Mostrando entradas con la etiqueta nada. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta nada. Mostrar todas las entradas

domingo, 27 de diciembre de 2020

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

De RICART GARCIA MOYA.

I yo com unic responsable de la traduccio al valenciá del articul i de les “llicencies”.

Es tan bonico este articul i l'he llegit tantes vegaes, que ya el considere un poc meu i el vaig incloure en la meua novela"Pinzellaes......"

"....El 25 de decembre de 1758, mentres el rey de Valencia escoltava en sa cort madrilenya villancicos cantats per Farinelli il “Castrati”-la millor veu tiple d'Europa-,les capelles musicals del Reyne de Valencia oferien composicions referides al naiximent de Jesus i , en una de les seues lletres, recolzava el ús de la llengua valenciana i la seua equivalencia en els restants idiomes europeus.

Aquell matí, seguint la tradicio, els coros de la Seo, interpretaren melodies compostes per el mestre de capella don Pasqual Fuentes Alcácer . Tot era normal, hasta que aplegá el villancico quart i-davant la sorpresa general- s'escoltaren llaors al Chiquet Deu en la llengua mes dolça de la terra:

El Cel y la Terra. La Esfera, El abisme,

els Angels, y els Homens, ab tot lo criat,

publiquen, celebren, veneren y ensalsen

abpompa festiva la Nativitat”

A l'introduccio seguien quatre veus castellanes que, sorprengudes, interrogaven sobre “aquella extraña armonía que, aun mal entendida, el alma, y la vida nos llega a robar”

Açi, el mestre de capella, fea callar als coros pera poder sentir el mensage, i entrava un molt nitid solo de tiple anunciant que era VALENCIA (en mayuscules en l'original) qui cantava a Jesus: “Perque te sels de escoltar tots los anys que li canten Castella, Italia, Fransa y Portugal”. El autor recurrix a la prosopopeya-artifici poetic que permet parlar a les coses- pera que la veu del Reyne exprese el seu enfado perque el cantics soles es feen en castellá, italiá, frances i portugues.

Don Pasqual Puentes, naixcut en Aldaya en 1718, coneixia el mon del pentagrama des d'els 10 anys, quan fon infant del coro catedralici. Per aixo que els versos 23 i 24 tinguen interes en sugerir que, “en este Sigle”, no s'havia cantat a la Nativitat en valenciá.

y en este Sigle no es troba memoria

de que hacha (sic) Valencia vengut a cantar”

La veu tiple pregonava que la llengua valenciana, “por su brevedad y elegancia, ninguna otra la podia superar”; juï mateix al fet per Cervantes en el Persiles. A continuacio, desafiant, el soliste anonciava que: “Y per tant, ab llicencia o sens ella,alegre y gustosa,torna a publicar” El “torna a publicar” es referia a que el coro tornava a fer publica l'introduccio en valenciá: “El Cel y la Terra etc.”. La resposta castellana donava rao a la demanda: “Pues que pide razón y justicia, al Niño en su idioma divierta”.

De seguit sorgix un dialec entre el coro i el soliste en valenciá modern, molt prop del d'ara mateix i gens paregut al catala impost en l'inmersio. Aixi, en el vers 40, aon diu”esta nit en Valencia”, els inmersors del IEC (que han prohibit el ús de “en” davant els noms propis), ho mudarien en “aquesta nit a Valencia”, com dirien els de Canal 9....(A punt ara)

Al villancico valenciá de 1758 - obra popular de actor cult - va seguir atre en Nadal de 1759. En els dos trobem les terminacions en ea, com bellea i noblea; no les castellanes i catalanes bellesa i noblesa. De la mateixa manera, els verbs no van en guionets en enclitics “entregarli” (v.52), no entregar-li. Don Pasqual Fuentes escrivia eixemple, no exemples; navaixes, no navalles; yo, no jo; en huit, no amb vuit; y lo, no i el; ilustre ciutat, no il.lustre. Tambe trobem el adverbi ahón (adonde), consevat per Escrich en 1851 i eliminat per el IEC.

