Tomo 3, ÍNDICE DE LAS COSAS MÁS NOTABLES. ERRATAS.

ÍNDICE DE LAS COSAS MÁS NOTABLES. 

(Las páginas no coinciden con este formato, son las del PDF escaneado.)

Abluciones. Se daban antiguamente a los legos en cáliz, 126. Prohibición de este uso, y causas de ella, 126.

Agua de algunos ríos y fuentes convertida en vino, 148. 

Card. Aguirre. No publicó en su colección de concilios todas las prefaciones del obispo Pérez, 182, 183, 185. 

Albarracín, fue dado por el Rey moro Lobo a don Pedro Ruiz de Azagra, 8. Cuando se erigió en silla episcopal, 3, 8, 9, 235. Por qué se intituló Arcabricense su primer obispo, 9. 33. Cuando mudó este título en el de Segobricense, 9. Fue sufragánea de Toledo, 9, 10. Cuando pasó a serlo de Zaragoza, 10. En qué tiempo se desmembró de ella la silla de Segorbe y por qué, 10, 12, 85.

Alexandro IV. Erigió la silla episcopal de Albarracín y la unió con la de Segorbe, 55, 235 y sig. 

Almería. Si es la antigua Ursi, 263.

D. fr. Alonso Cano, obispo de Segorbe, 108 y sig. Memorias de su celo y literatura, 109 y sig. 

Alpont. Si es el moderno Alpuente, 7.

Andújar. Si es la antigua Illiturgi, 264.

Anterio, obispo Segobricense asistió a los concilios XV y XVI de Toledo, 32. Fue el último prelado de esta iglesia antes de la invasión de los moros, 32.

Antigüedades supuestas de Granada. Su conexión con los falsos cronicones, 168. El obispo Pérez fue quien primero las combatió, 168 y sig. Razones que tuvo para ello, 259 y sig. Ficciones semejantes de otras edades y provincias, 276 y sig.

Antonio, obispo Segobricense, asistió al IV. concilio toledano, 30. 

D. Antonio Ferrer y Milán, obispo de Segorbe, 105. Memorias de su pontificado, 105, 106.

D. Antonio Muñoz, obispo de Segorbe, 63. Si asistió al concilio viniense, 64. Fundóse en su tiempo la orden de Montesa, 64, 65.

D. Antonio Pons, enmendado, 160. 

D. Aparicio, obispo de Segorbe, 61. Fue dado a la medicina, 62. Su gran pobreza, 62. 

Los VII. Apostólicos. Si fueron discípulos del Apóstol Santiago, 259, 268 y sig. Juicio sobre el lugar de su predicación, muerte y sepultura, 260 y sig. Sus verdaderos nombres, 261. Si fueron mártires, 268. Su historia copiada del códice complutense, 308 y sig. 

Archivo. El de la catedral de Segorbe tiene muchos documentos exquisitos y bien ordenados, 16. Su descripción 16, 17.

Arias Montano. Su carta al arzobispo de Granada con motivo de las antigüedades nuevamente descubiertas, 278. 

Arnao (Arnau) de Peralta, obispo de Valencia, despojó al de Segorbe, 11, 54. Resultas de este hecho, 11, 12, 55. 

D. fr. Atanasio Vives de Rocamora, obispo de Segorbe, 101 y sig. Celebró un sínodo, 102, 129. Otras memorias de su pontificado, 102, 103.

D. Bartolomé Martí, obispo de Segorbe, 79. Memorias de su vida, 79, 80. Celebró dos sínodos, 80.

Beuter, enmendado, 31, 32. 

Bienes eclesiásticos. Bajo qué plan los distribuía la iglesia, 86 y sig. 

Bilbilis. Su sitio, 270, 314. 

D. fr. Blas de Arganda, obispo de Segorbe, 108. Dio principio al Seminario clerical, 108. 

Cabeza del griego. Si es la antigua Segóbriga, 2 y sig.

Cabildos. Si elegían antes a los obispos, 56 y sig., 76, 79, 239. Método que en esto se guardaba, 239 y sig. Si los de las metropolitanas en sede vacante entienden en las apelaciones de los sufragáneos, 40, 227 y sig.

Caracteres de Salomón. Si los hubo, 272 y sig.

Carsessa o Cartesa. Antigua situación de este pueblo, 262 y sig.

Catálogos de obispos. Su utilidad para escribir la historia eclesiástica, 28. 

Caudiel. Lápida recién hallada en esta villa, 138.

Celestino III. Concedió al cabildo de Toledo que en sede vacante entienda en las apelaciones de los sufragáneos, 40, 227 y sig.

D. Cenebruno, arzobispo de Toledo, erigió la silla de Albarracín, 3, 8. Su constitución en que extiende el número de los canónigos de Toledo, 221 y sig.

Cepillos. Con qué motivo se pusieron en las iglesias, 86 y sig., 89, 90. 

Códice Soriense de concilios. Si es el de don Jorge Veteta, 180. Noticia de los que sirvieron para la colección de concilios de España, 299 y sig., 305 y sig.

