Mostrando entradas con la etiqueta mánec. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta mánec. Mostrar todas las entradas

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Manaya - Manganel, Manguanel, Mangonelh

 

Manaya, s. f., merci, discrétion.

Ai mes mon cor sobrier 

En la sua manaya.

Albert de Sisteron: Ab son guay. 

J'ai mis mon coeur indépendant en la sienne discrétion.

ANC. FR. Et que soiez en ma manaye.

Roman d'Athis. Du Cange, t. IV, col. 338. 

Or vous metez du tout en la moie manaie. 

Roman de Berte, p. 81.


Manbor, s. m., mainbour, tutelle, curatelle, administration.

Totz hom que auria guarda o manbor, si hom lh' en demandava re, deu en esser creut, del moble, per son sagrament.

Charte de Monferrand, de 1240. 

Tout homme qui aurait garde ou administration, si on lui en demandait quelque chose, doit en être cru, quant au mobilier, par son serment. ANC. FR. Nos effans estans avec nous en nostre mainbournie.

Ord. des R. de Fr., 1308, t. I, p. 459.


Manc, adj., lat. mancus, imparfait, qui manque, manchot.

Vielha rica ten per manca, 

Quant a poder, e non dona.

P. Vidal: Car' amigua. 

Une vieille riche je tiens pour imparfaite, quand elle a pouvoir, et ne donne pas. 

Substantiv. Tal m' avetz tornatz, qu' a lucha 

No m defendria d'un manc.

Giraud de Borneil: Quan la. 

Vous m'avez rendu tel, qu'à la lutte je ne me défendrais pas d'un manchot.

ANC. FR. Miex vodroie estre d'un pié manc 

Que vos mesface tant ne qant.

Roman du Renart, t. 1., p. 60. 

Ceste ardeur et allégresse d'esprit qui naturellement excite les poètes, et sans laquelle toute doctrine leur seroit manque et inutile. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 24. 

Il sera trouvé manque et imparfait. Du Bartas, p. 344.

CAT. ESP. PORT. IT. Manco. (chap. Manco, mancos, manca, manques; normalmén que li falte un bras o una ma.)

2. Mancamen, s. m., manquement, faute.

Purament se confesso sencza alcun mancament. La nobla Leiczon. Simplement se confessent sans aucun manquement.

CAT. Mancament. ESP. Mancamiento (falta). IT. Mancamento. 

(chap. Falta.)

3. Mancar, Manquar, v., manquer, faire défaut.

Ja no cug traspas ni manc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je ne pense pas que jamais il trépasse ni manque.

Non li mancara ren per null temps. Poëme de S. Trophime.

Ne lui manquera rien par nul temps.

Part. pas. L' aiga lor es manquada.

Chronique des Albigeois, col. 26.

L'eau leur est manquée.

CAT. ANC. ESP. Mancar (faltar). IT. Mancare. (chap. Faltá. A la llengua valensiana diuen ni mes ni manco : menos.)


Mandibula, s. f., lat. mandibula, mandibule, mâchoire

Bestia ab dens en cascuna mandibula. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Bestia en dens a cada mandíbula.)

Bête avec dents en chaque mandibule. 

La continuatio de la mandibula.

Las mandibulas.

Trad. d'Albucasis, fol. 3 et 14. 

La continuation de la mandibule. 

Les mandibules. 

ESP. (mandíbula) PORT. Mandibula. (chap. Mandíbula, mandíbules; les barres.)


Mandragora, s. f., lat. mandragora, mandragore.

Mandragora fay dormir. Brev. d'amor, fol. 5. 

(chap. La mandrágora fa dormí.)

La mandragore fait dormir.

Trobo, en loc rescot, mandragora. Eluc. de las propr., fol. 250. 

Trouvent, en lieu caché, mandragore. 

CAT. ESP. (chap. mandrágora) PORT. Mandragora. IT. Mandragola.

2. Mandragori, adj., de mandragore.

Oli mandragori. Eluc. de las propr., fol. 216. 

Huile de mandragore.


Mandurcar, Mardurgar, v., jouer de la mandore.

Sistolar

E mandurcar.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jouer du sistre et jouer de la mandore.

