Alforja , alforges

Alforja de palma

Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

    Loc.—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.: əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).
    Intens.—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.
    Etim.: de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).

Alforja , alforges

Alforja de palma

Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

    Loc.—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.: əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).
    Intens.—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.
    Etim.: de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).

Alforja , alforges

Alforja de palma

Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

    Loc.—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.: əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).
    Intens.—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.
    Etim.: de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).