El passat 23 de febrer, el periodista i escriptor matarranyenc Luis Rajadell va presentar el seu llibre “La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito” a la llibrería “La Pantera Rosa” de Saragossa.
No está a Casa del Libro ni a Amazon España a día de avui.
Probéu a la Llibreria Serret de Valdarrores.
L’acte, al que hi van assistir unes 40 persones, va estar organitzat i presidit per Juan José Soro i Manuel Baile, responsables de la editorial Comuniter, l’empresa que ha publicat el llibre.
Pancetamol per a Catarro
Davant d’un públic atent i interessat, Rajadell va desgraná com a panollo que és els principals episodis de la vida de Juan Bautista Albesa Segura, ‘Batiste’, “un home del seu temps, carregat de contradiccions, estimat per uns i molt odiat per altres” – digué l’autor del llibre.
Acompanyat d’interessants imatges recollides durant la seua intensa i llarga etapa de recopilació d’informació sobre el personatge, Luis Rajadell recordà els seus orígens humils, el seu exili laboral a Barcelona, el seu retorn a Vall-de-roures, el seu poble natal i la seua presa de consciència obrera , això si, sense picar, que aviat desembocaríe en una militància apassionada en el món llibertari d’abans de la Guerra Civil.
També va recordá un dels proyectes sossials més importants que protagonitzà Batiste amb la creació a Barcelona de la Colònia per a xiquets fills de republicans a l’antiga Masia de la Beguda. L’exili a França com el seu tocaio Companys i la obscura etapa de Batiste com a presumpte col·laboracionista amb el govern pro-nazi de Vichy va ser un dels fets que més va cridar l’atenció del públic.
Juan José Soro, editor de Comuniter, qualificà el llibre de Rajadell, com “una obra necessària per a conèixer una realitat important de la Història de la Guerra Civil Española, com va ser l’organització de col·lectivitats obreres anarquistes en diferents punts del Front d’Aragó”.
 |
| Luis Rajadell, la ternura del pistolero, Batiste, el anarquista indómito |
Hemeroteca...
 |
| Raúl Vallés, expresidente de FACAO |
Publicado en 2008:
Cuando se habla, escribe, o incluso se gobierna, pretendiendo tergiversar la realidad, al final se acaba descubriendo que la pretendida liebre que se quiere vender, no es tal sino gato. Don Luis Rajadell, que comparte periódicamente en LA COMARCA la columna de un colectivo de defensores de la lengua catalana en Aragón, denominada Viles i gents, en este periódico de fecha 25-01-2008, expone unos asertos que, sin ser maquiavélicos, se fundamentan en la poco ética filosofía de decir una pequeña parte de la verdad, pero omitiendo la mayor. Esto, va parejo a la persistente idea catalanista de considerar artículo de fe algo que no ha sido probado por las “altas autoridades en la materia” (en este caso, no religiosas, sino lingüísticas).
El señor Rajadell quiere justificar la discutida, y discutible, denominación de “Franja del meu cul” –sola o con apellido- que supuestamente pretenden inscribir en el Registro de la “Propiedad Intelectual” catalán, o mejor decir, catalanista. Este señor dice que esta zona oriental de Aragón, desde la Transición “ha sido denominada popular y académicamente La Franja”, porque “tiene una forma alargada”. ¿Qué parte de Aragón considera el señor Rajadell que comprende esa “Franja”? Porque si la misma incluye –como los catalanistas afirman y pretenden- todos los pueblos de Teruel que son bilingües, la inclusión en ese saco catalán de Aguaviva, La Ginebrosa, La Cañada de Verich, Torrevelilla, Belmonte de San José, La Codoñera, Fórnoles, La Portellada, Monroyo, La Fresneda, Valjunquera, Valdeltormo y otros próximos, resultaría que la forma de esa “Franja”, más que alargada sería cuadrada o redonda con picos, pero no alargada…
Dice también que esa zona oriental de Aragón “está situada a poniente del dominio lingüístico catalán”… ¿Le habrá traicionado el subconsciente al señor Rajadell? Hablar de “dominio” en una situación en la que está en juego el “dominio” o la apropiación de unos bienes religiosos y culturales, como los de Barbastro y las lenguas vernáculas de más de cuarentena municipios –que no hablan catalán sino aragonés oriental o “chapurriau - constituye un grave lapsus, una ligereza o una frivolidad política.
Añade el señor Rajadell que, en Aragón, el término Franja “es visto como peligroso por partes de la sociedad aragonesa”, y cita a FACAO, tachándonos de ser los “sectores más rabiosamente conservadores y anticatalanistas”. ¡Claro que somos conservadores, señor Rajadell! Y lo somos sin “rabiar” y sin morder a nadie de quienes, como usted, pretenden transformar en un “gato” nuestra “liebre” idiomática que venimos hablando desde hace más de quinientos años. ¿Algo que objetar?