Un autre Ms. porte mardurgar.

La mandore s'appelle en CAT. et en ESP. bandurria, en PORT. bandurra, en IT. mandola (mandolina). (chap. Bandurria, bandurries; mandurria, mandurries; cagamandurriescagabandurries.)


Manes, adv., promptement, sur-le-champ, soudain.

Aqui l' an manes mort en un sablo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82. 

L'ont tué là soudain sur une grève.

ANC. FR. Quant Honoreit estoit escherniz de ces paroles, manès el convive défalit aigue et service. 

Trad. des Dialogues de S. Grégoire, Hist. litt., t. XIII, p. 10.

Le poing li fait voler maneis. Geoffroi Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

2. Demanes, adv., incontinent, à l'instant, soudainement.

Mant colp ferir demanes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Frapper maint coup incontinent.

Lo portel obri demanes. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Ouvrit soudainement le guichet.

ANC. FR. Ki près furent, vindrent demaneis.

Roman de Rou, v. 8540. 

Lors s'en issi tout demanois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 54.

3. Amanoir, v., être prompt, s'empresser.

Part. pas. Voill c' om s' egaill

De proessa, que non tresaill,

E que n' estia amanoiz 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim Comens. 

Je veux qu'on s'égalise de prouesse, qu'elle ne passe pas outre, et qu'on en soit empressé ainsi comme si c'était le temps herbu.

CAT. Amanir. (chap. Amaní, amanís; donás pressa; prepará, preparás.)

4. Amanavir, v., être prompt, s'empresser. 

Part. pas. Ieu lhi respondic amanavitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Je lui répondis empressé. 

ANC. FR. Maintenant l'ait saisi,

Et de joster fut bien amanevis. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 820. 

Qui d'armes sont amenevi. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 684.


Manescal, Manescalc, s, m., maréchal.

Voyez Denina, t. III, p. 49 et 174; Leibnitz, Coll. étym. p. 62; et J. Lipse, Epist. ad Belgas, 44.

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

Semblet manescal en forja.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Ressembla à maréchal en forge.

CAT. ESP. Mariscal. IT. Maniscallo. (chap. Mariscal, mariscals del ejérsit; menescalmenescals : veterinari, veterinaris.)


Maneira, Manieira, Maniera, Manera, s. f., goth. Maner, manière, sorte, forme, façon. 

Voyez Muratori, Diss. 33; Mayans, Orig. de la Lengua esp. t. II, p. 224; et Aldrete, p. 362.

L' esser e la maneira 

Dels avols e dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

L'être et la manière des lâches et des preux. 

D' aquest dreg naisson doas manieiras d'amor. Brev. d'amor, fol. 4. 

De ce droit naissent deux sortes d'amour. 

Loc. No us serai, per mon grat, 

Pro femna de maneira.

G. Riquier: A Sant Pos. 

Je ne vous serai pas, de mon gré, prude-femme de (bonne) manière.

Adv. comp. Enueia m de fort maneira

Hom volpilhs que porta baneyra. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie de forte manière homme lâche qui porte bannière.

En tal manera que cascun pague.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 154. 

De telle manière que chacun paye. 

No faire re oltra maneira folament. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ne faire rien outre façon follement.

CAT. ESP. Maner. PORT. Maneira. IT. Maniera. (chap. Manera, maneres de viví, de Leño - Rosendo.)


Manga, Mangua, Mancha, Marga, s. f., lat. manica, manche, bracelet, poignet.

Mangas, cordos et orfres. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Manches, cordons et orfrois. 

Que portes 

Anels e manchas per s' amor.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Qu' il portât anneaux et bracelets pour son amour. 

Us met un estront ben per milgrana, 

E mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Vous met bien un étron pour grenade, et manche pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse. 

1 marga del vestir de sant Marti. Philomena. 

(chap. Una mánega del vestit de san Martín o Martí.)

Une manche du vêtement de saint Martin. 

Las margas de fin aur ero. Vie de sainte Fides d'Agen. 

Les poignets étaient de pur or. 

ANC. FR. Las de soie, mance ou anel.

