Mostrando entradas con la etiqueta trong de Nadal. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta trong de Nadal. Mostrar todas las entradas

sábado, 15 de abril de 2017

soca

SOCA 

trong de un abre

per a asclá una soca nessessitém un mall, tascons

troncho de una col


trong de Nadal de Cataluña, cagatió

|| 1. Rabassa || 1 (Pallars, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Val., Gandia, Bal.); cast. cepa, tocón. Puxen encar fer tea de çocha [sic] et de pinaça,doc. a. 1341 (BABL, xi, 407). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. Asseguda a la soca d'una alzina, Canigó x. a) Tronxo de col (val.); cast. troncho. Soca, tronch o tronxo de col: Cauliculus, caulis, colis, Torra Dicc.—b) Soca de canya: la part subterrània de la canya, sense les arrels.
|| 2. Tronc de l'arbre (or., occ., bal.); cast. tronco. Lo dols fruyt hix de la soca, Coll. Dames 524. Un pi gegant de dues soques, Costa Agre terra 124.
|| 3. a) Arbre fruiter. «Hi ha trenta soques dins es figueral» (Calvià, Petra).—b) Cep, planta que fa els raïms (Rosselló); cast. cepa.
|| 4. Soca del braç: bíceps (Pego).
|| 5. Soca de l'orella: arrel, la part de l'orella que està agafada a la cara (Tortosa).
|| 6. Soca d'un queixal: l'arrel del queixal (doc. segle XVIII, ap. Aguiló Dicc.).
|| 7. La part més baixa, de forma cilíndrica, del paller o garbera (Cast.).
|| 8. L'extrem oposat a la punta d'una agulla canyissera (Alboraia).
|| 9. Secció de fils amb què es lliguen les passades de basta destinades a formar el pèl del vellut (Pons Ind. text.).
|| 10. Persona o persones més vella d'una família, d'una estirp; cast. cepa. Vós qui sou la soca e rail de tota natura humana, Villena Vita Chr., c. 235. Diuen que ve de bona soca, Aguiló Poes. 187.
|| 11. fig. Persona curta d'enteniment (or., occ.); cast. zoquete.
Soca: llin. existent a Barc., Barberà, etc.
    Loc.
—De soca i arrel o De soca a arrel: en la part més íntima i fonamental. Desfent-se el mur de pedra, de soca a arrel tremola, Atlàntida viii. Amb la sotragada... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Parada 4.
    Refr.—a) «A on hi ha soques, hi ha bajoques» (Cast.); «Qui té soques, pot fer estelles» (Men.): significa que el qui té béns immobles, pot pagar el que deu.—b) «Qui estima ses rames, estima ses soques»: vol dir que el qui estima una persona, deu estimar les altres de la mateixa família.
    Fon.: sɔ́kə (pir-or., or.); sɔ́ka (Andorra, Calasseit, Tortosa); sɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); sɔ̞́ka (Cast., Val.); sɔ̞́kɔ̞ (Al.); sɔ̞́сə (Palma, Manacor, Pollença); sɔ̞́kə (Inca, Sóller, Men., Eiv.).
    Intens.:—a) Augm.: socassa, socarra, socarrassa, socarrot.—b) Dim.: soqueta, soquetxa, soquel·la, soqueua, soquiua, socoia, socarrina.—c) Pejor.: socota, socot.
    Etim.: probablement del gàl·lic *tsukka, que correspon al germànic stokk, ‘bastó’, ‘cep’, ‘rabassa’. El mateix origen deu tenir el català soc art. 2 (diferent del soc art. 1, que té un origen llatí).
2. SOCA f.
Sabata alta, de cuiro amb sola de fusta clavetejada, que duen els pastors a l'hivern (Ripollès, Berguedà, Ribagorça, Pallars); cast. zueco. Soca de cuyro: Pero, calceus rusticus e crudo corio, Torra Dicc.
    Fon.: sɔ́kə (or.); sɔ́ka (Bonansa, Vall d'Àneu).
    Etim.: forma femenina de soc, art. 1.