Colación de los beneficios, con qué ceremonias se hacía antiguamente, 117.

Concilio IV. toledano. Estableció la uniformidad de la liturgia, 30. Varias opiniones sobre el número de sus obispos, 30.

Concilio VII. toledano. Por qué no se halla en él suscripción del obispo Segobricense, 31. 

Concilio IX. toledano. Varias opiniones sobre el número de sus obispos, 31. 

Concilio XII. toledano. Advertencia del obispo Pérez sobre sus suscripciones, 31, 32.

Concilios. Algunos nacionales en qué sentido se han llamado universales 131. Noticia de los códices por donde formó el señor Pérez la colección de los de España, 299 y sig., 305 y sig. 

Constituciones. Las antiguas de Segorbe cuando se establecieron, 35. Su conformidad con las de Toledo, 35.

D. Crisóstomo Royo de Castelví, obispo de Segorbe, 104. 

Cronicones. Noticia de los ilustrados por Pérez, 196 y sig. 

Cueva santa. Cuando se descubrió en ella la imagen de nuestra Señora, 81, 82. Sus capellanías, 100.

Danzas, las indecentes y ridículas no deben consentirse en las procesiones de la santa iglesia, 128, 134 y sig. Origen y antigüedad de este abuso, 134.

Demandantes. Cuando y con qué motivo se establecieron en la iglesia, 86 y sig., 88.

D. Diego de Heredia, obispo de Segorbe, 72. Memorias de su vida, 72. 

D. Diego Muñoz, obispo de Segorbe, 106.

D. fr. Diego Serrano, obispo de Segorbe, 99. Celebró un sínodo, 100, 128. Fue trasladado a Guadix, 99.

Diezmos eclesiásticos. Pertenecieron a nuestros reyes durante la monarquía goda, 88. 

Domingo, obispo de Segorbe, 39. Asistió en algunas conquistas a don Jayme I. de Aragón, 40.

Egidio, obispo de Segorbe, 38, 39.

D. Elías, obispo de Segorbe, 68. Celebró un sínodo, 69, 120. Fue nuncio de Inocencio VI., 69. 

Enfermero, dignidad antigua de la iglesia de Segorbe, qué oficio tenía, 13. 

Episcopologios. El de Segorbe le escribió hasta su tiempo el obispo Pérez, 29, 195. Noticia de los de Flórez, Balaguer y Villagrasa, 29. Su importancia encarecida por San Carlos Borromeo, 95. 

Eusicio, obispo Segobricense, asistió a los concilios IX. y X. de Toledo, 31. 

Fábrica. Qué parte le correspondía antiguamente en la distribución de las rentas eclesiásticas, 86 y sig. A quién estaba encargada su administración, 87.

D. Feliciano de Figueroa, obispo de Segorbe, 96. Cuánto hizo por la salvación de los moriscos, 96, 97.

Fiestas de los santos. No debe tolerarse en ellas ninguna profanación, 110. 

Floridio, obispo Segobricense, asistió al VIII. concilio toledano, 31. 

D. Francisco Aguilón, obispo de Segorbe, 75. Celebró sínodo, 76.

D. Francisco de Soto Salazar, obispo de Segorbe, 84, 85. Memorias de su vida, 85. 

D. fr. Francisco Gabaldá, obispo de Segorbe, 101. Celebró un sínodo, 129.

D. Francisco Quartero, obispo de Segorbe, 107.

D. Francisco Regner, obispo de Segorbe, 72.

D. Francisco Sancho, obispo de Segorbe, 90, 91.

D. Francisco Zepeda, obispo de Segorbe, 107.

Frutos. Cómo se dividían antiguamente entre los canónigos de Albarracín y Segorbe, 14, 15. Su división entre el obispo y cabildo de Segorbe, 35.

Fuente marsiliana. Milagro que en ella sucedía, 146 y sig. 

Fuentes bautismales. Milagros que obró Dios en algunas de ellas, 142, 146 y sig. 

Garibay. Se queja del desconcierto de algunos archivos, 16. 

D. Gaspar de Quiroga se valió de don Juan Bautista Pérez en la colección de concilios de España, 93, 154 y sig.; 298, 303. Dos cartas suyas inéditas al Papa Gregorio XIII. enviándole los concilios de España, 297, 302.

Fr. Gaspar Jofre de Borja, obispo de Segorbe, 82. Celebró sínodo, 82. Asistió al concilio de Trento, 83. Memorias de su vida, 82, 83.

Gelasio Papa. Condenó varios libros fingidos por herejes, 276.

Germanía, qué fue, 81.

Fr. Gilaberto Martí, obispo de Segorbe, 81.

D. Gil Ruiz de Liori, obispo de Segorbe, 91, 92.

D. Gisberto Pardo de la Casta, obispo de Segorbe, 77.

Gnósticos. Inventaron nombres para engañar, 275.

D. Gonzalo Fernández de Heredia, electo obispo de Segorbe, 79. 

Gregorio IX. Sus oficios a favor del obispo de Segorbe D. Guillermo, 230. Su carta a S. Fernando Rey de Castilla, 231.