Roman du châtelain de Couci, v. 647. 

N'y ot aubert, faude ne mange 

Où demourast anel ne maille. 

Trad. de la Consol. de Boèce, liv. IV. Carpentier, t. III, col. 1149.

CAT. Manega. ESP. PORT. Manga. IT. Manica. (chap. Mánega, mánegues; manegueta, maneguetes; puñeta, puñetes, com les de los de Queretes.)

2. Manco, s. m., manchon, fourrure.

Non per aver ni per mancos

Ni per cavalhs ni per bezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Non pour richesse ni pour fourrures ni pour chevaux ni pour besants. ANC. FR. D' une viez chape senz majoz.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 174.

3. Margue, s. m., manche.

Aquest margues es d' evori. Leys d'amors, fol. 58.

Ce manche est d'ivoire.

Saumada de margues d' aissadas, 1 margue.

(chap. Cárrega de manecs d' aixades, 1 mánec.) 

Cartulaire de Montpellier, fol. 115.

La charge de manches de haches, un manche.

(chap. Mánecmanecs.)

cavegueta, aixada, eixada, aixadella, eixadella


Manganel, Manguanel, Mangonelh, s. m., grec *gr, mangoneau. Mangana, quae proprio vulgi libitu vocitantur, 

Saxa quibus jaciunt ingentia. 

Abbon, Poëme sur le siége de Paris, liv. 1, v. 364.

Voyez Aldrete, p. 271. 

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel, 

Pogratz aver, e man castel.

E. Cairel: Pus chai la. 

Vous pourriez avoir, sans pierrier et sans mangoneau, le royaume de Thessalonique et maint château. 

Faitz li tolre elh cap, e de membre e membre, ab los mangonelhs, gitaran lo lains a la ciutat. Philomena.

Faites-lui enlever la tête, et de membre en membre, avec les mangoneaux, ils le jetteront léans en la cité. 

ANC. FR. Drecier a fet meint mangonel,

Meint trébuchet et meint chaable. 

Roman du Renart, t. III, p. 259. 

Qui fu feruz d'une pierre de mangonel al front. Villehardouin, p. 163.

IT. Mangano, manganello. (chap. Manganell, com una catapulta o fonévol. Mote o apellit de un home que teníe autobusos a Valderrobres.)


miércoles, 12 de abril de 2017

rella

Rella
rella, aladre

rella, aladre, llaurá, llauradó, sembrá, terra

"Era en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra labor."


RELLA f. 
|| 1.   Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegaruna rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
    Loc.
—a) Més cego que una rellaes diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la puntaes diu d'una persona molt menjadora (Val.).

Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
    Var. ort. 
ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
    Fon.: 
rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
    Intens.:
—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
    Etim.: 
del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.
RELLÀ topon. 
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).

rella

Rella
rella, aladre

rella, aladre, llaurá, llauradó, sembrá, terra

"Era en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra labor."


RELLA f. 
|| 1.   Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegaruna rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
    Loc.
—a) Més cego que una rellaes diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la puntaes diu d'una persona molt menjadora (Val.).

Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
    Var. ort. 
ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
    Fon.: 
rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
    Intens.:
—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
    Etim.: 
del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.
RELLÀ topon. 
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).

dalla

Dalla

fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá y la enclusa

fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá y la enclusa

dalla, guadaña, segar, segador, dallador


dalla, guadaña, segar, dalla moderna

dalladós, dallá, dalla, dalle
dalladós, dallá


La dalla és una eina agrícola emprada principalment per tallar l'herba farratgera.
Consisteix en un mànec llarg (fins a 170 cm) fet abans de fusta i actualment també d'altres materials metàl·lics o plàstics i una làmina metàl·lica menys corbada que la falç però molt més llarga, de fins a 80 cm normalment. També necessita un altre petit mànec al mig del mànec llarg per poder controlar l'operació de dallar. Per utilitzar-la la làmina metàl·lica es disposa paral·lela a la superfície a tallar. És una eina ràpida però perillosa, especialment si es treballa en equips de dalladors situats a prop.
En el País Basc i Cantàbria la dalla constitueix un dels esports tradicionals concretament l'anomenat segalaritza o siega a dalle que consisteix en una competició de segar herba amb la dalla.
La dalla no va aparèixer a Europa fins als segles XII i XIII i va substituir la falç en alguns casos. Actualment la seva feina la fan màquines accionades amb motors.
En la iconografia popular es presenten amb una dalla el Pare Temps, els Quatre genets de l'Apocalipsi i la Mort especialment en el cristianisme interpretada com a segadora d'ànimes i vestida de negre amb una caputxa que no permet veure que en realitat és un esquelet. Es va triar la dalla com a símbol de mort perquè en tallar iguala totes les herbes, tal com la mort arriba igual a tots els éssers vius (catalans inclosos) sense importar l'origen.

