Capítulo 4. De las minas de Cataluña, y de algunas cosas particulares.

Capítulo 4.

De las minas de Cataluña, y de algunas cosas particulares.

Las minas de oro, y plata, fueron riqueza de Cataluña año 1805 antes del Nacimiento Divino: hallolas, y beneficiolas Gerión, y las de hierro Caco año de 1303 antes de Cristo: de unas, y otras se hallan abundancia  en los Pirineos, de plata en Tortosa, de azogue en unas montañas a dos leguas de Villafranca de Conflent, y se hallarían aún muchas en los Pirineos si se buscasen. (13: Compte, ca. 14. Tarafa, cor. Cap. de Abé, & ca. Caco. Annio, lib. 12, cap. 10. Pujadas, lib. *2, cap. *5. Méndez, descrip. De Espa. Desde Cat. un. 5.)

En Tarragona se hallaban (ametistes) amatistas de diferentes colores. En Monseny, se hallan en abundancia apreciados, y de general aplauso. Cerca de Tibissa (Tivissa), se saca la piedra cornelina. Al origen de Llobregat, se hallan amatistas de particular virtud, para restañar la sangre. Cerca de Tortosa, varios jaspes, muy preciosos. Cerca de Tarragona, mármoles, pórfidos, ofites, Pario, y Lúculo. En Zarreal (Sa real, Sarral), alabastro muy transparente, y hermoso, y cerca de Barcelona jaspes, en Collserola. Delante del Puerto de Suert, de la Baronía de Labaix, se halla una Torre, en que caben 16 hombres, edificada sobre un grande álamo.

En san Miguel sobre Manresa, glevas (glebas) de tierra, que queman como las de Flandes, y se hace de ellas carbón. En la valle de Buy (Boí), obispado de Urgel, se hallan hasta 20 lugares circuidos de la valle, y cerrados todos con una (un) puente.

La tierra azul se halla en Monjuìque: junto a Poblete (Poblet) vidriol, y alumbre: en el Campo de Tarragona, y otras partes, muchas minas de armiño (aluminio).

Capitol LXXIIII (LXXIV). Com los Reys offeriren al senyor or ensens e myrrha

Capitol LXXIIII (LXXIV). Com los Reys offeriren al senyor or ensens e myrrha (en castellá: oro, incienso y mirra).