Gregorio XIII. Dividió las iglesias de Segorbe y Albarracín, 85, 247. Causas que tuvo para esta desmembración, 248 y sig. Cuanto deseó que se hiciesen ediciones correctas y críticas de los cánones, de las decretales y de los concilios de España, 297, 302. 

Guillermo, obispo de Segorbe, 41. Bienes que le hizo el rey moro Zeit Abuzeyt, 41. Su gran pobreza, 43, 230.

Herejes. Forjadores de libros apócrifos, 275 y sig. 

Hispano, obispo de Segorbe, 35, 36, Éxito dé su viaje a Roma, 36. Asistió al concilio Lateranense IV., 36. Dónde murió, 37. 

Iglesia catedral de Segorbe. Si fue mezquita, 17. Descripción de ella y de sus oficinas, 16 y sig. Si son de Joanes las pinturas de su antiguo retablo, 17, 18, 81. 

S. Ildefonso. Si escribió la historia de los Reyes godos que se le atribuye, 322. 

Ilipula. Si es Granada, 269 y sig.

Illiberris. Sitio donde estuvo este pueblo, 264. 

Inocencio VI. Su bula a favor de don Sancho Dull, obispo de Segorbe, 46 y sig. 

Inscripciones inéditas, 136 y sig. 

D. Íñigo Valterra, obispo de Segorbe, 70. Memorias de su vida, 70 y sig. 

S. Isidoro. Adición a su historia de los reyes Vándalos, 306 y sig. 

Jacobo Gilard o Gerard, obispo de Segorbe, 76 y sig. Fue trasladado a Barcelona, 77. 

Fr. Joan Fernández. Si llegó a ser obispo de Segorbe, 65. 

D. fr. Josef Sanchís, obispo de Segorbe, 103. Fue promovido a Tarragona, 104.

Juan, obispo Doliense, con qué motivo gobernó la iglesia de Segorbe, 72.

D. Juan Bautista Cardona. Su deseo de que llevasen al Escorial los libros inéditos de muchos sabios españoles, 175, 176. 

D. Juan Bautista Pellicer, obispo de Segorbe, 99.

D. Juan Bautista Pérez, obispo de Segorbe, 93. Memorias de su vida, 93 y sig., 148 y sig. Cuanto trabajó en la colección de los concilios de España 93, 298, 303. Paradero de sus libros y mss., 96, 174 y siguiente. 294. Celebró un sínodo, 125. Cosas señaladas que en él se dispusieron, 126 y sig. Año de su muerte, 172. Carta suya al cabildo de Segorbe, 255. Otra al Papa Clemente VIII.., 256. Su parecer sobre las planchas de plomo descubiertas en Granada, 170, 259 y sig. Su testamento, y varias memorias, 280 y sig. Dos prólogos suyos inéditos a la Colección de concilios de España, 298, 303. Su censura sobre la historia de los Reyes godos atribuida a San Ildefonso, 322 y sig.

D. Juan de Barcelona, obispo de Segorbe, 69. Celebró un sínodo 69, 121. Recobró los papeles de don Sancho Dull, 69. Fue trasladado a Huesca, 69.

Fr. Juan de Muñatones, obispo de Segorbe, 83. Asistió al concilio de Trento, 83. Celebró sínodo, 83, 123 y sig. Otras memorias de su vida, 83, 84.

B. Juan de Ribera. Asistió al Sr. Pérez en su muerte, 96.

Fr. Juan de Tahust, obispo de Segorbe, 74. Celebró un sínodo, 75. Dónde está sepultado, 75. 

D. Juan Marradas, obispo de Segorbe, 80.

Juntas de fábrica. Cuándo, y con qué motivo se establecieron, 89.

 

Loaysa, enmendado, 30.

Lobo, rey moro de Valencia, cuándo entró a reinar, 22, 23. Es conocido por otros nombres, 22. Dio a don Pedro Ruiz de Azagra el lugar de Albarracín, 8, 235. Fue alabado por Alexandro IV., 21, 235. Y por el arzobispo don Rodrigo, 23.

D. Lucas de Tuy, algunas equivocaciones suyas corregidas, 322 y sig. 

D. Lorenzo Gómez de Haedo, obispo de Segorbe, 112 y sig. Memorias muy señaladas de su pontificado, 112 y sig.

D. fr. Lorenzo Lay, obispo de Segorbe, 111.

D. Luis Juan del Milá, obispo de Segorbe, 78. Memorias de su vida, 78. Su sepulcro, 78. 

Mano izquierda. En qué épocas ha sido lugar preferente respecto de la derecha, 26.

Marqués de Mondéjar, enmendado, 184.

S. Martín. Convento de religiosas de Segorbe. Cuándo se fundó, 97, 98. Sus pinturas, 98.

D. Martín, obispo de Segorbe, 33 y siguiente. Si fue canónigo de Toledo, 34, 35. 

D. Martín de Salvatierra, obispo de Segorbe, 92. Celebró sínodo, 92, 124. Memorias de su vida, 92, 93.

Mayans, enmendado, 172, 184.