De la mateixa decada tenim en la Biblioteca de Catalunya (per cert,¡que desagradables son els encarregats de la Sala de Reserva!) un villancico en catala, a on llegim “naixament, saltan i vallan, noi, mocado, janer, gentilessa, bellessa (Bib.Cat.Ms.49); que, en el valenciá modern de Pasqual Fuentes, serien: naiximent, boten y ballen, chiquet, mocador, giner, gentilea, bellea.

Com es habitual, la furtamantes de la Gran Enciclopedia Catalana ha capturat a Pasqual Fuentes en les seues pagines, cridantli “músico catalan”, encara que mai chafá el principat sense princip. Pero en Nadal es millor oblidar el mal somni expansioniste i enrecordarse en orgull d'aquells que en 1758 (el notari Ros, el croniste Sales, el dominic Galiana i, -pot ser en braços de sa mare-, el chiquet Vicent Martin, futur rival de Mozart) pugueren escoltar la llengua valenciana moderna, sense els barbarismes del IEC. Estos varen ser els versos que tancaven el festiu mati de Nadal:

Aria a 4 voces:

Y entre tant repetixca el fervor

dels cors valencians,

perque tinga son fi el Villancico

de ahón va comenzar

Coros:

El Cel y la Terra, la Esfera, el Abisme,

els Angels y els Homens,

ab tot lo criat.....”