burchasoques
burchá soques

soca

SOCA 

trong de un abre

per a asclá una soca nessessitém un mall, tascons

troncho de una col


trong de Nadal de Cataluña, cagatió

|| 1. Rabassa || 1 (Pallars, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Val., Gandia, Bal.); cast. cepa, tocón. Puxen encar fer tea de çocha [sic] et de pinaça,doc. a. 1341 (BABL, xi, 407). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. Asseguda a la soca d'una alzina, Canigó x. a) Tronxo de col (val.); cast. troncho. Soca, tronch o tronxo de col: Cauliculus, caulis, colis, Torra Dicc.—b) Soca de canya: la part subterrània de la canya, sense les arrels.
|| 2. Tronc de l'arbre (or., occ., bal.); cast. tronco. Lo dols fruyt hix de la soca, Coll. Dames 524. Un pi gegant de dues soques, Costa Agre terra 124.
|| 3. a) Arbre fruiter. «Hi ha trenta soques dins es figueral» (Calvià, Petra).—b) Cep, planta que fa els raïms (Rosselló); cast. cepa.
|| 4. Soca del braç: bíceps (Pego).
|| 5. Soca de l'orella: arrel, la part de l'orella que està agafada a la cara (Tortosa).
|| 6. Soca d'un queixal: l'arrel del queixal (doc. segle XVIII, ap. Aguiló Dicc.).
|| 7. La part més baixa, de forma cilíndrica, del paller o garbera (Cast.).
|| 8. L'extrem oposat a la punta d'una agulla canyissera (Alboraia).
|| 9. Secció de fils amb què es lliguen les passades de basta destinades a formar el pèl del vellut (Pons Ind. text.).
|| 10. Persona o persones més vella d'una família, d'una estirp; cast. cepa. Vós qui sou la soca e rail de tota natura humana, Villena Vita Chr., c. 235. Diuen que ve de bona soca, Aguiló Poes. 187.
|| 11. fig. Persona curta d'enteniment (or., occ.); cast. zoquete.
Soca: llin. existent a Barc., Barberà, etc.
    Loc.
—De soca i arrel o De soca a arrel: en la part més íntima i fonamental. Desfent-se el mur de pedra, de soca a arrel tremola, Atlàntida viii. Amb la sotragada... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Parada 4.
    Refr.—a) «A on hi ha soques, hi ha bajoques» (Cast.); «Qui té soques, pot fer estelles» (Men.): significa que el qui té béns immobles, pot pagar el que deu.—b) «Qui estima ses rames, estima ses soques»: vol dir que el qui estima una persona, deu estimar les altres de la mateixa família.
    Fon.: sɔ́kə (pir-or., or.); sɔ́ka (Andorra, Calasseit, Tortosa); sɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); sɔ̞́ka (Cast., Val.); sɔ̞́kɔ̞ (Al.); sɔ̞́сə (Palma, Manacor, Pollença); sɔ̞́kə (Inca, Sóller, Men., Eiv.).
    Intens.:—a) Augm.: socassa, socarra, socarrassa, socarrot.—b) Dim.: soqueta, soquetxa, soquel·la, soqueua, soquiua, socoia, socarrina.—c) Pejor.: socota, socot.
    Etim.: probablement del gàl·lic *tsukka, que correspon al germànic stokk, ‘bastó’, ‘cep’, ‘rabassa’. El mateix origen deu tenir el català soc art. 2 (diferent del soc art. 1, que té un origen llatí).
2. SOCA f.
Sabata alta, de cuiro amb sola de fusta clavetejada, que duen els pastors a l'hivern (Ripollès, Berguedà, Ribagorça, Pallars); cast. zueco. Soca de cuyro: Pero, calceus rusticus e crudo corio, Torra Dicc.
    Fon.: sɔ́kə (or.); sɔ́ka (Bonansa, Vall d'Àneu).
    Etim.: forma femenina de soc, art. 1.

