Mostrando entradas con la etiqueta estic fart. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta estic fart. Mostrar todas las entradas

martes, 11 de abril de 2017

fart



Fart 


Acontentat = Lleno , harto, ect.  , Torrevelilla


1. FART m. 
|| 1. Acte i efecte de menjar excessivament; cast. hartazgo. «Fer-se un fart de figues». «Mai m'havia fet un fart com avui, a dinar». Diu lo hu: «Què menjarem?» Diran: «Hajam hun fart de gallines e conills», Quar. 1413, pàg. 3. El pobret que en dirà bé mereix un fart de costelles, cançó pop., ap. Milà Rom. 384. Fart de llop: menjada molt excessiva. Perque farts de llop fins n'has fets massa, Torres i Bages, Cartes, 234. Anar a fart: anar a festa major (Llofriu).
|| 2. Excés en qualsevol acció; cast. atracón, hartazgo. «Fer-se un fart de riure (de plorar)», etc.: riure o plorar molt. Xiques a bracet se fan farts de riure, Berga MT 139. Donar un fart de llenya (de bastonades, de garrotades, etc.): tupar excessivament. Jurant que l'havia de matar d'un fart de llenya, Pous Empord. 163. «Tot l'estiu m'he fet uns farts d'estudiar per poder avançar un curs».
    Fon.: 
fáɾt (or., occ., val., bal.).
    Sinòn.: 
tip, panxada, panxó.
    Etim.: 
substantivació de fart art. 2.


2. FART, FARTA adj. 
|| 1. Que ha menjat fins a omplir-se, fins a no poder més; cast. harto. I Nabal, fart de most, la cara encesa, Alcover Poem. Bibl. 52. a) Fart de sopes: persona que cerca massa la seva pròpia comoditat, sense preocupar-se de la dels altres.
|| 2. fig. Satisfet d'una cosa fins a l'excés; cansat, fastiguejat d'una cosa massa abundosa o freqüent; cast. harto. Aquell gran preycador sanct Johan, lo qual. Senyor, no's veu fart de parlar de tu, Pere Pasqual, Obres, i, 72. Perque no vull renegar a mon Déu e a mon creador, so fart de bastonades e freturós de viandes, Tirant, c. 96. Luny de tot bé fart d'enuig e tristor, Jordi de Sant Jordi. Sóch farta de corre 'l món, cançó pop. (ap. Milà Rom. 199). «Estic fart de sentir flastomar». Estar farta de bon temps: esser una dona gemegosa en excés; queixar se sense motiu raonable (Empordà).
|| 3. Fartaner; afectat de menjar excessivament (or., occ.); cast. glotón. Vaja una colla de farts!, Vilanova Obres, iv, 30. Esser més fart que un llop: esser molt golafre.
|| 4. Embriac (Vall d'Àneu).
    Refr.
—a) «El fart no pensa en el dejú» (o «no es recorda del dejú»); «El fart no coneix el dejú»; «Qui està fart, no té ànsia del dejú»; «Un ventre fart no en coneix un de buit»: vol dir que el qui es troba bé i proveït del que necessita, no sol preocupar-se del qui n'està mancat.—b) «Del fart al dijú, no compten tots u» (Val.); «Farts i dejuns no mengen (o no carten) junts» (Men.): vol dir que els rics i els pobres no veuen les coses de la mateixa manera.—c) «Bé canta Marta quan està farta» (o «després de farta»): vol dir que quan un ha menjat bé o ha resolt els seus problemes principals, sol estar de bon tremp. Quant és farta y plena... sens dupte veureu que bé canta Marta, Proc. Olives 2055 56—d) «Muira Marta, muira farta» (Mall., Val.); «Mòriga Marta, mòriga farta» (Alcoi): significa que per a haver de morir o retre's, ja es pot fer amb tots els avantatges o amb les menys molèsties possibles.—e) «De consells no en vagis fart, i tu pren la millor part»: vol dir que convé escoltar el consell dels altres, encara que no per força s'ha de seguir (Mall.).—f) «Home fart, mai fa bon pap» (Manresa).—g) «Gos fart no caça»; «Home fart sempre fa tard» (Vallès): vol dir que els qui estan ben abastits i no senten la necessitat de treballar, generalment s'esforcen poc a fer feina.—h) «Qui no posa el ventre en perill, no mor fart» (Segarra, Urgell); «Qui no posa la panxa en perill, no mor de fart» (Val.): significa que per a adquirir riqueses o gran posició, és necessari arriscar-se i treballar fort.—i) «Més ne moren de farts que de fam»: vol dir que el menjar massa és molt perjudicial.—j) «Home fart, porteu-lo a jeure»; «Home fart, Déu li dó bon son»: vol dir que després de menjar molt no poden fer feina bé.
    Intens.: 
fartot, -ota; fartàs, -assa.
    Sinòn.: 
tip.
    Etim.: 
del llatí fartum, part. pass. de farcire, ‘omplir, farcir’.