domingo, 16 de abril de 2017

res

Res


RES o RE f. (ant.) i pron.
I. f. ant.
|| 1. Cosa; cast. cosa. a) En frases afirmatives. Ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res que yo volgués, Llull Arbre Sc. ii, 355. A conèxer l'esser de la re | covenen III coses, per ma fe, Llull Gatz. 154. En pochs temps membra tantes res, Llull Rim. 535. Bonea eternitat e glòria són una res en nombre, Llull Arbre Sc. ii, 320. Que tot hom pag de tota res que 's carrec e's descarrec a la mar un diner, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Esser moll e fred e tèbeu en tota res de bé, Eximenis Reg. 78. Altre cosa és... la qual ames sobre tota res, Canals Arra 126. Aquella res que no fall algun' ora | entenen pochs, Ausiàs March c.—b) En frases negatives. Qui a caritad no enuega a nula re, Hom. Org. 2. No porà fer neguna res qui bona sia, Llull Cont. 141, 10. Sens vós, nulla re no és profitable, Llull Cont. 158. Que no la'n lexàs tornar per nuyla re, Jaume I, Cròn. 2. Per què estàuem així que no fàyem neguna re, Jaume I. Cròn. 262.—c) Gran res o Gran re: gran quantitat. Vengren lops... qui deuoraren gran res de les ouelles, Llull Felix, pt. i, c. 7. Recontava a gran re de prohòmens la captivitat en què son marit era, Llull Blanq. 71. De guisa tiraua lo fenèuol que gran res n'i hauia ferits, Jaume I, Cròn. 15. La ciutat e gran res del regne, Muntaner Cròn., c. 12. De gran res abans: (ant.) de molt de temps abans. La qual ja les sabia de gran res abans, Curial, i,30.
|| 2. per ext., Persona. Ela [la reina] dix... que en la nostra honor ne el nostre bé nuyla re no y hauia tan gran part con ela, Jaume I, Cròn. 271. La donzella Nerguis qui viu aquella res que ella més amaua en aquest món, Jacob Xalabín 10 vo. E tuyt li membres de blancor | qui són en vós, ma dolsa res, Fasset 780. Ha, dolsa res, plasent et cara, Fasset 861. Una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota res bona, Curial. iii,42.
|| 3. Animal boví, de llana o de cabrum; cap de bestiar (Maestrat, Val.); cast. res. Carn de res grassa, Spill 10119. Les grasses resses... ells les menjaven, Spill 13275.
II. pron.
|| 1. Alguna cosa (en frases afirmatives); cast. algo. De cavalers qui perden res en osts ni en cavalcades, Usatges 71. Ans que re s'i partesca, Capbr. Ribes 1283. D'on s'esdevé que res cert de ses promeses esperar, és en vanes e folles esperances cercar repòs, Corella Obres 224. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. L'emparava contra res que pogués venir a torbar-la, Plana Sta. Mar. 8.
|| 2. Alguna cosa (en frases interrogatives o condicionals); cast. algo. «¿Vols res de Barcelona?»«¿Tens res per als pobres?»Si alcú gitarà a home lança..., si'l nafrarà en res, esmèn lo mal que li farà, Usatges 82. Volets que'ls diga res per vós?, Jaume I, Cròn. (ap. Aguiló Dicc.). Si res voleu, preneu tot quant tinch, Vent. Pel. 19. Teniu vós res de nou?, Lacavalleria Gazoph. Y si acàs de res demana, | és de la gent d'allà dalt, Collell Flor. 51.
|| 3. No res: absència de l'ésser real; negació de tota cosa; cast. nada. «¿Què has vist?—No res». Bous, ni porcs, ni moutons, ni bocs, non re [sic], Reua Perp. 1284. Vós avets creades les creatures de no re, car enans que elles fossen, eren no re; e de no re en què eren, vós fets-les esser re, Llull Cont. 30, 7. Nulla ymaginació no pot compendre com pusca esser creada cosa de no re, Llull Cont. 65. Cor no res no pot donar començament a res, Llull Gentil 71. E què seràs?—No res, Metge Somni i. O tu est Déu, o est hom, o est no res, Scachs 11. No res tenia ni esperava tenir res,Riber Miny. 5. Un no res: una cosa petitíssima, insignificant. Per un no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat?, Tirant, c. 199. En un no res: en un moment, en molt poc temps. (V. no-res).
|| 4. Cap cosa (en oracions negatives); cast. nada. a) Quan res va darrera el verb, exigeix sempre la companyia de l'adverbi no. Dix que no me'n fermarie res, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Prometem... que no recebam, en re del nostre, homeier ni nafrador, doc. a. 1244 (ibid. 19). Si Déus no era res, Llull Gentil 18. Jo no us menaria per re en ma companyia, Llull Blanq. 6. Que cuydàuem hauer goanyada Múrcia e nós no hauíem re goanyat, Jaume I, Cròn. 446. Si... lo castel és tal que'l senyor no y reeb re de les rendes, Commem. 