Mostrando entradas con la etiqueta hambre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta hambre. Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de abril de 2024

3-9, De la hambre, peste, y segunda sequedad de España.

Capítulo 9.

De la hambre, peste, y segunda sequedad de España.

Aliviada España del proceder de Nabucodonosor, según el cómputo de los años, tuvieron algunos de quietud los españoles, y en ellos se olvidaron de los castigos antecedentes, pues provocaron nuevamente la suma justicia, que les castigó algunos años, y parecía volver la destrucción de España toda: pues aquellos años no favoreció el Cielo a la tierra con agua, cerrándose las fuentes de sus favores: faltando el Cielo, faltaron las fuentes, y ríos, se consumieron los bastimentos antiguos, acudió la hambre, llamó la peste, y de una, y otra fantasma de la vida pereció la mayor parte de los nacidos; creció el contagio, se multiplicaron las muertes; y sobre tanto mal, aún no satisfecho Dios ofendido, el año 500 antes de su divino nacimiento, abrió Eolo sus cuevas, y cavernas, salieron los huracanes, y torbellinos, tembló la tierra, reventó en volcanes, de forma, que todo era azote, venganza, e ira contra los desconocidos a los favores divinos: quien más sintió el castigo fue Cataluña en los Pirineos, o por más culpada, o para que excediese a los demás pueblos en el arrepentimiento de los pasados errores. (1: Flor. lib. 2, cap. 40 y 41. Garibay lib. 5, cap. 5. Marián lib. 2, cap. 19. Pujades Cor. de Cat. lib. 2, cap. 10.)

Lo más admirable fue, abrirse uno de los Pirineos, rompiéndose en una grandísima boca, que publicaba el secreto que escondía en lo precioso de la plata, ya hecho público a fuerza del violento temblor:

llegó la noticia a los Phocenses que se hallaban poblados en Alba; los cuales codiciosos, olvidados de los pasados castigos acudieron al monte, vieron la plata, avisaron a Marsella, se llevaron para la prueba, y conocido su valor cargaron cuanto quisieron, sin estorbo de nuestros paisanos que aún no lo entendían (N. E. Los atontados catalanes aún existen, y votan); bien que los Rodios del Ampurdán ya usaban moneda, pero debía ser de otro metal, o no era aún admitida en los otros pueblos de esta Provincia. (N. E. Muy bien, haces una moneda para intercambiar con los de tu pueblo. Amb dos collons.) 

(2: Pujadas lib. 2, cap. 10.)

moneda catalana, Barcino, Carol II, rex, Carlos II, 1674, Hisp.

Partieron los marselleses ufanos, gastaron largo, adornaron su ciudad; y aumentada con tal comercio, venían, y volvían cuando les parecía, y se levaron un inmenso tesoro. (N. E. Todo esto delante de las narices de los imbéciles catalanes de aquel tiempo.)

Vino la noticia a Cartago por los marselleses que allí contrataban, culparon a los agentes que tenían ya en Andalucía, se excusaron por vivir lejos, y más cercanos los de Marsella: confirmados con la disculpa se aseguraron del hecho, dieron crédito a la fama, dispusieron armada para venir a Cataluña, nombraron capitanes a los dos hermanos Asdrúbal, y Amiclar: pasaron estos a Cerdeña, se detuvieron embarazados por las guerras, murió Asdrúbal, y no pudo venir Amiclar por las revueltas de Sicilia.

Acabada la guerra de Sicilia, tuvo segundo orden Amiclar de pasar a Cataluña, y que antes ocupase a Mallorca: quiso ejecutar el orden: 
le enviaron delante algunas naves, que divididas a fuerza del temporal, fueron arrojadas unas a Ibiza, otras a Andalucía, y otras a Valencia, que esperando a Amiclar no pasaron adelante: había vuelto de Sicilia a Cartago Amiclar, pero no pudo venir, detenido para acudir a la guerra particular, y de la república, y a la de África: esto sucedió desde el año 500 antes de Cristo: y el 478 entraron los Ciudadanos de Cartago como veremos. En toda esta circunferencia de tiempo, no hallo que en Cataluña dominase nación extraña, habiéndose hermanado con los naturales (N. E. ¿qué naturales, los descendientes del inmigrante sin papeles Tubal?) las que habían entrado, gobernándose uniformes. 

(3: Medina lib. 1, cap. 18. Flor. lib. 2, cap. 41, 42 y 43. Beuter lib. 1, cap. 13. Mar. lib. 1, cap. 19. Pujades Cor. de Cat. lib. 2, cap. 11.)

En la Andalucía, y otras partes de España, el año 562 antes de Cristo entraron los cartagineses con su capitán Messeo, primero tuvieron agentes, luego colonias, y últimamente dominaron toda Andalucía, Castilla, y aquellas Provincias: los hechos, guerras, y fundaciones dejo a los curiosos, que lo podrán ver en Morales, Garibay, y Mariana.

entraron los cartagineses con su capitán Messeo

jueves, 29 de febrero de 2024

Lexique roman; Fam - Fantastic

 


Fam, s. f., lat. fames, faim.