Memoria, obispo Segobricense, asistió a los concilios XI. y XII. de Toledo, 31.

Merino. Se lamenta del estado de algunos archivos, 16.

D. Miguel Sánchez, obispo de Segorbe, 59. Abandonó su iglesia, y por qué, 59, 60.

Milagros fingidos. Por descubrir los de Mayorga fue tildado del vulgo el obispo Cuesta, 279.

S. Millán. Disputas sobre su patria y sepultura, 207 y siguiente. 313 y sig.

Morales, enmendado, 30.

Munda. Su sitio, 270.

Nerón. Reinó muchos años sin perseguir a los cristianos, 266. Origen y pretexto de su persecución, 266, 267. Si en su tiempo hubo mártires en España, 267.

Nicolás Antonio, enmendado, 157, 172.

Nispan, quién fue, 38.

Olipa, obispo Segobricense, asistió a los concilios XIII y XIV de Toledo, 32.

Orden de Montesa. Cuándo se fundó, 64.

Ortí, enmendado, 172.

Osset (osen, u osser). Si estuvo en España este antiguo pueblo, 142, 143. Milagro anual de las fuentes bautismales que en él sucedía, 142 y sig. 

Palavicino, enmendado, 83. 

Panvinio, enmendado, 78. 

Párrocos. En algunas diócesis debían confesarse con el obispo, 119, 133. O con el confesor que él les señalase, 133. Cuándo se revocó esta práctica, 134.

Pater noster. Debe cantarse en las misas solemnes, 127, 128.

S. Pedro, templo de Segorbe: su antigüedad, 20, 21.

S. Pedro y S. Pablo. Antigua práctica de pintarlos juntos, 25. Por qué se coloca S. Pedro a la mano izquierda y S. Pablo a la derecha, 25 y sig. Reflexiones de Pedro de Marca sobre esta costumbre, 26, 27. 

Pedro Argidio. Si fue obispo de Segorbe, 51 y sig.

Fr. Pedro Baldó, obispo de Segorbe, 79.

D. Pedro Fernández, señor de Albarracín, donó algunas primicias a la iglesia Segobricense, 224 y sig.

D. Pedro Fernández de Velarde, obispo de Segorbe, 108.

Fr. Pedro Garcés, obispo de Segorbe, 46 y sig. Si tuvo otros nombres, 49, 53. Fue despojado de su silla, 45 y sig. Carta que le escribió don Sancho, electo arzobispo de Toledo, 55, 56.

D. Pedro Ginés de Casanova, obispo de Segorbe, 97. Memorias de su vida, 98, 99. Celebró un sínodo, 98, 127.

D. Pedro Ruiz de Azagra. Fue el primer señor de Albarracín, 8, 33. Sus diligencias por poner obispo en esta ciudad, 33.

Pedro Serra, cardenal: memorias de su vida, 71.

Pedro Ximénez de Segura, obispo de Segorbe, 47 y sig. Cómo recobró esta Iglesia, 57. Compromiso que hizo con el obispo de Valencia, 58. Hallóse en el concilio Lugdunense, 58, Objeto de su viaje a Granada, 59.

Fr. Pedro Zacosta, obispo de Segorbe, 59 y sig. Memorias de su vida, 60, 61. Fue arrojado de su iglesia, 61. 

Platina, enmendado, 78.

Porcario, obispo segobricense, asistió al concilio toledano de DCX., 30. 

Priscilianistas. Veneraban como mártires a muchos condenados por herejes, 275. 

Próculo, obispo segobricense, asistió al concilio III de Toledo, 19, 30. 

Reliquias. No pueden venerarse las nuevamente encontradas sin aprobación de la Santa Sede, 278. 

Reservaciones pontificias. Cuándo comenzaron en España, 68. 

Reyes de España. Cuándo comenzaron a ejercer su patronato en el nombramiento de los obispos, 82.

D. Rodrigo, arzobispo: su historia enmendada, 37. Hizo la división de diezmos en Segorbe, 39, 225.

D. Rodrigo Marín, obispo de Segorbe, 106. 

Qüestores (cuestores). Véase Demandantes.

D. Salvador de Gerp, dónde está enterrado, 72.

D. Sancho, arzobispo de Toledo. Su carta al obispo de Segorbe don Fr. Pedro Garcés, 56, 237. 

Fr. Sancho Dull, obispo de Segorbe, 65. Sus sínodos, 65, 115, 120. Memorias de su pontificado, 66, 67. 

Sancho Muñoz. Si llegó a ser obispo de Segorbe, 56. 

Santos. Si pueden llamarse así los concilios provinciales, 162, 163.

Scalabis. Si es Santarén, 270.

Segóbriga. Opiniones sobre su sitio, 2 y sig.

Segobrigense (segobricense). Si usó de este título el obispo de Albarracín, y cuándo, 3, 4. 

Segorbe. Si es la antigua Segóbriga, 2 y sig. Nombre que le dieron los moros, 5. No fue siempre uno el título de su obispado, 5, 6. Si perteneció al antiguo de Valencia, 7. Desde qué época, y cuánto tiempo residió su obispo en Albarracín, 11, 235 y sig. Cuándo y por qué se dividió este obispado del de Albarracín, 10, 12, 85, 247. 

