VEGUERIA E CAMP DE TERRAGONA.
FOCHS REYALS.
Cambrils Muntbrio e La Grassa. 197.
FOCHS DE SGLEYA.
Ciutat de Terragona e les faldes ab lo Codony XIIII fochs. 1127.
Contesti: qui es del archabisba. 199. (Constantí?)
Tamarit e son terme. 51.
Muntoliu: del dit archabisba. 41.
Sa Cuyta: del abbat de SentesCreus. 40.
Castell e terme Descornalbou: del archabisba. 141. (Escornalbou, descorná lo bou, descornar al toro: bovis)
Alforge: del dit archabisba e lo terme Alforge LXXVIII, Les Borges XXVII, Riudecols VIII,
Los Bayns X.
LoDomenge IIII. 127.
Vilabela: del archabisba ab II fochs de Pedros. 45. (Vilavella, Vilabella ?)
Vilalonga e Puig Dolfi: de mossen Berenguer de Requesen e de Montoliu. 40. (Vilallonga)
Vilavert: del archabisba. 51.
Riudons: del archabisba. 172. (Riudoms)
Peralta e Renau: den Muntoliu cavaller. 8.
Morell: den Jofre des Prats donzell. 8.
Gaudels Pobla de Mafumet e Perafort: de cavaller. 19.
La Maso: desgleya. 6.
Munt Roig: del archabisba. 68.
Guarda Mar: desgleya. 6.
Molnas: den Muntoliu cavaller. 4.
Alcover: del archabisba. 256.
Vila de Vals: del archabisba. 399. (Valls)
Reus: del camerer de Terragona. 356.
La Selva Albiol e Burguet: del pebordre de Terragona. 319.
Castell des Castlar: den Guerau de Queralt. 78.
Vinyels: del archabisba. 25. (Vinyols ?)
Senta Maria del Pla: del archabisba. 58.
La Pobla des Caudell: del dit archabisba. 2.
Quadra de Ferran: den A. de Ribes. 4.
Puig Palat: del Espital de Sent Johan. 22. (Puig pelat)
Abrafim: qui es del bisbe de Barchelona. 39.
allo: qui es del pabordre de Terragona. 33.
Valmol: del comte de Cardona. 54. (Valmoll, Vallmoll)
Torrelles: del dit comte. 4.
Casa Fort: Deu Francesch de Montboy. 5.
Nuyes: qui es de Mossen Bernat de Foix. 20.
Mostrando entradas con la etiqueta Alcover. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alcover. Mostrar todas las entradas
domingo, 26 de julio de 2020
VEGUERIA E CAMP DE TERRAGONA.
domingo, 3 de marzo de 2019
MONGÓ
¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?
Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.
http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html
EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.
EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.
Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.
Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".
És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.
Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.
http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html
EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.
EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.
Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.
Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".
És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.
MONGÓ
¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?
Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.
http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html
EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.
EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.
Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.
Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".
És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.
Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.
http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html
EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.
EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.
Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.
Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".
És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.
MONGÓ
¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?
Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.
http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html
EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.
EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.
Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.
Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".
És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.
Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.
http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html
EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.
EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.
Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.
Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".
És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.
lunes, 17 de diciembre de 2018
Aplec de rondaies mallorquines
Aplec de rondaies mallorquines d´en Jordi des recó, mossén Antoni María Alcover
Josep Moll i Casasnovas
http://fabian.balearweb.net/post/124385 (Fabián Montojo QEPD) se poden descarregá bastáns PDF pero no está la obra completa
Si se navega por Internet se encuentran rondaies sueltas en distintos formatos. Así, Paraíso Balear presenta una media docena en HTML. Hay intentos que parecen frustrados como el que indica el weib (web educativo de les Illes Balears). Hay rondaies en formato audio como las que presenta Ràdio Pollença o en adaptaciones infantiles como el que presenta rondallaires.com que parece realizado por alguna institución. Intentos, unos más logrados que otros pero que no recogen toda la riqueza de las rondaies y en los que no están los libros, los "aplech" de Alcover.
Que se enteren ya es una propuesta que me parece seria. Presenta 41 rondaies de los tomos I, II, VII, XVI y XXI (versión Moll) para leer en pantalla de monitor, es decir, en formato HTML. Me parece que es una iniciativa personal, que hoy por hoy son las que funcionan pues las instituciones están "out".
La iniciativa que más me interesa es la de en Tòfol que presenta los dos primeros tomos en formatos epub y mobi, aptos para ser leídos en eReaders, que es lo válido para una biblioteca. Es una edición seria, bien realizada, recogida de las primeras ediciones. donde aparece el nombre "Jordi des Recó" (no fue "des Racó" hasta 1950 cuando Moll lo cambió).