(chap. fam; asturianu, galego: fame. ESP. MOD. Hambre.)

Qui nos pais que no murem de fam. Poëme sur Boece.

Qui nous repaît de manière que nous ne mourrions de faim.

Mas selh a cuy gratis fams en prenh,

Manja lo pan que non l' abau.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Mais celui à qui grande faim en prend, mange le pain qui ne lui convient pas.

Podetz ben, en Peitau o en Fransa, 

Morir de fam, s' en convit vos fiatz.

(chap. Podéu be, a Peitau o a Fransa, morí de fam, si en convit tos fiáu o fiéu.)

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Vous pouvez bien, en Poitou ou en France, mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.

Fig. Quar, senes lieys, non puesc viure, 

Tant ai pres de s' amor gran fam.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Car, sans elle, je ne puis vivre, tant j'ai pris grande faim de son amour.

Aquells que an fam e set de drechura.

V. et Vert., fol. 64. 

Ceux qui ont faim et soif de justice. 

ANC. FR. Chacun n'a pas si faim de rire... 

Il auroit grant faim de tancer.

Farce de Pathelin, p. 8 et 11. 

CAT. Fam. ANC. ESP. Fame. (N. E. asturiano) ESP. MOD. Hambre. 

PORT. Fame. IT. Fame. (chap. Fam, fams.) 

2. Famat, adj., affamé. 

Mays am morir defors que dins viure famatz. 

Roman de Fierabras, v. 2831. 

J'aime mieux mourir dehors que vivre dedans affamé.

3. Famina, s. f., famine.

Non podian durar las gens de la famina. V. de S. Honorat. 

Les gens ne pouvaient résister à cause de la famine. 

Tan gran famina que las gens manjavo las herbas coma las bestias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.

Si grande famine que les gens mangeaient les herbes comme les bêtes. ANC. CAT. Famina.

4. Famolen, adj., du lat. famelicus, affamé.

Paures, mendics, famolens.

(chap. Pobres, mendics, famolengs o famolencs.)

Contricio e penas ifernals. 

Pauvres, mendiants, affamés. 

Enueia m tot eyssamen 

Maizo d'ome trop famolen. 

Le Moine de Montaudon: Be m'enueia. 

M'ennuie tout également maison d'homme très affamé.

ANC. FR. Aussi comme li leux fameilleux se fiert entre les brebis.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 310. 

CAT. Famolenc. ESP. (famélico) PORT. IT. Famelico. (chap. famoleng o famolenc, famolengs o famolencs; famolenca, famolenques.)

5. Afamar, v., affamer.

Part. pas. Tres jorns a no mangem, per qu' ieu 

Soy afamatz.

Roman de Fierabras, v. 3012. 

Trois jours a que nous ne mangeâmes, c'est pourquoi je suis affamé. 

Fig. Mas lo deziriers m' afama.

Raimond de Miraval: Sitot s'es. Mais le désir m'affame.

Car la su' amors m' afama.

G. Faidit: Una dolors. 

Car son amour m'affame. 

CAT. Afamar. PORT. Affamar. IT. Affamare. (chap. Fotres de fam, morís de fam, afamá, afamás: yo m' afamo, afames, afame, afamem o afamam, afaméu o afamáu, afamen; afamat, afamats, afamada, afamades; afamegat, afamegats, afamegada, afamegades.)

6. Afamegar, v., affamer.

Part. pas. Per dar a manjar al garson,

Que penset fos afamegat.

V. de S. Honorat.

Pour donner à manger au garçon, vu qu'il pensa qu'il fut affamé.


Fama, s. f., lat. fama, renommée, réputation.

La fama dels cors santz per tot lo mont s' estent.

V. de S. Honorat. 

La renommée des corps saints s'étend par tout le monde.

Qui tol ad home sa bona fama no la 'lh pot redre.

(chap. Qui trau al home sa bona fama no la hi (lay) pot torná.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Qui enlève à homme sa bonne réputation ne la lui peut rendre.

- Loc. En mauvaise part. 

La gens c'o sap l'en desavia 

E 'l blasma e'l met en fama. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas. 

La gent qui le sait l'en dévie et le blâme et le met en renommée.

ANC. FR. Qu'elle acquéroit une honteuse fame

De mal vivante et impudique femme. 

Hist. de Anne Boleyn. 

Remis en leur bonne fame et renommée. 

Monstrelet, t. III, fol. 110. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Fama.

2. Famos, adj., lat. famosus, fameux, bien famé.

Visquet famos, e gardan justicia.

Genologia dels contes de Tholoza. 

Il vécut bien famé, et observant la justice.

La plus famosa ciotat. 

Famos de grans gestas. 

Era mot famos el segle.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 8, 166 et 143. 

La plus fameuse cité. 

Fameux par grandes actions. 

Était très fameux dans le monde.

CAT. Famos. ESP. PORT. IT. Famoso. (chap. Famós, famosos, famosa, famoses.)

3. Infamia, s. f., lat. infamia, infamie.

D'aquel fag ab infamia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50. 

De ce fait avec infamie.

CAT. ESP. PORT. IT. Infamia. (chap. Infamia, infamies.)