Los dits reys essent informats largament de totes les coses necessaries a la fe christiana per la senyora verge mare de deu vehent que la nit los cuytaua de partir d´aqui: ans de anar a ses posades deliberaren fer vn real present al senyor de les riquees sues. E manaren descarregar les adzembles (acémila; ase) e obrir les caixes dels seus thresors e offeriren al senyor e a la excellent mare sua. Munera: aurum: thus: et myrrham. O offerta gloriosa y quants misteris son amagats en ella. Be mostraren aquests reys esser catholichs: e hauer apresa la vera crehença de la general maestressa e doctoressa ço es la senyora Reyna mare del senyor: qui apres la magestat sua es la pus excellent: e pus clara informadora: que han hagut ne hauran los crehents. Car offerint primer los Reys or confessaren la diuinal natura del senyor: mostrant que era deu eternal. Et rex regnum et dominus dominantium. En lo ensens lo confessaren esser lo gran sacerdot general qui si mateix hauia a sacrificar per la salut humana. Car de sa magestat hauia dit Dauid parlant li esperit. ¶ Tu es sacerdos ineternum secundum ordinem melchisedech. E de aquest diuinal senyor e gran sacerdot diran los seruents seus alegrantse de tenir tal prelat e senyor. ¶ Habemus ergo pontificem magnum qui penetrauit celos: iesum filium dei: non enim habemus pontificem qui non possit compati infirmitatibus nostris: tentatum autem per omnia. Volent dir. nosaltres hauem vn tan gran e singular bisbe e prelat que ha penetrar los cels: e es deuallat en terra per sentir les miseries nostres: lo nom seu es Jesus fill de deu: e no hauem tal bisbe que no puga hauer compassio de les infirmitats nostres: ans les ha sentides e asaborides en si mateix: car es stat tentat e atribulat en totes coses perque ab pietat socorregua a les necessitats nostres e comporte ab paciencia la miserable flaquea nostra: puix a ell sols es manifest quant es poca la virtut humana: segons testifica Dauid parlant de sa magestat: dient. ¶ Quomodo miseretur pater filiorum misertus est dominus timentibus se quoniam ipse cognouit figmentum nostrum. Volent dir. que axi com lo dolç pare ha merce dels seus fillets axi e molt mes sens comparacio ha pietat ens pren a merce lo senyor y deu nostre si de cor lo temem: car ell sols sab la miseria de nostra natura. O que aquella offerta de myrrha fon a la senyora molt amarguosa: car conegue significaua lo seu fill esser passible e mortal: e sotsmes a infinides dolors: E que en sa persona portaria tota la amarguor dels peccats dels elets satisfent largament la pena deguda per aquells: en tant que tota la vida sua seria occupada en continues dolors. ¶ Car recordauas sa senyoria que Salamo hauia dit en persona del seu fill. ¶ Manus mee distillauerunt mirram: digiti mei pleni mirra probatissima. Volent dir que les mans del glorios senyor ço es les sues sanctissimes obres tostemps distillarien mirra de continues penes e dolors: e amargoses persecucions. E los seus dits qui son entesos per los exemples virtuosos de sa clemencia seran tots plens de aquella perfeta mirra e molt prouada ço es la singular paciencia sua: qui sera confort e ajude tots los tribulats: entant que los seruents verdaders de sa senyoria e real magestat trobantse en alguna angustia o dolor diran ab gran confiança. ¶ Vadam ad montem mirre. Car en aquesta muntanya de mirra qui es lo fill de deu se trobaran les herbes virtuoses e medicinals a guarir tota natura de tribulacions per grans ne forts que sien. ¶ E la senyora mare sua fon la primera e principal qui culli e conegue les herbes daquesta diuinal muntanya. Car senti viuament dins les entramenes sues totes dolors e amargors del seu dolorat fill: entant que sa senyoria podia ben dir. ¶ Fasciculus mirre dilectus meus mihi: inter vbera mea commorabitur. Car tota la vida de sa merce fon acompanyada de dolorosa memoria portant dins la anima sua lo recort de tantes dolors com vistes haura sofferir al amar fill seu. E perço contemplant Dauid aquesta senyora en sperit mirant les sues grans dolors: diu a sa senyoria ab molta pietat ¶ Mirra et gutta et casia a vestimentis tuis. Volent dir. O senyora filla mia que vestida sereu de dolors e penes en la vida e mort del vostre glorios fill. e la vostra paciencia sera vn singular exemplar a tot lo mon. Car sa senyoria sola pot dir. ¶ Quasi mirra electa dedi suauitatem odoris. Car la grandissima olor de la virtuosa paciencia de sa senyoria ha fet coneixer a les gents quanta dolçor sta amagada dins la amargor de les tribulacions: e quant suau olor lança de si qui ab vera paciencia les porta. E perço aquell gran pacient Job: qui sentit hauia lo be inestimable que per mija de tribulacions se aconsegueix interroga cascu dels tribulats: dient. ¶ Nunquid (Nun+q en ralleta vertical+d) ingressus es thesauros niuis: aut thesauros grandinis aspexisti. Volent dir. Tu quit congoixes de la tribulacio e pena que soffirs: no par sies entrat en la profunditat de les neus de tribulacions e dolors: ne hajes trobat los thesors que dins elles son amagats: Car aqui son certament los grans thesors sens nombre: els troba sens dupte: quils cerca e mirarlos gosa: acceptant ab gran animo la tribulacio hon son estojats. Aquests thesors tots en singular grau son stats reseruats a la excellent senyora mare de deu: qui es la gran monarcha conquistadora e guanyadora de tots los thesors de les virtuts qui fins a la venguda de sa altesa en lo mon los dits thresors (igual se trobe tesors que tresors, thesors, thresors) e riquees son stats tant amagats que per los mortals no son trobats ni coneguts. E sa senyoria meritament los posseira en pacificable senyoria: e pora esser dit a sa merce. ¶ Inuenisti diuitias quas tibi non dimiserunt parentes tui. Volent dir. O senyora clement que aquestes excellents riquees que vos posseyu nous son vengudes per herencia de Adam pare nostre ne de Eua sa muller: ans certament de la sola bonea de nostre senyor deu qui talaus ha fet que haueu meritat esser mare sua: e de aquesta dignitat vos segueix tot lo restant. E apres que los dits reys hagueren feta la dita offerta al senyor: per la mare sua fon acceptada e molt entesa e tots los misteris d´aquella. ¶ Despediren se de sa magestat de la senyora mare sua ab molta dolor leixant tal companyia e anaren a ses posades a reposar: no sens gran enyorament del senyor que leixauen ab tot que dins lo cor empremptat lo portauen hon se vulla que anassen.

OCTAVA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

OCTAVA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Gulfardo pren dinés prestats de Guasparruolo, y quedán en la dona per a gitás en ella a cambi de ells, los hi done; y después, en presénsia de ell, li diu que los hi habíe donat an ella, y ella té que dí que es verdat.