fart



Fart 


Acontentat = Lleno , harto, ect.  , Torrevelilla


1. FART m. 
|| 1. Acte i efecte de menjar excessivament; cast. hartazgo. «Fer-se un fart de figues». «Mai m'havia fet un fart com avui, a dinar». Diu lo hu: «Què menjarem?» Diran: «Hajam hun fart de gallines e conills», Quar. 1413, pàg. 3. El pobret que en dirà bé mereix un fart de costelles, cançó pop., ap. Milà Rom. 384. Fart de llop: menjada molt excessiva. Perque farts de llop fins n'has fets massa, Torres i Bages, Cartes, 234. Anar a fart: anar a festa major (Llofriu).
|| 2. Excés en qualsevol acció; cast. atracón, hartazgo. «Fer-se un fart de riure (de plorar)», etc.: riure o plorar molt. Xiques a bracet se fan farts de riure, Berga MT 139. Donar un fart de llenya (de bastonades, de garrotades, etc.): tupar excessivament. Jurant que l'havia de matar d'un fart de llenya, Pous Empord. 163. «Tot l'estiu m'he fet uns farts d'estudiar per poder avançar un curs».
    Fon.: 
fáɾt (or., occ., val., bal.).
    Sinòn.: 
tip, panxada, panxó.
    Etim.: 
substantivació de fart art. 2.


2. FART, FARTA adj. 
|| 1. Que ha menjat fins a omplir-se, fins a no poder més; cast. harto. I Nabal, fart de most, la cara encesa, Alcover Poem. Bibl. 52. a) Fart de sopes: persona que cerca massa la seva pròpia comoditat, sense preocupar-se de la dels altres.
|| 2. fig. Satisfet d'una cosa fins a l'excés; cansat, fastiguejat d'una cosa massa abundosa o freqüent; cast. harto. Aquell gran preycador sanct Johan, lo qual. Senyor, no's veu fart de parlar de tu, Pere Pasqual, Obres, i, 72. Perque no vull renegar a mon Déu e a mon creador, so fart de bastonades e freturós de viandes, Tirant, c. 96. Luny de tot bé fart d'enuig e tristor, Jordi de Sant Jordi. Sóch farta de corre 'l món, cançó pop. (ap. Milà Rom. 199). «Estic fart de sentir flastomar». Estar farta de bon temps: esser una dona gemegosa en excés; queixar se sense motiu raonable (Empordà).
|| 3. Fartaner; afectat de menjar excessivament (or., occ.); cast. glotón. Vaja una colla de farts!, Vilanova Obres, iv, 30. Esser més fart que un llop: esser molt golafre.
|| 4. Embriac (Vall d'Àneu).
    Refr.
—a) «El fart no pensa en el dejú» (o «no es recorda del dejú»); «El fart no coneix el dejú»; «Qui està fart, no té ànsia del dejú»; «Un ventre fart no en coneix un de buit»: vol dir que el qui es troba bé i proveït del que necessita, no sol preocupar-se del qui n'està mancat.—b) «Del fart al dijú, no compten tots u» (Val.); «Farts i dejuns no mengen (o no carten) junts» (Men.): vol dir que els rics i els pobres no veuen les coses de la mateixa manera.—c) «Bé canta Marta quan està farta» (o «després de farta»): vol dir que quan un ha menjat bé o ha resolt els seus problemes principals, sol estar de bon tremp. Quant és farta y plena... sens dupte veureu que bé canta Marta, Proc. Olives 2055 56—d) «Muira Marta, muira farta» (Mall., Val.); «Mòriga Marta, mòriga farta» (Alcoi): significa que per a haver de morir o retre's, ja es pot fer amb tots els avantatges o amb les menys molèsties possibles.—e) «De consells no en vagis fart, i tu pren la millor part»: vol dir que convé escoltar el consell dels altres, encara que no per força s'ha de seguir (Mall.).—f) «Home fart, mai fa bon pap» (Manresa).—g) «Gos fart no caça»; «Home fart sempre fa tard» (Vallès): vol dir que els qui estan ben abastits i no senten la necessitat de treballar, generalment s'esforcen poc a fer feina.—h) «Qui no posa el ventre en perill, no mor fart» (Segarra, Urgell); «Qui no posa la panxa en perill, no mor de fart» (Val.): significa que per a adquirir riqueses o gran posició, és necessari arriscar-se i treballar fort.—i) «Més ne moren de farts que de fam»: vol dir que el menjar massa és molt perjudicial.—j) «Home fart, porteu-lo a jeure»; «Home fart, Déu li dó bon son»: vol dir que després de menjar molt no poden fer feina bé.
    Intens.: 
fartot, -ota; fartàs, -assa.
    Sinòn.: 
tip.
    Etim.: 
del llatí fartum, part. pass. de farcire, ‘omplir, farcir’.