En la página de inicio, junto con varias informaciones, está la siguiente:
La Taylor Institution Library ofrece una opción amplia, pero no de textos digitalizados sino únicamente fotografiados colocados en pdf, formato totalmente inhábil para pantallas que no sean únicamente el monitor. Son los siguientes:
- N10202865.pdf:
Tomo I, 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 y (desde pág. 316)
Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 - N13216215.pdf
Tomo III, 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 y (desde pág. 342)
Tomo IV, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13216231.pdf
Tomo V Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 y (desde pág. 218)
Tomo VI, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13216252.pdf
Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 y (desde pág. 338)
Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 - N13213631.pdf
Tomo I 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 - N13213634.pdf
Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 - N13213640.pdf
Tomo III 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 (La Sinceridad Sóller 1913) - N13213657.pdf
Tomo IV 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13213697.pdf
Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 - N13213707.pdf
Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 - N13213903.pdf
Tomo XIII Imp. Mn. Alcover 1935
Como puede observarse, los tomos IX, X, XI y XII y los 24 de la edición Moll no están ni fotografiados.
Así que tenemos la obra de Mossèn Alcover declarada de Dominio Público y las Rondaies, la obra más apreciada y querida por los mallorquines en papel y de pago, pero no digitalizada de manera correcta y asequible. Mientras se gastan los dineros (de cultura) en derribar monolitos. / Aixó cuan Franco no passáe /
Aplec de rondaies mallorquines
Aplec de rondaies mallorquines d´en Jordi des recó, mossén Antoni María Alcover
Josep Moll i Casasnovas
http://fabian.balearweb.net/post/124385 (Fabián Montojo QEPD) se poden descarregá bastáns PDF pero no está la obra completa
Si se navega por Internet se encuentran rondaies sueltas en distintos formatos. Así, Paraíso Balear presenta una media docena en HTML. Hay intentos que parecen frustrados como el que indica el weib (web educativo de les Illes Balears). Hay rondaies en formato audio como las que presenta Ràdio Pollença o en adaptaciones infantiles como el que presenta rondallaires.com que parece realizado por alguna institución. Intentos, unos más logrados que otros pero que no recogen toda la riqueza de las rondaies y en los que no están los libros, los "aplech" de Alcover.
Que se enteren ya es una propuesta que me parece seria. Presenta 41 rondaies de los tomos I, II, VII, XVI y XXI (versión Moll) para leer en pantalla de monitor, es decir, en formato HTML. Me parece que es una iniciativa personal, que hoy por hoy son las que funcionan pues las instituciones están "out".
La iniciativa que más me interesa es la de en Tòfol que presenta los dos primeros tomos en formatos epub y mobi, aptos para ser leídos en eReaders, que es lo válido para una biblioteca. Es una edición seria, bien realizada, recogida de las primeras ediciones. donde aparece el nombre "Jordi des Recó" (no fue "des Racó" hasta 1950 cuando Moll lo cambió).
En la página de inicio, junto con varias informaciones, está la siguiente:
La Taylor Institution Library ofrece una opción amplia, pero no de textos digitalizados sino únicamente fotografiados colocados en pdf, formato totalmente inhábil para pantallas que no sean únicamente el monitor. Son los siguientes:
- N10202865.pdf:
Tomo I, 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 y (desde pág. 316)
Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 - N13216215.pdf
Tomo III, 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 y (desde pág. 342)
Tomo IV, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13216231.pdf
Tomo V Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 y (desde pág. 218)
Tomo VI, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13216252.pdf
Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 y (desde pág. 338)
Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 - N13213631.pdf
Tomo I 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 - N13213634.pdf
Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 - N13213640.pdf
Tomo III 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 (La Sinceridad Sóller 1913) - N13213657.pdf
Tomo IV 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13213697.pdf
Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 - N13213707.pdf
Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 - N13213903.pdf
Tomo XIII Imp. Mn. Alcover 1935
Como puede observarse, los tomos IX, X, XI y XII y los 24 de la edición Moll no están ni fotografiados.