159. Sabets que no us forsarem de re, doc. a. 1344 (BSAL, xi, 47). Fonch tan poca cosa que no vench a res,Eximplis, ii, 327. No sabem de res, y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No valia res engorronir-se, Ruyra Parada 15.—b) Quan res va davant el verb, aquest sol portar l'adverbi no en el català literari; en el llenguatge parlat generalment se suprimeix el no, i també es tolera aquesta omissió en els escrits. Si ho fa, van serà e res no valdrà, Usatges 95. Segons veritat, re no valem, Llull Cont. 29, 21. Dixem que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y passàssem, Jaume I, Cròn. 109. Y en res no volgué fer may resistència, Passi cobles 15. Res no em surt bé, res!,Ruyra Parada 32. Donchs canta, per ma vida, | que res te donaré, Costa Trad. 45. Res en sabia de l'amor, Alcover Poem. Bíbl. 23.—c) En frases negatives el·líptiques, o sia, en què el verb se sobreentén, s'admeten les dues construccions: no res, i res sense el no. «¿Què t'han dit?—No res». «¿Què t'han dit?—Res». Quan res és el subjecte d'una oració de verb sobreentès, va sense el no. Però res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.
III. adv. En proposicions negatives, es troba a vegades usat res adverbialment; és més usual i correcte usar l'adverbi gens. O lenga enverinada de diable, no temi res los teus turmens, Sants ross. 47. Però si a vós, legint estes noues, | vos creix la saliva, o poch o no rres, Proc. Olives 450. Fo un mal home molt pervers e no res semblant a son pare, Boades Feyts 32.
    Loc.—a) No res! o Res!: exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Ella s'exclamà:—Res, me n'hi vaig jo a veure si n'hi faç cap, Aurora 271.—b) No res no res: es diu per indicar un treball o procés en què, sense adonar-se'n, s'arriba a fer quelcom d'importància. «Em vaig aficionar als llibres, i no res no res, vaig arribar a tenir una bibliotequeta» (Valls).—c) Res més, o Res pus, o Res altre (i ant. res àls): cap altra cosa. Farem ço que fer deuem, e no res àls, Jaume I, Cròn. 42. L'home quedà enteressat, més per s'ànsia que tendrien es de ca seua que per res altre, Rond. Eiv. 69.—d) Res nat, o Res del món, o Res nat del món, o Res vivent: absolutament res.—e) No res menys, adv.: V. no-res-menys.—f) No donar-se res: (ant.) no preocupar-se. Donà remey a la sua dolor aconsolant-la e preguà-la no's donàs res en lo fet de Ypòlit, Tirant, c. 247.—g) No anar de res: no estar disposat a fer o acceptar tal o tal cosa.—h) No voler saber res: no admetre raons ni explicacions.—i) No esser res de bo, o Esser un res-de-bo: no esser bona persona. «Tan res-de-bo és l'un com l'altre» (Cardona, Solsona).—j) Com si res fos, o Com si res: indica la inadaptació entre un fet i un altre; sense eficàcia o sense resultat. Joanoya!—tornà ab més forsa encara, y també com si res, la veu se li perdia..., J. M.a Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, 140).—l) Com qui no n'és res: fingint indiferència (Mall.). Y jo, com qui no n'és res, me vaig girar per veure aquell gomboy, Roq.—m) Això és un fart de re, barrejat amb poca cosa: es diu humorísticament per indicar que una cosa és molt magra, insignificant, menyspreable (Empordà). En el mateix sentit es diu: No res, no res, dos cebetes tres diners (Martí G. Dicc.); o bé: Això i no res, tot és u (or., occ., val., bal.).
    Refr.—a) «No és res, i li penjava el nas»: es diu quan algú fingeix que no dóna importància a coses que en tenen molta.—b) «Més val un poc que re» (or.); «Val més qualque cosa que no res» (mall.).—c) «Per res, no es dóna res»; «No es fa res per no res»; «Ningú fa res de franc».—d) «El que és estat i no és, com si no hagués estat res».—e) «Don Re, porta botes i està serè»: es diu referint-se a algú que s'alarma o pren precaucions inútilment (Penedès).—f) «Per a no res, no cal cabàs»: es diu contestant a algú que diu que no necessita res (val.).
    Fon.: rέs, rέ (pir-or., or.); rés (occ., val.); ré (occ.); rə́s (mall., Ciutadella, eiv.); rέ̞s (Maó, Alaró, Binissalem).
    Var. form. ant.: ren.
    Var. ort. ant.: ras (Graal 71).
    Etim.: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d'acusatiu o d'ablatiu.
2. RES m.:
V. rés.
RÉS (escrit també res). m.
Acció de resar; so de veus que resen; cast. rezo. Se senya l'atalayer | tan bon punt el res acaba, Picó Engl. 33. Un llavi mogut pel rés, Ruyra Pinya, i, 83. S'alsava una lleu bronidissa de resos, Galmés Flor 36. Especialment: a) Ofici eclesiàstic que els clergues i religiosos estan obligats a recitar diàriament.
    Etim.: derivat postverbal de resar.