Al referirse al bochornoso episodio del Trivial catalán, al señor Rajadell se le escapa un maullido (del “gato” que pretende darnos por liebre). Habla de una foto de Valderrobres en la carátula de este juego, pero calla maliciosamente los “errores” deliberados existentes en algunas de las 1.800 preguntas de ese juego: por ejemplo, decir que los Països Catalans comprenden “de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó”, y otros “errores” similares hasta un total de catorce…
Otra “curiosidad” escrita por el señor Rajadell es que “nos hemos inventado la expresión de “Aragón oriental” para escapar del “parany” pancatalanista, y añade que el término “Aragón oriental es la mitad de Aragón”… Esto, o es una broma o demuestra una simplificación que raya en la subcultura geográfica. Aplicando su curiosa tesis, esto equivaldría a decir que la España Norte, o la España Sur, dividirían nuestro país en dos mitades, supuestamente delimitadas por el kilómetro cero de la Puerta del Sol de Madrid…
Resulta extraño que un redactor de El Heraldo de Aragón, residente en Teruel capital, exprese ideas tan peregrinas.
Raúl Vallés
Presidente de FACAO
LA FRANJA DEL NORD
(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)
Mon pare tornabe cap a Vall-de-roures l’any 1957 después d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champaña, la del vi espumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burocràtic que li impedíe creuar la frontera. Em va contar que, durán aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’enteníe en la gen que se trobabe pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”.
 |
| A Perpignan , Perpiñá , parláen Champouirau |
D’aixó ne fa poc més de mig siglo. Habíe marchat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febré de 1956, que va dixá sense micháns de vida a tota la comarca.
Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podíe entendre amb els naturals del país parlant com a casa?
No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorsudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi.
Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”. Irreversible, diria jo. Lo debate sobre si és o no la mateixa llengua que a Valderrobres, Valénsia, Mallorca y Catalunya está resolt / y tú tu creus /. I la metxa del big bang la va enséndre un catalá de Solsona. Al Rosselló, la Franja del cul del nord, lo fransés se l’ha emportat per dabán. Estém a primera linea de la defensa de la nostra llengua.
Luisico Raxadel
///
Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. / Pos te fas fotre, Luiset/
És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de César Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.
//
//
 |
| Luis Rajadell , Teruel, Javier Escriche |
“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batiste', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona. Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Comuniter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “xiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia. Luis Rajadel posa con su libro. Luis Rajadel posa con su libro.
JAVIER ESCRICHE
Cuando las tropas franquistas tomaron la turolense comarca del Matarraña, muchas familias huyeron a Reus a un campo de refugiados a donde Batiste fue a recoger a los niños para llevarlos a esa colonia. “Compatibiliza la acción guerrera, muchas veces volvía herido, con la gestión de la colonia”, recuerda Rajadel de aquella etapa de su vida. Es la que Batista recuerda con más emoción, según relata el autor del libro cuando le entrevistó ya en su vejez: “Inimaginable”, decía aquel pistolero emocionándose hasta el borde del llanto, con una mezcla de orgullo, nostalgia y satisfacción. De héroe y figura para el anarquismo de aquellos tiempos convulsos, cuando participó en las batallas más importantes de Aragón de la Guerra Civil, a acabar siendo un proscrito para la CNT tras el juicio en Francia. Batiste se hizo amigo de un coronel de las SS en el país galo y en un juicio en 1948 le condenaron por colaborar con la fuerza ocupante y participar como informador en dos atentados. “Pero en el mismo juicio hay procesados condenados a muertes y a él le condenan a cinco años, una pena leve que no cuadra”, explica Rajadel. “No sé en qué medida colaboró o en qué medida se aprovechó de los nazis”, reflexiona. Quizás fuera un agente doble, porque también ayudaba a evadirse a represaliados, o tal vez fue objeto de venganzas y envidias dentro de la propia CNT, como aventuran quienes compartieron sus últimos años con él en Francia. Tras un lustro de investigaciones, rastreo de viejos periódicos y de hablar con unos y otros que le conocieron, a Rajadel todavía le quedan muchas preguntas de un personaje que murió en 1999 como un hortelano de Perpignan, pero que dejó de dormir con la pistola bajo la almohada convertido ya en un venerable anciano, recuerda alguien que le conoció al final de su vida, “siempre se sentaba en las habitaciones de cara a la puerta de entrada, por seguridad”.
///
serret llibres entrevista-a-luis-rajadell-carlos-sancho-meix
Dissabte 3 de setembre durant la signatura de llibres de Luis Rajadell a la llibreria Serret vam fer-li una entrevista.
/En chapurriau, Carlos y Luis diuen que parlen catalá, lo de dal se escriu:
lo dissapte, 3 de setembre durán la firma de llibres de Luis Rajadell a la llibrería Serret li vam fé una entrevista. Si acás, li vam fer.
No engañaréu a la gen mol mes tems, no voleu conservá la vostra forma de parlá, si fore aixina, escriuríeu diferén, en grafía catalana com fa Pedro J. Bel Caldú per ejemple. //
Per què has dedicat el teu darrer (radé en chapurriau) treball a Batiste, un dels anarquistes més destacats del Matarranya durant la guerra civil?
