mangadoyra.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135. 

Si aucun revendeur achète, dans la ville, chose mangeable.

(chap. Minjable, minjables; minjadó, minjadós.)

6. Mandachura, s. f., droit de nourriture, de subsistance, mangerie. Esters las mandachuras que so del abat.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 304.

Excepté les mangeries qui sont de l'abbé.

7. Remanjar, v., remanger, manger de nouveau, ruminer.

Lor vianda devoro ses maschar, e la vomego apres manjar, et la remanjo. Eluc. de las propr., fol. 253.

(chap. Lo seu minjá devoren sense mastegá, y la vomiten después de minjá, y la rumien - remingen : re + mingen; v. reminjá, 

rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)

Dévorent leur nourriture sans mâcher, et la vomissent après le manger, et la ruminent.

8. Manjuiar, v., manger, mâcher, ronger.

El te dira: Manjuia e beu.

(chap. Ell te dirá: minja y beu.)

Fig. Eveia manjuia lo cors d'ome atressi coma pestilentia.

Trad. de Bède, fol. 34.

(chap. La enveja rossegue (se minge) lo cos del home igual que la pestilensia - epidemia, peste, lepra, cáncer.)

Il te dira: Mange et bois.

Envie ronge le corps d'homme pareillement comme épidémie.

Lo cuento de les farinetes

Lo cuento de les farinetes

Mol conte la Lola Guimerá de Beseit

Casa Lola Beceite Beseit

Fa mols añs, dos germáns masobés van aná a buscá novia a un atre mas y los van invitá a sopá. Un de ells ere mol minjadó y l´atre li va dí:

- Cuan te palsiga lo peu no mínjos mes, a vore si quedarém mal. -

Així que se assenten a la taula y li fiquen un plat de farinetes (que ademés li agradáen mol) y al momén passe lo gat y´l palsígue, així que pobre ya no va minjá mes, y li dien:
- Home minja, que no has minjat res. -
Y ell: - no, no, que no ne vull mes. 
Son germá tamé li díe: - pero home, mínja, que después tindrás gana -
- no, no, que no ne vull mes. -

Cuan sen van aná a dormí, lo germá li díu:
 
- ¿Qué t´ha passat que no has vullgut minjá, en lo que te agraden a tú les farinetes? -

- Si claro, me vas dí que no minjara mes cuan me tocares en lo peu, y tú m´has tocat lo peu sol escomensá. ¿Qué volíes que faiguera? Ara tinc molta gana !! -

Així que se eixequen y sen van a escurines allí aon estáe la cassola y se va fótre ben fartet. 

La agüela del mas se habíe eixecat y se va tirá una llufa, y lo germá li va dí al que estabe minján: 

¡No bufos, no, que están fredes!

Lo cuento de les farinetes

Lo cuento de les farinetes

Mol conte la Lola Guimerá de Beseit

Casa Lola Beceite Beseit

Fa mols añs, dos germáns masobés van aná a buscá novia a un atre mas y los van invitá a sopá. Un de ells ere mol minjadó y l´atre li va dí:

- Cuan te palsiga lo peu no mínjos mes, a vore si quedarém mal. -

Així que se assenten a la taula y li fiquen un plat de farinetes (que ademés li agradáen mol) y al momén passe lo gat y´l palsígue, així que pobre ya no va minjá mes, y li dien:
- Home minja, que no has minjat res. -
Y ell: - no, no, que no ne vull mes. 
Son germá tamé li díe: - pero home, mínja, que después tindrás gana -
- no, no, que no ne vull mes. -

Cuan sen van aná a dormí, lo germá li díu:
 
- ¿Qué t´ha passat que no has vullgut minjá, en lo que te agraden a tú les farinetes? -

- Si claro, me vas dí que no minjara mes cuan me tocares en lo peu, y tú m´has tocat lo peu sol escomensá. ¿Qué volíes que faiguera? Ara tinc molta gana !! -

Així que se eixequen y sen van a escurines allí aon estáe la cassola y se va fótre ben fartet. 

La agüela del mas se habíe eixecat y se va tirá una llufa, y lo germá li va dí al que estabe minján: 

¡No bufos, no, que están fredes!

Si vols minjá be y barat

Si vols minjá be y barat, mínja caragols que sempre está ple lo plat.

PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.

Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.

Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:

- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.

Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.

Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.

Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:

- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.

Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

Bossí

Bossí 

Dcvb

BOCÍ m. 
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.

Bossí

Bossí 

Dcvb

BOCÍ m. 
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.

Bossí

Bossí 

Dcvb

BOCÍ m. 
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.