res

Res


RES o RE f. (ant.) i pron.
I. f. ant.
|| 1. Cosa; cast. cosa. a) En frases afirmatives. Ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res que yo volgués, Llull Arbre Sc. ii, 355. A conèxer l'esser de la re | covenen III coses, per ma fe, Llull Gatz. 154. En pochs temps membra tantes res, Llull Rim. 535. Bonea eternitat e glòria són una res en nombre, Llull Arbre Sc. ii, 320. Que tot hom pag de tota res que 's carrec e's descarrec a la mar un diner, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Esser moll e fred e tèbeu en tota res de bé, Eximenis Reg. 78. Altre cosa és... la qual ames sobre tota res, Canals Arra 126. Aquella res que no fall algun' ora | entenen pochs, Ausiàs March c.—b) En frases negatives. Qui a caritad no enuega a nula re, Hom. Org. 2. No porà fer neguna res qui bona sia, Llull Cont. 141, 10. Sens vós, nulla re no és profitable, Llull Cont. 158. Que no la'n lexàs tornar per nuyla re, Jaume I, Cròn. 2. Per què estàuem així que no fàyem neguna re, Jaume I. Cròn. 262.—c) Gran res o Gran re: gran quantitat. Vengren lops... qui deuoraren gran res de les ouelles, Llull Felix, pt. i, c. 7. Recontava a gran re de prohòmens la captivitat en què son marit era, Llull Blanq. 71. De guisa tiraua lo fenèuol que gran res n'i hauia ferits, Jaume I, Cròn. 15. La ciutat e gran res del regne, Muntaner Cròn., c. 12. De gran res abans: (ant.) de molt de temps abans. La qual ja les sabia de gran res abans, Curial, i,30.
|| 2. per ext., Persona. Ela [la reina] dix... que en la nostra honor ne el nostre bé nuyla re no y hauia tan gran part con ela, Jaume I, Cròn. 271. La donzella Nerguis qui viu aquella res que ella més amaua en aquest món, Jacob Xalabín 10 vo. E tuyt li membres de blancor | qui són en vós, ma dolsa res, Fasset 780. Ha, dolsa res, plasent et cara, Fasset 861. Una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota res bona, Curial. iii,42.
|| 3. Animal boví, de llana o de cabrum; cap de bestiar (Maestrat, Val.); cast. res. Carn de res grassa, Spill 10119. Les grasses resses... ells les menjaven, Spill 13275.
II. pron.
|| 1. Alguna cosa (en frases afirmatives); cast. algo. De cavalers qui perden res en osts ni en cavalcades, Usatges 71. Ans que re s'i partesca, Capbr. Ribes 1283. D'on s'esdevé que res cert de ses promeses esperar, és en vanes e folles esperances cercar repòs, Corella Obres 224. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. L'emparava contra res que pogués venir a torbar-la, Plana Sta. Mar. 8.
|| 2. Alguna cosa (en frases interrogatives o condicionals); cast. algo. «¿Vols res de Barcelona?»«¿Tens res per als pobres?»Si alcú gitarà a home lança..., si'l nafrarà en res, esmèn lo mal que li farà, Usatges 82. Volets que'ls diga res per vós?, Jaume I, Cròn. (ap. Aguiló Dicc.). Si res voleu, preneu tot quant tinch, Vent. Pel. 19. Teniu vós res de nou?, Lacavalleria Gazoph. Y si acàs de res demana, | és de la gent d'allà dalt, Collell Flor. 51.
|| 3. No res: absència de l'ésser real; negació de tota cosa; cast. nada. «¿Què has vist?—No res». Bous, ni porcs, ni moutons, ni bocs, non re [sic], Reua Perp. 1284. Vós avets creades les creatures de no re, car enans que elles fossen, eren no re; e de no re en què eren, vós fets-les esser re, Llull Cont. 30, 7. Nulla ymaginació no pot compendre com pusca esser creada cosa de no re, Llull Cont. 65. Cor no res no pot donar començament a res, Llull Gentil 71. E què seràs?—No res, Metge Somni i. O tu est Déu, o est hom, o est no res, Scachs 11. No res tenia ni esperava tenir res,Riber Miny. 5. Un no res: una cosa petitíssima, insignificant. Per un no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat?, Tirant, c. 199. En un no res: en un moment, en molt poc temps. (V. no-res).
|| 4. Cap cosa (en oracions negatives); cast. nada. a) Quan res va darrera el verb, exigeix sempre la companyia de l'adverbi no. Dix que no me'n fermarie res, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Prometem... que no recebam, en re del nostre, homeier ni nafrador, doc. a. 1244 (ibid. 19). Si Déus no era res, Llull Gentil 18. Jo no us menaria per re en ma companyia, Llull Blanq. 6. Que cuydàuem hauer goanyada Múrcia e nós no hauíem re goanyat, Jaume I, Cròn. 446. Si... lo castel és tal que'l senyor no y reeb re de les rendes, Commem. 159. Sabets que no us forsarem de re, doc. a. 1344 (BSAL, xi, 47). Fonch tan poca cosa que no vench a res,Eximplis, ii, 327. No sabem de res, y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No valia res engorronir-se, Ruyra Parada 15.