És un personatge del que he (hai, hay) sentit parlar molt i he escoltat opinions contraposades. A més he tingut la sort d’haver-lo (habel) conegut personalment i he trobat moltes fonts: orals, documentals i d’hemeroteca per poder (per a pugué fé) fer un treball ampli (ample) i rigorós. /Luiset, no es lo mateix la figa de ta mare que la fita de ta mare, fica les lletres be/
És un personatge molt (mol) singular, líder natural i contradictori –violent al costat de (a la vegada que) solidari. El treball crec que trenca (trenque, penca o penque?) la visió només negativa que en general s’ha donat del personatge.
Per què has canviat de llengua i este treball l’has escrit en castellà quan la major part dels testimonis parlen en català?
En redactar-lo en castellá hay buscat un tipo de lectó que sé que may lligiríen lo llibre si estiguere escrit en catalá. /Exacte, te vas espabilán, Luiset, la pela es la pela/
Per altra (atra) banda sóc conscient que en traduir (traduín) els (los) testimonis del català al castellà es perd una mica d’autenticitat però he assumit el risc. /Pero no assumixes lo riesgo de escriure lo catalá que dius que parles, valén, que eres un valén/
Això no vol dir que a partir d’ara escriga sempre en castellà. De fet participo en la revista La Comarca en la columna setmanal en català ‘Viles i gents’.
Parles en (a) la introducció d’un informant que no ha volgut (vullgut) que apareguera el seu nom al llibre. Per què creus que ho fa després d’haver passat quasi 80 anys del fets ocorreguts que relates al llibre?
L’informant és un xiquet que va estar a la colònia de la Beguda durant el final de la guerra civil. Li pareixia que el que m’explicabe encara resultabe un tema massa delicat i podíe obrí ferides no tancades. En les memòries publicades d’alguns participants a la guerra encara no poden ni escriure el nom de Batiste pel que per a ells significa el personatge.
Després de l’estudi acurat (ha curat lo meche?) del personatge. Penses que realmén Batiste va arribar a col·laborar (colaborá) en los nazis durant la Segona Guerra Mundial a França com el van acusar i va haver d’anar a judici?
És veritat que era amic personal del coronel nazi Karl Mahren i anava a dinar amb certa freqüència (frecuénsia) a casa de Batiste. Eixa relació personal és una evidència contrastada i també que l’anarquista venia productes de la seua explotació agrícola als alemanys (alemáns). El (lo) van acusar de col·laborador (colaboradó) en dos morts que habíe planificat el coronel nazi. Però també es conta que Batiste ajudava a passar espanyols d’Espanya a França, és a dir, a fugir dels sublevats –amics d’Alemanya- i de França a Espanya. Feixistes (fascistes) i anarquistes per altra banda teníen en comú l’odi al comunisme.
Tens algun altre projecte literari o d’assaig (ensayo) per una pròxima publicació?
Ara mateix vull descansar. Fa temps havia pensat fer un treball sobre la presència d’Alemanya a Vall-de-roures perquè no sé si és casual que a la població hi haja hagut alemanys durant diverses èpoques. Però no hi trobo un fil conductor que explica esta presència.
Durant la guerra civil a casa la Matarona hi va haver una dotassió d’alemáns, després de la Segona Guerra Mundial uns xiquets refugiats van vindre a Vall-de-roures, una alemanya va comprar una casa i va escriure un llibre sobre la població en alemany, un altre va muntar el cinema (sine) Montecarlo, una colònia d’alemanys van fer-se una urbanització a l’embassament (pantano) del Pena i, finalment, un altra onada d’immigrants alternatius han aparegut a la població i han comprat masos i cases a la vila.
Després de la signatura de llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures el passat 3 i 4 de setembre a la Fira de Setembre. Quina sensació et va donar en la gent haver presentat a Batiste a la seua vila i en el territori que ell va desenvolupar dessarrollá la seua actividat?
Rebuig, indiferència, interès, agraïment.. En general, la gent vol conèixer més a fons la vida d'un personatge quasi mític al Matarranya, però, per a la meua sorpresa, /dorms a una márfega Luiset, Batistot va sé un asesino, com lo teu tocayo Companys/ 80 anys després de la guerra civil, encara he trobat algún rebuig frontal a parlar de Batiste per l'odi que desperta.
He d'aclarir que no he volgut fer una hagiografia del personatge si no un treball objectiu i documentat (com Bofarull o Sanchís Guarner)
Alguna anècdota que et van explicar que no sabies i que et va sorprendre?
La vida de Batiste és un pou sense fons. Me van contar que, durant la guerra, va salvar la vida de dues dones de dretes a Vall-de-roures, perquè els estava agraït. Les que va assassinar no són importants. També que durant el franquisme la filla de Batiste, Aurora, va visitar Beseit, d'on era sa mare Julia Celma, la dona de Batiste. Encara es recorda a la filla de Batiste cuan se rese lo rosari.
Carlos Sancho Meix