Bienes que se han seguido de aquella desmembración, 90. Oficios antiguos de esta iglesia, 13.

Segundas nupcias. Antigüedad de zumbar el vulgo a los que las contraen, 124. Prohibiciones de este abuso, 124. 

Sepulturas, en los templos no se consintieron en la primitiva iglesia, 131. Cuándo comenzó a variarse esta práctica, y por qué grados, 131 y sig. Restricciones posteriores de esta licencia, 118, 133.

Sínodos, Los diocesanos en qué sentido se llaman generales, 116, 130 y sig. 

Sisapo. Si es Almadén, 270. 

Sumos pontífices. Han condenado varios libros y monumentos como apócrifos, 276 y sig. 

Tercias reales, su origen, 88, 89. 

S. Tesifón. No pudo llamarse antes Abenatar, y por qué, 270 y sig. Si escribió algún libro, 271 y sig. 

Tirano Paulo. Su carta al Rey Wamba 318. 

Titulcia. Si es Bayona, 270. 

Toledo. Algunos mss. de su santa iglesia, 185 y sig. 

Valencia. En tiempo del concilio III de Toledo tuvo un obispo católico, y otro que había sido arriano, 30. Si perteneció Segorbe al antiguo distrito de su obispado, 7 y sig. 

Val de Christo, Cartuxa: cuándo se fundó, 71. Cuándo se consagró su antigua iglesia, 73. Se han celebrado en ella algunos sínodos, 76. 

Verja. Situación de este pueblo, 262. 

De Vert, enmendado, 126. 

S. Vicente Ferrer. Cuándo, y con qué ocasión predicó en Segorbe, 71. Siguió el partido de Benedicto XIII, 72. 

Villagrasa alabado, 53. Enmendado, 46, 52, 55, 78. 

Virgegio. Si es Verdejo junto a Tarazona, 314, 316. 

Vivel. Inscripciones inéditas que se conservan en esta villa, 136 y sig.

Universal. En qué sentido se da este título a algunos concilios nacionales, 131. 

Urbano II. Dio facultad al arzobispo don Bernardo para poner obispos en los pueblos conquistados de moros, 9. 

Ursi, dónde estaba este pueblo, 263. 

Vulgo, fácilmente adopta novedades, y por qué, 279. 

Wisegodos (visigodos). Crónica de sus reyes, 319 y sig. 

Xátiva. Es voz derivada de Sétabis, 7. Grados por donde padeció esta alteración, 141. 

Xérica. Vestigios de la antigüedad de esta villa, 139. Si fue la Segóbriga, 140 y sig. Conjeturas sobre el origen de este nombre, 141.

Ximeno, enmendado, 157, y 172.

Ximeno, obispo de Segorbe, 43. Es llamado Simón, 43, 44. Se halló en la conquista de Valencia, 44. 

Zaen, rey moro de Valencia, es conocido por otros nombres 24, 25. 

Zeit Abuzeit, rey moro de Valencia, favoreció mucho a la iglesia de Segorbe, 11, 44, 228, 232. Varios nombres con que le conocían los árabes, 24. Llamóse Vicente, 232. 

Zurita, enmendado, 78, 79. 

ERRATAS. 

Pág. Línea. Dice          Léase 

44 15         firma del Rey confirmación

51 19         1239         1259

61 9         Janzara         Fanzara

95 27          consignatis consignata

96 17         Figuereo         Figueroa

142 3          Filia annorum         Filia antulla annorum

143 ult.         speramine         spiramine

218 16         *gr (biothanati)         *griego

239 16         Anquitam         Anguitam

Maella, Jesús Pardo, chapurriau, mezcla, castellano, catalán, valenciano

Jesús Pardo, 

Ya habrán adivinado que en Maella se hablaba un idioma especial, el chapurriau, una mezcla de castellano, catalán y valenciano con vocablos y expresiones propias de cada uno de los pueblos de la ribera del Matarraña. Son muy loables los términos que definen utensilios y labores del campo, términos anatómicos, enfermedades y giros referentes a actitudes humanas, especialmente las peyorativas. En el colegio los chicos mezclábamos chapurriau y castellano, lo que daba lugar a situaciones hilarantes que los amigos ....

marca, Cristina Pardo

https://twitter.com/cristina_pardo/status/583755055460982784?lang=es

https://algente.com/con-rigor-periodistico-ironia-y-buen-humor-cristina-pardo-la-lia-parda-tener-un-trabajo-en-el-que-te-diviertes-es-la-leche/

Los FRANCHISTES y Cristina Pardo // Y un atra idiotada de los franchistes

https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/37/06/_ebook.pdf

MEM, MIM. Decimotercera letra del alefato arameo. Tiene forma inicial y final. Su sonido es "m". Número cardinal 40 y, prefijada con dálet, es el ordinal cuadragésimo. Su origen pictográfico se refiere a unas olas o aguas; en hebreo y arameo, agua se dice mayim y maya, respectivamente.