Así que tenemos la obra de Mossèn Alcover declarada de Dominio Público y las Rondaies, la obra más apreciada y querida por los mallorquines en papel y de pago, pero no digitalizada de manera correcta y asequible. Mientras se gastan los dineros (de cultura) en derribar monolitos. / Aixó cuan Franco no passáe /
Aplec de rondaies mallorquines
Aplec de rondaies mallorquines d´en Jordi des recó, mossén Antoni María Alcover
Josep Moll i Casasnovas
http://fabian.balearweb.net/post/124385 (Fabián Montojo QEPD) se poden descarregá bastáns PDF pero no está la obra completa
Si se navega por Internet se encuentran rondaies sueltas en distintos formatos. Así, Paraíso Balear presenta una media docena en HTML. Hay intentos que parecen frustrados como el que indica el weib (web educativo de les Illes Balears). Hay rondaies en formato audio como las que presenta Ràdio Pollença o en adaptaciones infantiles como el que presenta rondallaires.com que parece realizado por alguna institución. Intentos, unos más logrados que otros pero que no recogen toda la riqueza de las rondaies y en los que no están los libros, los "aplech" de Alcover.
Que se enteren ya es una propuesta que me parece seria. Presenta 41 rondaies de los tomos I, II, VII, XVI y XXI (versión Moll) para leer en pantalla de monitor, es decir, en formato HTML. Me parece que es una iniciativa personal, que hoy por hoy son las que funcionan pues las instituciones están "out".
La iniciativa que más me interesa es la de en Tòfol que presenta los dos primeros tomos en formatos epub y mobi, aptos para ser leídos en eReaders, que es lo válido para una biblioteca. Es una edición seria, bien realizada, recogida de las primeras ediciones. donde aparece el nombre "Jordi des Recó" (no fue "des Racó" hasta 1950 cuando Moll lo cambió).
En la página de inicio, junto con varias informaciones, está la siguiente:
La Taylor Institution Library ofrece una opción amplia, pero no de textos digitalizados sino únicamente fotografiados colocados en pdf, formato totalmente inhábil para pantallas que no sean únicamente el monitor. Son los siguientes:
- N10202865.pdf:
Tomo I, 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 y (desde pág. 316)
Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 - N13216215.pdf
Tomo III, 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 y (desde pág. 342)
Tomo IV, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13216231.pdf
Tomo V Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 y (desde pág. 218)
Tomo VI, 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13216252.pdf
Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 y (desde pág. 338)
Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 - N13213631.pdf
Tomo I 2ª ed. Estampa d'en Sebastià Pizà 1915 - N13213634.pdf
Tomo II 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 - N13213640.pdf
Tomo III 2ª ed. Editorial Ibérica Barcelona 1913 (La Sinceridad Sóller 1913) - N13213657.pdf
Tomo IV 2ª ed. Estampa de N'Antoni Rotger 1923 - N13213697.pdf
Tomo VII La Sinceridad Sóller 1916 - N13213707.pdf
Tomo VIII Llibreria Albar Verdaguer Barcelona 1924 - N13213903.pdf
Tomo XIII Imp. Mn. Alcover 1935
Como puede observarse, los tomos IX, X, XI y XII y los 24 de la edición Moll no están ni fotografiados.
Así que tenemos la obra de Mossèn Alcover declarada de Dominio Público y las Rondaies, la obra más apreciada y querida por los mallorquines en papel y de pago, pero no digitalizada de manera correcta y asequible. Mientras se gastan los dineros (de cultura) en derribar monolitos. / Aixó cuan Franco no passáe /
viernes, 25 de mayo de 2018
Diccionari català-valencià-balear
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Diccionari_català-valencià-balear
http://dcvb.iecat.net/ está muy manipulado, como todo lo que publica el IEC.
El Diccionari català-valencià-balear (Diccionario catalán-valenciano-balear), también denominado Diccionario Alcover Moll en honor a sus creadores, es un diccionario, consultable incluso en línea, pero manipulado, DCVB, aparece País Valencià en alguna entrada, Catalunya aragonesa, además de otras perlas nazionalistas, que recoge todo el caudal léxico del catalán, valenciano y balear. Falta en diccionario bastante léxico del chapurriau , aragonés oriental considerado catalán por los que lo desconocen.
Si bien no es una fuente normativa del idioma, lo es la gramática de laboratorio de Pompeyo Fabra, es todavía hoy en día una fuente inestimable para lingüistas y amantes de dichas lenguas.
Es tal el alcance de este diccionario que se puede decir que tiene difícil parecido en otros idiomas, y es considerada una de las obras lexicográficas más importantes de la romanística.
Realizado con la colaboración de muchísimas personas, pero con la dirección y tareas principales de Antoni Maria Alcover, Francesc de Borja Moll y Manuel Sanchís Guarner, manipulador catalanista expulsado de lo rat penat, fue culminado en el año 1963.