Vegeu tambéModifica

dalla

Dalla

fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá y la enclusa

fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá y la enclusa

dalla, guadaña, segar, segador, dallador


dalla, guadaña, segar, dalla moderna

dalladós, dallá, dalla, dalle
dalladós, dallá


La dalla és una eina agrícola emprada principalment per tallar l'herba farratgera.
Consisteix en un mànec llarg (fins a 170 cm) fet abans de fusta i actualment també d'altres materials metàl·lics o plàstics i una làmina metàl·lica menys corbada que la falç però molt més llarga, de fins a 80 cm normalment. També necessita un altre petit mànec al mig del mànec llarg per poder controlar l'operació de dallar. Per utilitzar-la la làmina metàl·lica es disposa paral·lela a la superfície a tallar. És una eina ràpida però perillosa, especialment si es treballa en equips de dalladors situats a prop.
En el País Basc i Cantàbria la dalla constitueix un dels esports tradicionals concretament l'anomenat segalaritza o siega a dalle que consisteix en una competició de segar herba amb la dalla.
La dalla no va aparèixer a Europa fins als segles XII i XIII i va substituir la falç en alguns casos. Actualment la seva feina la fan màquines accionades amb motors.
En la iconografia popular es presenten amb una dalla el Pare Temps, els Quatre genets de l'Apocalipsi i la Mort especialment en el cristianisme interpretada com a segadora d'ànimes i vestida de negre amb una caputxa que no permet veure que en realitat és un esquelet. Es va triar la dalla com a símbol de mort perquè en tallar iguala totes les herbes, tal com la mort arriba igual a tots els éssers vius (catalans inclosos) sense importar l'origen.

Vegeu tambéModifica

dalla

Dalla


fulla, brindó, pontet, rastell, rampill, mánec, maneta, manelló, manilló, maniguill, costella de la fulla, falte la pedra per a esmolá

dalla, guadaña, segar


dalla, guadaña, segar, dalla moderna

dalladós, dallá, dalla, dalle
dalladós, dallá


Viquipèdia

La dalla és una eina agrícola emprada principalment per tallar l'herba farratgera.
Consisteix en un mànec llarg (fins a 170 cm) fet abans de fusta i actualment també d'altres materials metàl·lics o plàstics i una làmina metàl·lica menys corbada que la falç però molt més llarga, de fins a 80 cm normalment. També necessita un altre petit mànec al mig del mànec llarg per poder controlar l'operació de dallar. Per utilitzar-la la làmina metàl·lica es disposa paral·lela a la superfície a tallar. És una eina ràpida però perillosa, especialment si es treballa en equips de dalladors situats a prop.
En el País Basc i Cantàbria la dalla constitueix un dels esports tradicionals concretament l'anomenat segalaritza o siega a dalle que consisteix en una competició de segar herba amb la dalla.
La dalla no va aparèixer a Europa fins als segles XII i XIII i va substituir la falç en alguns casos. Actualment la seva feina la fan màquines accionades amb motors.
En la iconografia popular es presenten amb una dalla el Pare Temps, els Quatre genets de l'Apocalipsi i la Mort especialment en el cristianisme interpretada com a segadora d'ànimes i vestida de negre amb una caputxa que no permet veure que en realitat és un esquelet. Es va triar la dalla com a símbol de mort perquè en tallar iguala totes les herbes, tal com la mort arriba igual a tots els éssers vius sense importar l'origen.


Vegeu tambéModifica