https://es.wikipedia.org/wiki/%F0%90%A4%8C

Maella, Jesús Pardo, chapurriau, mezcla, castellano, catalán, valenciano

Jesús Pardo, 

Ya habrán adivinado que en Maella se hablaba un idioma especial, el chapurriau, una mezcla de castellano, catalán y valenciano con vocablos y expresiones propias de cada uno de los pueblos de la ribera del Matarraña. Son muy loables los términos que definen utensilios y labores del campo, términos anatómicos, enfermedades y giros referentes a actitudes humanas, especialmente las peyorativas. En el colegio los chicos mezclábamos chapurriau y castellano, lo que daba lugar a situaciones hilarantes que los amigos ....

marca, Cristina Pardo

https://twitter.com/cristina_pardo/status/583755055460982784?lang=es

https://algente.com/con-rigor-periodistico-ironia-y-buen-humor-cristina-pardo-la-lia-parda-tener-un-trabajo-en-el-que-te-diviertes-es-la-leche/

Los FRANCHISTES y Cristina Pardo // Y un atra idiotada de los franchistes

https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/37/06/_ebook.pdf

MEM, MIM. Decimotercera letra del alefato arameo. Tiene forma inicial y final. Su sonido es "m". Número cardinal 40 y, prefijada con dálet, es el ordinal cuadragésimo. Su origen pictográfico se refiere a unas olas o aguas; en hebreo y arameo, agua se dice mayim y maya, respectivamente.

https://es.wikipedia.org/wiki/%F0%90%A4%8C

revindre

revindre

desgelás, fondre lo gel, lo gel ha revengut, revenut

el-matarranya-baja-crecido

REVENIR v.
|| 1. intr. a) Anar, del lloc on s'ha anat, al lloc d'origen o de partida; cast. volver, regresar. Cant la guerra fo pasade, sí revench lo prom en son armitatge,Graal 88. Te planyies de que els hèroes passats no revinguessen, Costa Horac. 37.—b) Passar de nou a l'estat, acció o manera d'esser en què es trobava abans; cast. volver. Tots los que aquí eren reuengueren en tan grans crits e plors,Muntaner Cròn., c. 214.—c) Repetir-se, esdevenir-se de nou; cast. volver. Per los affers de la dita guerra, la qual era revenguda e tornada per culpa del dit rey de Castella, Pere IV, Cròn. 346. Ez aprés un pauc revenia lo bon temps, Metge Fort. 64. Atenta a descobrir les meravelles que revénen cada any. Villangómez Any 30.—d) Resultar, obtenir-se com a conseqüència d'una activitat; cast. resultar, redundar. Obligan... tot lo que los puga revenir de las presas y armament,doc. a. 1780 (Rev. Men. xxiv, 120).

|| 2. intr. Reprendre l'activitat, la influència (una funció, una activitat, una passió, etc.); cast. volver, reanudarse. La virtut de la imaginatiua li comença a reuenir, Llull Felix, pt. v, c. 3. La memòria del pastor començava a revenir, Llull Blanq. 49. L'anyoransa li revengué, Galmés Flor 124.

|| 3. intr. Augmentar de volum l'aigua d'un riu, torrent, etc.; cast. crecer. De prompte revingué la rierada, Canigó xi. S'escampen els torrents i els rius revénen, Riber Geòrg. 23. a) fig. Fa revenir més térbola la font de ma tristesa, Ferrà Rosada 56.

|| 4. intr. Reinflar-se, augmentar de volum per efecte de la humitat. Adobades y compostes les portadores a l'entorn del pou, mitges d'aigua perquè revénguin tot seguit, Rosselló Many. 104. «Les portes han revingut i no es poden tancar». «El guix ha revingut»: s'ha inflat a causa de l'absorció d'humitat. Que són les oliues que en l'oli reuénen, Proc. Olives 2200.
|| 5. intr. o refl., Reblanir-se o perdre l'encarcarament;—tr., reblanir o fer perdre l'encarcarament; cast. ablandar, suavizar. Lo cant del gall ressonava fresch com lo so d'una flauta que l'acaben de revenir ab aygua, E. Soler de las Casas (Jocs Fl. 1904, p. 191).
|| 6. intr. o refl. Recobrar les forces, refer-se d'una malaltia, d'una decadència, d'un desmai, d'una sorpresa, etc.; cast. rehacerse, reponerse. Lo malaute mellora e revé per la carn que menuga adoncs con lo mal l'a jaquit, Llull Cont. 55, 12. Foren bé revenguts del affany de la mar, Muntaner Cròn., c. 99. Una persona de bon sforts e de bon compte fa revenir e esforçar tot un poble, Epist. Pere 169. Uns y altres se varen revenir de la impressió primera, Genís Julita 101. Li fregaven els polsos... per fer-la revenir, Oller Febre, ii, 24. a) refl. Sossegar-se, calmar-se, sobretot d'una enrabiada (Empordà). «Sort que m'he revingut a temps!»
|| 7. tr. Fer recobrar les forces, la vitalitat a algú; cast. rehacer. «El malalt ja està fora de perill; ara l'hem de revenir».
|| 8. tr. ant. Recuperar. A vós deman... ajuda con pusca vós servir e en vós revenir los jorns que he perduts, Llull Gentil 291. Mentre que la mia dreta mà revenia aquell per voler-lo tirar, Alegre Transf. 64.
    Var. dial.: revindre.
    Fon.: rəβəní, rəβíndɾə (or.); reβíndɾe (occ., val.); rəvəní (bal.).
    Conjug.: segons el model venir.
    Etim.: del llatí revenīre, mat. sign. ||1.