En un principio, la obra se tituló Diccionari de la llengua catalana, te lo crees si quieres, pero en 1918 fue modificado con la intención de captar ciertos sectores valencianos y baleares reacios a denominar como "catalán" a su lengua. Y tan reacios, como que son lenguas diferentes, miren sinó el occitano.
Según el largo subtítulo que lleva este diccionario es: Una obra comprensiva de las lenguas que se hablan en el Principado de Cataluña, el antiguo Reino de Valencia, las Islas Baleares, reino de Mallorca, en parte del departamento francés de los Pirineos Orientales, el aranés es gascón - occitano,y los valles de Andorra, la margen oriental de Aragón, chapurriau, mal llamada franja del meu cul, y a la ciudad de Alguer en Cerdeña, catalán menos influenciado por la gramática fabriana.
Esto es un baile sardo.
Esto es una sardana, de Sardinia, Cerdeña, Sardenya, los catalanes son mejores copiando que los chinos, espero que no llamen catalán occidental al chino.
 |
| los parlars lengadocians, occitan, languedoc, langue d'oc |
Francesc de Borja Moll Casanovas (Ciudadela, España, 10 de octubre de 1903 - Palma de Mallorca, España, 18 de febrero de 1991) fue un lingüista, profesor, historiador y filólogo español.
Autor de muchas obras en catalán y en mallorquín, coordinó junto a Antoni Maria Alcover el monumental Diccionario catalán-valenciano-balear (DCVB).
En 1934 fundó la Editorial Moll, a día de hoy la editorial más antigua de las Islas Baleares, desde donde publicó un gran número de obras de la lengua y cultura catalanas y baleares.
En 1983 recibió la Medalla de Oro de la Generalidad de Cataluña. En 2007 se estrenó un espacio multifuncional con su nombre en Mahón. En 2015 se crea en Palma la Institució Francesc de Borja Moll, http://instituciomoll.cat/ , concebida para promover la figura y obra de Francesc de Borja Moll y preservar su legado.
http://www.uoc.edu/lletra/noms/fbmoll/index.html
martes, 4 de julio de 2017
escudors, escudorsat
escudors, escudorsat,
¿Que vol dir "anar d'escudorç", o "estar escudorçat"?,
aport de Pedro J.Bel Caldú al grupo.
desparellat, sense parella,
Fernando (Rano)
A La Portellada si q se diu y vol di cuán algo o algú se quede apartat del resto, pot se persona, animal o cosa.
Pedro comente:
La Irene Granja Cuartielles si que sap "chapurriau avançat". Los demés hau de practicar encara una mica més. Estar "escudorçat" es haber perdut la parella, o el grupo de persones o coses a les que s'hauríe d'estar vinculat. No encaixar prou bé i anar solterís com diu l'Enrique. Se pot referir a persones com un mosso vell, un o una viuda. O a coses emparellades com una sabata o un calcetí que ha perdut lo parell.
Eixa palabra no l'hai trobat a cap diccionari ni del IEC ni al Catalá-Valenciá-Balear. Per tant, la considero molt exclusiva del nostre parlar.
Pareix que ix an esta página:
http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1686/19.MAMB_VOLUM_III_3de3_glossari.pdf.txt;jsessionid=251CAA4F4981DF6E749F98AEA9909D99?sequence=21
M'han quedat estos plats d'escudorç de la vaixella"
Natxo Sorolla:
És difícil trobar coses que Alcover no tinguere fitxades. I sí, és bastant tortosinista, la cosa...
ESCADORS o ESCODORS adj.
Sobrer o fraccionari respecte d'una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d'escadors». Venir d'escadors: venir de més, desaparellat d'un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n'han tocat sis a cadascun, i n'hi ha hagut cinc d'escadors».
Fon.: eskadóɾs (Ulldecona, Benassal); eskodóɾs (Gandesa, Tortosa).
Var. form.: descodors.
¿Que vol dir "anar d'escudorç", o "estar escudorçat"?,
aport de Pedro J.Bel Caldú al grupo.
desparellat, sense parella,
Fernando (Rano)
A La Portellada si q se diu y vol di cuán algo o algú se quede apartat del resto, pot se persona, animal o cosa.
Pedro comente:
La Irene Granja Cuartielles si que sap "chapurriau avançat". Los demés hau de practicar encara una mica més. Estar "escudorçat" es haber perdut la parella, o el grupo de persones o coses a les que s'hauríe d'estar vinculat. No encaixar prou bé i anar solterís com diu l'Enrique. Se pot referir a persones com un mosso vell, un o una viuda. O a coses emparellades com una sabata o un calcetí que ha perdut lo parell.
