pot

Pot

ell, ella, vosté pot, del verbo podre

puc, pots, pot, podem, podeu, poden

POT m.
|| 1. Vas generalment cilíndric i més alt que ample, que serveix per a guardar-hi confitures, medicines, espícies, etc.; cast. bote, pote, tarro. Per lo pot de terra, March Rims 2030. Ell és mestre de fer obre de terre..., com pots y albúrnies de apothecaris, doc. a. 1560 (BSAL, vi, 173). Estoyats-ho en un pot de vidre, Flos medic. 167. L'enguent y lo pot ab l'apotecari, Passi cobles 120.
|| 2. Pitxer o cadaf de tenir i abocar aigua (Migjorn-Gran); cast. jarro.
|| 3. Pot de dalla: coder (Claret, Borges Bl.).
|| 4. Pot de cambra: orinal (Conflent).
    Loc.—a) Bèstia com un pot: es diu d'una persona molt estúpida (Ross.).—b) Esser el pot de la pega: esser molt malsortat (Empordà). Mireu si sóc es pot de sa pega, jo!, Ruyra Parada 32.—c) Esser un pot d'apotecari: esser una persona molt malaltissa (Vallès).—d) El pot de la confitura: el punt essencial d'una qüestió. Anem al cas: ¿per què ens tenen de regatejar quatre gotes de licor? Aquest és lo pot de confitura; contesti: no vull sapiguer romansos, Vilanova Obres, iv, 69.—e) Bon pot havem encetat!: es diu per significar que s'ha començat una empresa amb bons auguris (Tarr.).—f) Esser el pot, o Estar en el pot: esser mort, estar enterrat; estar mal agafat, haver perdut, estar indefens. D'ençà d'allò, s'ensopí, envellia, i aviat fou al pot, Espriu Anys 183.
    Refr.—a) «Pot petit, aviat és ple».—b) «Pot de mel, tot són mosques».—c) «Dins els pots petits hi ha la bona confitura» (or., occ.); «Dins els pots petits hi ha els bons ungüents» o «hi ha ses medicines millors» (mall.): es diu per ponderar les excel·lències d'una persona o cosa petita.
    Fon.: pɔ́t (pir-or., or., occ.); pɔ̞́t (val., bal.).
    Intens.:—a) Augm.: potàs, potarro, potarràs.—b) Dim.: potet, potetxo, potel·lo, poteu, potiu, potarrí.—c) Pejor.: potot.
    Etim.: d'un mot romànic *pŏttu, ‘vas’, d'origen desconegut (cf. REW 6705).

2. POT m.
Llavi (Capcir). Solament a les postats és donat... a les fembres tolre lo nas e'l pot e les oreyes e les mameles, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 297). Venia de la bataya e exia-li sanch del pot sobirà que degotava en la boca e en lo si, Marsili Cròn., c. 21.
    Etim.: del romànic pŏttu, ‘llavi’, format per onomatopeia (REW 6703).

pot

Pot

ell, ella, vosté pot, del verbo podre

puc, pots, pot, podem, podeu, poden

POT m.
|| 1. Vas generalment cilíndric i més alt que ample, que serveix per a guardar-hi confitures, medicines, espícies, etc.; cast. bote, pote, tarro. Per lo pot de terra, March Rims 2030. Ell és mestre de fer obre de terre..., com pots y albúrnies de apothecaris, doc. a. 1560 (BSAL, vi, 173). Estoyats-ho en un pot de vidre, Flos medic. 167. L'enguent y lo pot ab l'apotecari, Passi cobles 120.
|| 2. Pitxer o cadaf de tenir i abocar aigua (Migjorn-Gran); cast. jarro.
|| 3. Pot de dalla: coder (Claret, Borges Bl.).
|| 4. Pot de cambra: orinal (Conflent).
    Loc.—a) Bèstia com un pot: es diu d'una persona molt estúpida (Ross.).—b) Esser el pot de la pega: esser molt malsortat (Empordà). Mireu si sóc es pot de sa pega, jo!, Ruyra Parada 32.—c) Esser un pot d'apotecari: esser una persona molt malaltissa (Vallès).—d) El pot de la confitura: el punt essencial d'una qüestió. Anem al cas: ¿per què ens tenen de regatejar quatre gotes de licor? Aquest és lo pot de confitura; contesti: no vull sapiguer romansos, Vilanova Obres, iv, 69.—e) Bon pot havem encetat!: es diu per significar que s'ha començat una empresa amb bons auguris (Tarr.).—f) Esser el pot, o Estar en el pot: esser mort, estar enterrat; estar mal agafat, haver perdut, estar indefens. D'ençà d'allò, s'ensopí, envellia, i aviat fou al pot, Espriu Anys 183.
    Refr.—a) «Pot petit, aviat és ple».—b) «Pot de mel, tot són mosques».—c) «Dins els pots petits hi ha la bona confitura» (or., occ.); «Dins els pots petits hi ha els bons ungüents» o «hi ha ses medicines millors» (mall.): es diu per ponderar les excel·lències d'una persona o cosa petita.
    Fon.: pɔ́t (pir-or., or., occ.); pɔ̞́t (val., bal.).
    Intens.:—a) Augm.: potàs, potarro, potarràs.—b) Dim.: potet, potetxo, potel·lo, poteu, potiu, potarrí.—c) Pejor.: potot.
    Etim.: d'un mot romànic *pŏttu, ‘vas’, d'origen desconegut (cf. REW 6705).

2. POT m.
Llavi (Capcir). Solament a les postats és donat... a les fembres tolre lo nas e'l pot e les oreyes e les mameles, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 297). Venia de la bataya e exia-li sanch del pot sobirà que degotava en la boca e en lo si, Marsili Cròn., c. 21.
    Etim.: del romànic pŏttu, ‘llavi’, format per onomatopeia (REW 6703).