revindre

revindre

desgelás, fondre lo gel, lo gel ha revengut, revenut

el-matarranya-baja-crecido

REVENIR v.
|| 1. intr. a) Anar, del lloc on s'ha anat, al lloc d'origen o de partida; cast. volver, regresar. Cant la guerra fo pasade, sí revench lo prom en son armitatge,Graal 88. Te planyies de que els hèroes passats no revinguessen, Costa Horac. 37.—b) Passar de nou a l'estat, acció o manera d'esser en què es trobava abans; cast. volver. Tots los que aquí eren reuengueren en tan grans crits e plors,Muntaner Cròn., c. 214.—c) Repetir-se, esdevenir-se de nou; cast. volver. Per los affers de la dita guerra, la qual era revenguda e tornada per culpa del dit rey de Castella, Pere IV, Cròn. 346. Ez aprés un pauc revenia lo bon temps, Metge Fort. 64. Atenta a descobrir les meravelles que revénen cada any. Villangómez Any 30.—d) Resultar, obtenir-se com a conseqüència d'una activitat; cast. resultar, redundar. Obligan... tot lo que los puga revenir de las presas y armament,doc. a. 1780 (Rev. Men. xxiv, 120).

|| 2. intr. Reprendre l'activitat, la influència (una funció, una activitat, una passió, etc.); cast. volver, reanudarse. La virtut de la imaginatiua li comença a reuenir, Llull Felix, pt. v, c. 3. La memòria del pastor començava a revenir, Llull Blanq. 49. L'anyoransa li revengué, Galmés Flor 124.

|| 3. intr. Augmentar de volum l'aigua d'un riu, torrent, etc.; cast. crecer. De prompte revingué la rierada, Canigó xi. S'escampen els torrents i els rius revénen, Riber Geòrg. 23. a) fig. Fa revenir més térbola la font de ma tristesa, Ferrà Rosada 56.

|| 4. intr. Reinflar-se, augmentar de volum per efecte de la humitat. Adobades y compostes les portadores a l'entorn del pou, mitges d'aigua perquè revénguin tot seguit, Rosselló Many. 104. «Les portes han revingut i no es poden tancar». «El guix ha revingut»: s'ha inflat a causa de l'absorció d'humitat. Que són les oliues que en l'oli reuénen, Proc. Olives 2200.
|| 5. intr. o refl., Reblanir-se o perdre l'encarcarament;—tr., reblanir o fer perdre l'encarcarament; cast. ablandar, suavizar. Lo cant del gall ressonava fresch com lo so d'una flauta que l'acaben de revenir ab aygua, E. Soler de las Casas (Jocs Fl. 1904, p. 191).
|| 6. intr. o refl. Recobrar les forces, refer-se d'una malaltia, d'una decadència, d'un desmai, d'una sorpresa, etc.; cast. rehacerse, reponerse. Lo malaute mellora e revé per la carn que menuga adoncs con lo mal l'a jaquit, Llull Cont. 55, 12. Foren bé revenguts del affany de la mar, Muntaner Cròn., c. 99. Una persona de bon sforts e de bon compte fa revenir e esforçar tot un poble, Epist. Pere 169. Uns y altres se varen revenir de la impressió primera, Genís Julita 101. Li fregaven els polsos... per fer-la revenir, Oller Febre, ii, 24. a) refl. Sossegar-se, calmar-se, sobretot d'una enrabiada (Empordà). «Sort que m'he revingut a temps!»
|| 7. tr. Fer recobrar les forces, la vitalitat a algú; cast. rehacer. «El malalt ja està fora de perill; ara l'hem de revenir».
|| 8. tr. ant. Recuperar. A vós deman... ajuda con pusca vós servir e en vós revenir los jorns que he perduts, Llull Gentil 291. Mentre que la mia dreta mà revenia aquell per voler-lo tirar, Alegre Transf. 64.
    Var. dial.: revindre.
    Fon.: rəβəní, rəβíndɾə (or.); reβíndɾe (occ., val.); rəvəní (bal.).
    Conjug.: segons el model venir.
    Etim.: del llatí revenīre, mat. sign. ||1.

