Que a ses illes Balears se imposo lo dialecte barseloní en detrimén del idioma mallorquí no té datra explicassió que la de convertí esta comunidat autónoma en provínsia insulá catalana en la excusa de la llengua. Es aixina de vergoñós.
FABULAS en vers mallorquí, per D.T.A. y C. (Tomás Aguiló Cortés) Autor de la Rondaya de rondayas escritas en 1802.
PALMA, imprenta de Trias, a nou dobbes
La fábula jocosa del áliga y lo escarbat
[Fragment]
- Guillem Roca Seguí
- (la Ciutat de Mallorca, 1742-1813)
En un camp espaiós, molt alegre i gojosa,
pastura sens temor una llebreta hermosa;
volgué sa mala sort que una àguila passàs
i en son vol elevat dins l'herba l'afinàs: /l´ataullare/
la delicada carn mogué sa golosina
i omplir-se'n es gavatx a l'instant determina.
L'envest, la pren, l'estreny i, amb un cor fet per mal,
per complir son desig la duu dalt un penyal.
La rapinya cruel veu un escarabat,
i a l'àguila li diu, mogut de pietat:
«Senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència,
d'aquest simple animal perdoneu la innocència.
Creis que fareu, usant amb ell de compassió,
de vostra majestat la més digna acció;
puix mal no vos ha fet, concediu-li la vida
i, sens nota de cruel, sereu sempre aplaudida».
L'àguila el se mirà amb uns ulls plens de fúria,
i prenint, com se sol, el avís per injúria,
li diu: «Insecte vil, escòria dels vivents,
amb què temeritat insultar-me pretens?
Com, brut, t'atreveis a parlar davant de mi?
Calla! Fuig, insolent, vés-te'n, lleva't d'aquí! y`
[…]
I quan l'escarabat treballa fer-se enfora,
a la llebre amb furor mata, trinxa, devora.
Ell, cobert de rubor, d'ira amb el cor ple,
s'amaga, no diu res i resol venjar-sè.
L'àguila en un penyal poc distant fa son niu,
l'escarabat lo veu i en si mateix se'n riu.
I, quan deixant los ous, surt ella a pasturar,
volant ell en el niu per son intent lograr,
amb ses cames emprèn el més gustós treball
i a tots, de un en un, los tira cap avall.
I encara que ella el niu omplí altra vegada,
com la venjança mai sap estar saciada,
a repetir son fet ell també s'entrecuita
i, de los altres ous, li'n fa una altra truita.
[…]
L'àguila, quan ho veu, confusa, empegueïda,
el mal que havia fet coneix arrepentida,
i pensant si a l'ofès demanarà perdó,
instruïda en l'escarment, mos dóna esta lliçó:
«No desprecis ningú per desditxat que sia,
perquè uns fruits molt amargs porta l'altaneria;
algun dia el més flac pot ser-te necessari,
i el qui no és bo per res, manco és bo per contrari;
del més pobre injuriat és temible el despic,
fins un escarabat és mal per inimic.
Si tractes bé a tothom, de tothom trauràs bé;
si no ho fas perquè deus, fé-ho perquè així et convé».
pastura sens temor una llebreta hermosa;
volgué sa mala sort que una àguila passàs
i en son vol elevat dins l'herba l'afinàs: /l´ataullare/
la delicada carn mogué sa golosina
i omplir-se'n es gavatx a l'instant determina.
L'envest, la pren, l'estreny i, amb un cor fet per mal,
per complir son desig la duu dalt un penyal.
La rapinya cruel veu un escarabat,
i a l'àguila li diu, mogut de pietat:
«Senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència,
d'aquest simple animal perdoneu la innocència.
Creis que fareu, usant amb ell de compassió,
de vostra majestat la més digna acció;
puix mal no vos ha fet, concediu-li la vida
i, sens nota de cruel, sereu sempre aplaudida».
L'àguila el se mirà amb uns ulls plens de fúria,
i prenint, com se sol, el avís per injúria,
li diu: «Insecte vil, escòria dels vivents,
amb què temeritat insultar-me pretens?
Com, brut, t'atreveis a parlar davant de mi?
Calla! Fuig, insolent, vés-te'n, lleva't d'aquí! y`
[…]
I quan l'escarabat treballa fer-se enfora,
a la llebre amb furor mata, trinxa, devora.
Ell, cobert de rubor, d'ira amb el cor ple,
s'amaga, no diu res i resol venjar-sè.
L'àguila en un penyal poc distant fa son niu,
l'escarabat lo veu i en si mateix se'n riu.
I, quan deixant los ous, surt ella a pasturar,
volant ell en el niu per son intent lograr,
amb ses cames emprèn el més gustós treball
i a tots, de un en un, los tira cap avall.
I encara que ella el niu omplí altra vegada,
com la venjança mai sap estar saciada,
a repetir son fet ell també s'entrecuita
i, de los altres ous, li'n fa una altra truita.
[…]
L'àguila, quan ho veu, confusa, empegueïda,
el mal que havia fet coneix arrepentida,
i pensant si a l'ofès demanarà perdó,
instruïda en l'escarment, mos dóna esta lliçó:
«No desprecis ningú per desditxat que sia,
perquè uns fruits molt amargs porta l'altaneria;
algun dia el més flac pot ser-te necessari,
i el qui no és bo per res, manco és bo per contrari;
del més pobre injuriat és temible el despic,
fins un escarabat és mal per inimic.
Si tractes bé a tothom, de tothom trauràs bé;
si no ho fas perquè deus, fé-ho perquè així et convé».
