Rella
"Era
en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra
labor."
RELLA f.
|| 1. Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico.
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
Loc.—a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).
Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.
|| 1. Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).
|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).
|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).
|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).
|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico.
|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).
Loc.—a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles,Guinot Capolls 45.—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).
Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.
Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).
Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).
Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.—c) Pejor.: rellota, rellot.
Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.
RELLÀ topon.
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).
Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).