Si aixina ha disposat Deu que hay de escomensá yo la presén jornada en la meua história, aixina u faré. Mol se ha dit de les burles fetes per les dones als hómens, ton contaré una feta per un home a una dona, no ya perque yo vullga censurá lo que lo home va fé, o di que a la dona no li va está ben empleat, sino per a alabá al home y criticá a la dona, y per a mostrá que tamé los hómens saben burlás dels que creuen en ells, com són burlats per aquelles en qui ells creuen. Encara que, qui vullguere parlá mes propiamen, no li diríe burla sino paga, perque com tota dona té que sé honestíssima y guardá la seua castidat com la seua vida, y no dixala tacás per cap raó, y no podén aixó, sin embargo, completamen fés com se deuríe per la nostra fragilidat, afirmo que es digna del foc aquella que an aixó per dinés arribe; mentres que qui per amor (coneixén les seues grandíssimes forses) arribe an alló, per un jues no massa rigurós mereix sé perdonada, com, fa pocs díes, va amostrá Filostrato que li habíe passat a doña Filipa a Prato.
Ñabíe a Milán un tudesco a sueldo o sou, de nom Gulfardo, arrogán, pero mol leal an aquells als que servíe, lo que rares vegades se trobe entre los tudescos; y com ere, en los préstamos de dinés que se li faien, lealíssim pagadó, mols mercadés hauríe trobat que per un minut rendimén consevol cantidat de dinés li hauríen dixat. Este, vivín a Milán, va ficá lo seu amor a una Siñora mol hermosa, doña Ambruogia, dona de un ric viachán que teníe per nom Guasparruolo Cagastraccio, que ere mol conegut seu y amic; y volénla mol discretamen, sense acatássen lo home ni datres, li va demaná un día parlá en ella, rogánli que vullguere sé cortés en lo seu amor, y que ell estabe per la seua part disposat a fé lo que ella li manare. La Siñora, después de mols discursos, va víndre a la conclusió de que estabe disposada a fé lo que Gulfardo volíe, si de aixó se seguíen dos coses:
la una, que aixó no fore manifestat per nell a dingú; l’atra, que, com ella teníe per an alguna hassienda seua nessessidat de dosséns floríns de or, volíe que ell, que ere ric, los hi donare, y después, sempre estaríe al seu servissi. Gulfardo, sentín la codissia de esta, asquejat per la vilesa de la que creíe que ere una dona noble, va cambiá en odio lo seu ardén amor; y va pensá que teníe que burlála, y li va enviá a di que de mol bona gana, y que alló y tot lo que ella vullguere li donaríe; y per naixó que li enviare a di cuán volíe que ell acudiguere an ella, que entonses los hi portaríe, y que may dingú sabríe de estos afers mes que un compañ seu del que sen fiabe mol y que sempre anabe en ell. La Siñora, com a dona roína, al sentí aixó li va enviá a di que Guasparruolo lo seu home teníe que aná als pocs díes per negossis hasta Génova, y entonses ella lay faríe sabé.
Gulfardo, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a Guasparruolo y li va di aixina.

- Ting que fé un negossi per al que nessessito dosséns floríns de or, los que voldría que me prestares en lo interés en que sols dixám los atres.

Guasparruolo li va di que de bona gana, y al momén li va contá los dinés y los hi va dixá. Als pocs díes Guasparruolo sen va aná a Génova, com la Siñora habíe dit; per lo que la Siñora va enviá a díli a Gulfardo que aniguere a casa y li portare los dosséns floríns de or. Gulfardo, prenén al seu compañ, sen va aná a casa de la Siñora, que ya lo esperabe; la primera cosa que va fé va sé ficáli a la ma los dosséns floríns de or, veénu lo seu amic, y aixina li va di: - Siñora, tingue estos dinés y se los daréis a vostre home cuan vuelva. La Siñora los va agarrá, y no sen va acatá per qué Gulfardo parlabe aixina, va pensá que u fée per a que lo seu compañ no sen percatare de que ella se donabe an ell per dinés; per lo que va di: - U faré en gust, pero vull contáls -. Y ficánlos a una taula, ne va contá dosséns, y mol contenta los va torná a guardá; y va pendre a Gulfardo, sel va emportá a la seua alcoba, y no sol aquella vegada, sino datres moltes, antes de que lo seu home tornare de Génova, lo va satisfé en la seua persona. Cuan va torná Guasparruolo de Génova, Gulfardo, habénlo fet espiá per a assegurás de cuán estabe en la seua dona a casa, sen va aná a vórel, y, en presénsia de ella, li va di:

- Guasparruolo, los dinés que lo atre día me vas prestá, al final no los vach nessessitá, perque no se va pugué fé lo trate; y per naixó los hi vach portá aquí enseguida a la teua dona y los hi vach doná a la ma; per lo que podem canselá la cuenta.

Guasparruolo, giránse cap a la seua dona, li va preguntá si los habíe ressibit. Ella, que allí veíe al testigo, no u va pugué negá, y va di:

- Sert que los vach arreplegá, com acabes de arribá no men había enrecordat de dítu.
Va di entonses Guasparruolo:

- Gulfardo, estic contén; anéu en Deu, que yo arreglaré la vostra cuenta. La dona, quedánse burlada, li va doná al home lo deshonest preu de la seua maldad; y aixina lo espabilat amán va gosá gratis de la seua avara Siñora.