revindre

revindre

desgelás, fondre lo gel, lo gel ha revengut, revenut

el-matarranya-baja-crecido

REVENIR v.
|| 1. intr. a) Anar, del lloc on s'ha anat, al lloc d'origen o de partida; cast. volver, regresar. Cant la guerra fo pasade, sí revench lo prom en son armitatge,Graal 88. Te planyies de que els hèroes passats no revinguessen, Costa Horac. 37.—b) Passar de nou a l'estat, acció o manera d'esser en què es trobava abans; cast. volver. Tots los que aquí eren reuengueren en tan grans crits e plors,Muntaner Cròn., c. 214.—c) Repetir-se, esdevenir-se de nou; cast. volver. Per los affers de la dita guerra, la qual era revenguda e tornada per culpa del dit rey de Castella, Pere IV, Cròn. 346. Ez aprés un pauc revenia lo bon temps, Metge Fort. 64. Atenta a descobrir les meravelles que revénen cada any. Villangómez Any 30.—d) Resultar, obtenir-se com a conseqüència d'una activitat; cast. resultar, redundar. Obligan... tot lo que los puga revenir de las presas y armament,doc. a. 1780 (Rev. Men. xxiv, 120).

|| 2. intr. Reprendre l'activitat, la influència (una funció, una activitat, una passió, etc.); cast. volver, reanudarse. La virtut de la imaginatiua li comença a reuenir, Llull Felix, pt. v, c. 3. La memòria del pastor començava a revenir, Llull Blanq. 49. L'anyoransa li revengué, Galmés Flor 124.

|| 3. intr. Augmentar de volum l'aigua d'un riu, torrent, etc.; cast. crecer. De prompte revingué la rierada, Canigó xi. S'escampen els torrents i els rius revénen, Riber Geòrg. 23. a) fig. Fa revenir més térbola la font de ma tristesa, Ferrà Rosada 56.

|| 4. intr. Reinflar-se, augmentar de volum per efecte de la humitat. Adobades y compostes les portadores a l'entorn del pou, mitges d'aigua perquè revénguin tot seguit, Rosselló Many. 104. «Les portes han revingut i no es poden tancar». «El guix ha revingut»: s'ha inflat a causa de l'absorció d'humitat. Que són les oliues que en l'oli reuénen, Proc. Olives 2200.
|| 5. intr. o refl., Reblanir-se o perdre l'encarcarament;—tr., reblanir o fer perdre l'encarcarament; cast. ablandar, suavizar. Lo cant del gall ressonava fresch com lo so d'una flauta que l'acaben de revenir ab aygua, E. Soler de las Casas (Jocs Fl. 1904, p. 191).
|| 6. intr. o refl. Recobrar les forces, refer-se d'una malaltia, d'una decadència, d'un desmai, d'una sorpresa, etc.; cast. rehacerse, reponerse. Lo malaute mellora e revé per la carn que menuga adoncs con lo mal l'a jaquit, Llull Cont. 55, 12. Foren bé revenguts del affany de la mar, Muntaner Cròn., c. 99. Una persona de bon sforts e de bon compte fa revenir e esforçar tot un poble, Epist. Pere 169. Uns y altres se varen revenir de la impressió primera, Genís Julita 101. Li fregaven els polsos... per fer-la revenir, Oller Febre, ii, 24. a) refl. Sossegar-se, calmar-se, sobretot d'una enrabiada (Empordà). «Sort que m'he revingut a temps!»
|| 7. tr. Fer recobrar les forces, la vitalitat a algú; cast. rehacer. «El malalt ja està fora de perill; ara l'hem de revenir».
|| 8. tr. ant. Recuperar. A vós deman... ajuda con pusca vós servir e en vós revenir los jorns que he perduts, Llull Gentil 291. Mentre que la mia dreta mà revenia aquell per voler-lo tirar, Alegre Transf. 64.
    Var. dial.: revindre.
    Fon.: rəβəní, rəβíndɾə (or.); reβíndɾe (occ., val.); rəvəní (bal.).
    Conjug.: segons el model venir.
    Etim.: del llatí revenīre, mat. sign. ||1.

aigua

AIGUA

del portant aygua boteylaria

DCVB:

(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.

I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.

II. Especialment: 

|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 

|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 

|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 

|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».

III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 

|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 

|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 

|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 

|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 

|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 

|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 

|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 

|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 

|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 

|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 

|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 

|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 

|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 

|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 

|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 

|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 

|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 

|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 

|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 

|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 

|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 

|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 

|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 

|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 

|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 

|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 

|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 

|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 

|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 

|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 

|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 

|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 

|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 

|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.

IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 

|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 

|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 

|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 

|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o

V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.

    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.

    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).

    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.

    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).

    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.

    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.

aigua

AIGUA

del portant aygua boteylaria

DCVB:

(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.

I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.

II. Especialment: 

|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 

|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 

|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 

|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».

III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 

|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 

|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 

|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 

|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 

|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 

|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 

|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 

|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 

|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 

|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 

|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 

|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 

|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 

|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 

|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 

|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 

|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 

|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 

|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 

|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 

|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 

|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 

|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 

|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 

|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 

|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 

|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 

|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 

|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 

|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 

|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 

|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 

|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 

|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.

IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 

|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 

|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 

|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 

|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o

V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.

    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.

    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).

    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.

    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).

    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.

    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.