Eixa palabra no l'hai trobat a cap diccionari ni del IEC ni al Catalá-Valenciá-Balear. Per tant, la considero molt exclusiva del nostre parlar.
Pareix que ix an esta página:
http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1686/19.MAMB_VOLUM_III_3de3_glossari.pdf.txt;jsessionid=251CAA4F4981DF6E749F98AEA9909D99?sequence=21
M'han quedat estos plats d'escudorç de la vaixella"
Natxo Sorolla:
És difícil trobar coses que Alcover no tinguere fitxades. I sí, és bastant tortosinista, la cosa...
ESCADORS o ESCODORS adj.
Sobrer o fraccionari respecte d'una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d'escadors». Venir d'escadors: venir de més, desaparellat d'un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n'han tocat sis a cadascun, i n'hi ha hagut cinc d'escadors».
Fon.: eskadóɾs (Ulldecona, Benassal); eskodóɾs (Gandesa, Tortosa).
Var. form.: descodors.
escudors, escudorsat
escudors, escudorsat,
¿Que vol dir "anar d'escudorç", o "estar escudorçat"?,
aport de Pedro J.Bel Caldú al grupo.
desparellat, sense parella,
Fernando (Rano)
A La Portellada si q se diu y vol di cuán algo o algú se quede apartat del resto, pot se persona, animal o cosa.
Pedro comente:
La Irene Granja Cuartielles si que sap "chapurriau avançat". Los demés hau de practicar encara una mica més. Estar "escudorçat" es haber perdut la parella, o el grupo de persones o coses a les que s'hauríe d'estar vinculat. No encaixar prou bé i anar solterís com diu l'Enrique. Se pot referir a persones com un mosso vell, un o una viuda. O a coses emparellades com una sabata o un calcetí que ha perdut lo parell.
Eixa palabra no l'hai trobat a cap diccionari ni del IEC ni al Catalá-Valenciá-Balear. Per tant, la considero molt exclusiva del nostre parlar.
Pareix que ix an esta página:
http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1686/19.MAMB_VOLUM_III_3de3_glossari.pdf.txt;jsessionid=251CAA4F4981DF6E749F98AEA9909D99?sequence=21
M'han quedat estos plats d'escudorç de la vaixella"
Natxo Sorolla:
És difícil trobar coses que Alcover no tinguere fitxades. I sí, és bastant tortosinista, la cosa...
ESCADORS o ESCODORS adj.
Sobrer o fraccionari respecte d'una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d'escadors». Venir d'escadors: venir de més, desaparellat d'un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n'han tocat sis a cadascun, i n'hi ha hagut cinc d'escadors».
Fon.: eskadóɾs (Ulldecona, Benassal); eskodóɾs (Gandesa, Tortosa).
Var. form.: descodors.
¿Que vol dir "anar d'escudorç", o "estar escudorçat"?,
aport de Pedro J.Bel Caldú al grupo.
desparellat, sense parella,
Fernando (Rano)
A La Portellada si q se diu y vol di cuán algo o algú se quede apartat del resto, pot se persona, animal o cosa.
Pedro comente:
La Irene Granja Cuartielles si que sap "chapurriau avançat". Los demés hau de practicar encara una mica més. Estar "escudorçat" es haber perdut la parella, o el grupo de persones o coses a les que s'hauríe d'estar vinculat. No encaixar prou bé i anar solterís com diu l'Enrique. Se pot referir a persones com un mosso vell, un o una viuda. O a coses emparellades com una sabata o un calcetí que ha perdut lo parell.
Eixa palabra no l'hai trobat a cap diccionari ni del IEC ni al Catalá-Valenciá-Balear. Per tant, la considero molt exclusiva del nostre parlar.
Pareix que ix an esta página:
http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1686/19.MAMB_VOLUM_III_3de3_glossari.pdf.txt;jsessionid=251CAA4F4981DF6E749F98AEA9909D99?sequence=21
M'han quedat estos plats d'escudorç de la vaixella"
Natxo Sorolla:
És difícil trobar coses que Alcover no tinguere fitxades. I sí, és bastant tortosinista, la cosa...
ESCADORS o ESCODORS adj.
Sobrer o fraccionari respecte d'una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d'escadors». Venir d'escadors: venir de més, desaparellat d'un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n'han tocat sis a cadascun, i n'hi ha hagut cinc d'escadors».
Fon.: eskadóɾs (Ulldecona, Benassal); eskodóɾs (Gandesa, Tortosa).
Var. form.: descodors.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)