—b) Quan res va davant el verb, aquest sol portar l'adverbi no en el català literari; en el llenguatge parlat generalment se suprimeix el no, i també es tolera aquesta omissió en els escrits. Si ho fa, van serà e res no valdrà, Usatges 95. Segons veritat, re no valem, Llull Cont. 29, 21. Dixem que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y passàssem, Jaume I, Cròn. 109. Y en res no volgué fer may resistència, Passi cobles 15. Res no em surt bé, res!,Ruyra Parada 32. Donchs canta, per ma vida, | que res te donaré, Costa Trad. 45. Res en sabia de l'amor, Alcover Poem. Bíbl. 23.—c) En frases negatives el·líptiques, o sia, en què el verb se sobreentén, s'admeten les dues construccions: no res, i res sense el no. «¿Què t'han dit?—No res». «¿Què t'han dit?—Res». Quan res és el subjecte d'una oració de verb sobreentès, va sense el no. Però res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.
III. adv. En proposicions negatives, es troba a vegades usat res adverbialment; és més usual i correcte usar l'adverbi gens. O lenga enverinada de diable, no temi res los teus turmens, Sants ross. 47. Però si a vós, legint estes noues, | vos creix la saliva, o poch o no rres, Proc. Olives 450. Fo un mal home molt pervers e no res semblant a son pare, Boades Feyts 32.
    Loc.—a) No res! o Res!: exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Ella s'exclamà:—Res, me n'hi vaig jo a veure si n'hi faç cap, Aurora 271.—b) No res no res: es diu per indicar un treball o procés en què, sense adonar-se'n, s'arriba a fer quelcom d'importància. «Em vaig aficionar als llibres, i no res no res, vaig arribar a tenir una bibliotequeta» (Valls).—c) Res més, o Res pus, o Res altre (i ant. res àls): cap altra cosa. Farem ço que fer deuem, e no res àls, Jaume I, Cròn. 42. L'home quedà enteressat, més per s'ànsia que tendrien es de ca seua que per res altre, Rond. Eiv. 69.—d) Res nat, o Res del món, o Res nat del món, o Res vivent: absolutament res.—e) No res menys, adv.: V. no-res-menys.—f) No donar-se res: (ant.) no preocupar-se. Donà remey a la sua dolor aconsolant-la e preguà-la no's donàs res en lo fet de Ypòlit, Tirant, c. 247.—g) No anar de res: no estar disposat a fer o acceptar tal o tal cosa.—h) No voler saber res: no admetre raons ni explicacions.—i) No esser res de bo, o Esser un res-de-bo: no esser bona persona. «Tan res-de-bo és l'un com l'altre» (Cardona, Solsona).—j) Com si res fos, o Com si res: indica la inadaptació entre un fet i un altre; sense eficàcia o sense resultat. Joanoya!—tornà ab més forsa encara, y també com si res, la veu se li perdia..., J. M.a Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, 140).—l) Com qui no n'és res: fingint indiferència (Mall.). Y jo, com qui no n'és res, me vaig girar per veure aquell gomboy, Roq.—m) Això és un fart de re, barrejat amb poca cosa: es diu humorísticament per indicar que una cosa és molt magra, insignificant, menyspreable (Empordà). En el mateix sentit es diu: No res, no res, dos cebetes tres diners (Martí G. Dicc.); o bé: Això i no res, tot és u (or., occ., val., bal.).
    Refr.—a) «No és res, i li penjava el nas»: es diu quan algú fingeix que no dóna importància a coses que en tenen molta.—b) «Més val un poc que re» (or.); «Val més qualque cosa que no res» (mall.).—c) «Per res, no es dóna res»; «No es fa res per no res»; «Ningú fa res de franc».—d) «El que és estat i no és, com si no hagués estat res».—e) «Don Re, porta botes i està serè»: es diu referint-se a algú que s'alarma o pren precaucions inútilment (Penedès).—f) «Per a no res, no cal cabàs»: es diu contestant a algú que diu que no necessita res (val.).
    Fon.: rέs, rέ (pir-or., or.); rés (occ., val.); ré (occ.); rə́s (mall., Ciutadella, eiv.); rέ̞s (Maó, Alaró, Binissalem).
    Var. form. ant.: ren.
    Var. ort. ant.: ras (Graal 71).
    Etim.: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d'acusatiu o d'ablatiu.
2. RES m.:
V. rés.
RÉS (escrit també res). m.
Acció de resar; so de veus que resen; cast. rezo. Se senya l'atalayer | tan bon punt el res acaba, Picó Engl. 33. Un llavi mogut pel rés, Ruyra Pinya, i, 83. S'alsava una lleu bronidissa de resos, Galmés Flor 36. Especialment: a) Ofici eclesiàstic que els clergues i religiosos estan obligats a recitar diàriament.
    Etim.: derivat postverbal de resar.