burchasoques
burchá soques

soca

SOCA 

trong de un abre

per a asclá una soca nessessitém un mall, tascons

troncho de una col


trong de Nadal de Cataluña, cagatió

|| 1. Rabassa || 1 (Pallars, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Val., Gandia, Bal.); cast. cepa, tocón. Puxen encar fer tea de çocha [sic] et de pinaça,doc. a. 1341 (BABL, xi, 407). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. Asseguda a la soca d'una alzina, Canigó x. a) Tronxo de col (val.); cast. troncho. Soca, tronch o tronxo de col: Cauliculus, caulis, colis, Torra Dicc.—b) Soca de canya: la part subterrània de la canya, sense les arrels.
|| 2. Tronc de l'arbre (or., occ., bal.); cast. tronco. Lo dols fruyt hix de la soca, Coll. Dames 524. Un pi gegant de dues soques, Costa Agre terra 124.
|| 3. a) Arbre fruiter. «Hi ha trenta soques dins es figueral» (Calvià, Petra).—b) Cep, planta que fa els raïms (Rosselló); cast. cepa.
|| 4. Soca del braç: bíceps (Pego).
|| 5. Soca de l'orella: arrel, la part de l'orella que està agafada a la cara (Tortosa).
|| 6. Soca d'un queixal: l'arrel del queixal (doc. segle XVIII, ap. Aguiló Dicc.).
|| 7. La part més baixa, de forma cilíndrica, del paller o garbera (Cast.).
|| 8. L'extrem oposat a la punta d'una agulla canyissera (Alboraia).
|| 9. Secció de fils amb què es lliguen les passades de basta destinades a formar el pèl del vellut (Pons Ind. text.).
|| 10. Persona o persones més vella d'una família, d'una estirp; cast. cepa. Vós qui sou la soca e rail de tota natura humana, Villena Vita Chr., c. 235. Diuen que ve de bona soca, Aguiló Poes. 187.
|| 11. fig. Persona curta d'enteniment (or., occ.); cast. zoquete.
Soca: llin. existent a Barc., Barberà, etc.
    Loc.
—De soca i arrel o De soca a arrel: en la part més íntima i fonamental. Desfent-se el mur de pedra, de soca a arrel tremola, Atlàntida viii. Amb la sotragada... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Parada 4.
    Refr.—a) «A on hi ha soques, hi ha bajoques» (Cast.); «Qui té soques, pot fer estelles» (Men.): significa que el qui té béns immobles, pot pagar el que deu.—b) «Qui estima ses rames, estima ses soques»: vol dir que el qui estima una persona, deu estimar les altres de la mateixa família.
    Fon.: sɔ́kə (pir-or., or.); sɔ́ka (Andorra, Calasseit, Tortosa); sɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); sɔ̞́ka (Cast., Val.); sɔ̞́kɔ̞ (Al.); sɔ̞́сə (Palma, Manacor, Pollença); sɔ̞́kə (Inca, Sóller, Men., Eiv.).
    Intens.:—a) Augm.: socassa, socarra, socarrassa, socarrot.—b) Dim.: soqueta, soquetxa, soquel·la, soqueua, soquiua, socoia, socarrina.—c) Pejor.: socota, socot.
    Etim.: probablement del gàl·lic *tsukka, que correspon al germànic stokk, ‘bastó’, ‘cep’, ‘rabassa’. El mateix origen deu tenir el català soc art. 2 (diferent del soc art. 1, que té un origen llatí).
2. SOCA f.
Sabata alta, de cuiro amb sola de fusta clavetejada, que duen els pastors a l'hivern (Ripollès, Berguedà, Ribagorça, Pallars); cast. zueco. Soca de cuyro: Pero, calceus rusticus e crudo corio, Torra Dicc.
    Fon.: sɔ́kə (or.); sɔ́ka (Bonansa, Vall d'Àneu).
    Etim.: forma femenina de soc, art. 1.

burchasoques
burchá soques