4. Infame, Infami, Ifami, Enfami, adj., lat. infamem, infâme.

Si cum son aquil qui son infames. 

Per aco que el esdevenia infamis.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 8. 

Ainsi comme sont ceux qui sont infâmes. 

Pour cela qu'il devienne infâme. 

Persona expressament enfamia.

(chap. Persona expresamen infame.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 235. 

Personne expressément infâme. 

Jassia aisso que pueis sian fag ifamis.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Malgré que depuis ils soient faits infâmes. 

CAT. ESP. PORT. IT. Infame. (chap. Infame, infames.)

5. Infamar, Enfamar, v., lat. infamare, diffamer, avilir, déshonorer.

Pot hom autre infamar. Trad. du Code de Justinien, fol. 101. 

Un homme peut déshonorer un autre. 

Mals homs ades pus s' enfama 

Cant blasm' autrui.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Méchant homme se diffame toujours plus quand il blâme autrui. 

ANC. FR.

Non ce qui entre en l'homme, l'homme infame, 

Mais ce qui sort de luy, le rend infame.

Foucqué, V. de J.-C, p. 240. 

CAT. ESP. PORT. Infamar. IT. Infamare. (chap. Infamá, difamá.)

6. Difamacio, s. f., lat. diffamatio, diffamation.

E 'lh play auzir detracio 

D' autruy e difamacio. 

Brev. d'amor, fol. 120.

Et lui plaît ouïr détraction et diffamation d'autrui.

CAT. Disfamació. ESP. Difamación, disfamación. PORT. Diffamação. 

IT. Diffamazione. (chap. Difamassió, difamassions.)

7. Diffamament, s. m., diffamation.

Segont la qualitat e la quantitat del crim, e segont lo diffamament.

(chap. Segons la cualidat y cantidat del crimen, y segons lo difamamén o difamassió.)

Cout. de Condom. 

Selon la qualité et la grandeur du crime, et selon la diffamation.

8. Diffamar, v., lat. diffamare, diffamer.

Ell ho jutja mal, e ho diffama. V. et Vert., fol. 10.

Il le juge mal, et le diffame. 

Part. pas. Soven esdeven que lo senhor es a tort diffamatz per sa mala maynada. V. et Vert., fol. 76. 

Souvent il advient que le seigneur est diffamé à tort par sa méchante gent. 

ANC. CAT. Disfamar. ESP. Difamar, disfamar. PORT. Diffamar. 

IT. Diffamare. (chap. difamá: difamo, difames, difame, difamem o difamam, difaméu o difamáu, difamen; difamat, difamats, difamada, difamades.)

9. Adiffamar, v., diffamer, médire, faire une mauvaise réputation.

En entencio de luy adiffamar. V. et Vert., fol. 3.

En intention de lui faire une mauvaise réputation.


Familla, s. f., lat. familia, famille. 

Plus facilament a la lor familla. Doctrine des Vaudois.

Plus facilement à leur famille. 

CAT. ESP. PORT. Familia. IT. Famiglia. (chap. Familia, families.)

2. Familiaritat, s. f., lat. familiaritatem, familiarité, intimité. 

Familiaritatz aparelia mesprezament.

(chap. La familiaridat porte (aparelle) menospressio.)

Trad. de Bède, fol. 80.

Familiarité prépare mépris. 

Ajustet solamens homes paures en sa companhia et en sa familiaritat.

V. et Vert., fol. 53. 

Il réunit seulement des hommes pauvres dans sa compagnie et dans son intimité. 

CAT. Familiaritat. ESP. Familiaridad. PORT. Familiaridade. IT. Familiarità, familiaritate, familiaritade, famigliarità, famigliaritate, famigliaritade. (chap. familiaridat, familiaridats.)

3. Familiar, adj., lat. familiaris, familier, ami.

Entre los autres, mays amatz e pus familiars.

(chap. Entres los atres, mes amat y mes familiá.)

V. et Vert., fol. 95.

Entre les autres, plus aimé et plus familier.

Sanhta Veronica que avia estat fort familiars de la maire de Dieu.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 9. 

Sainte Véronique qui avait été fort amie de la mère de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Familiar. IT. Familiare, famigliare.

4. Familiarment, adv., familièrement.

Grant honor es parlar soven... e familiarment an lo rey terrenal.

Doctrine des Vaudois. 

Grand honneur est de parler souvent... e familièrement avec le roi terrestre. 

CAT. Familiarment. ESP. PORT. Familiarmente. IT. Familiarmente, famigliarmente. (chap. familiarmen.)


Famul, s. m., lat. famulus, serviteur, domestique.

Pres pero 'l poinh son famul.

Lo famul or lo sec a lonh, detras.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77. 

Il prit pourtant au poing son domestique.

Le serviteur maintenant le suit de loin, derrière. 

ESP. (fámulo) PORT. Famulo. (chap. criat, servidó, doméstic.)


Fanc, Fanh, Faing, s. m., goth. Fanj, fange, bourbier, boue. 

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 235. 

Trueias lo van manjar el fanc, en miei d'un ort.

(chap. Les gorrines sel van minjá al fang o fanc, al mich d'un hort.) 

V. de S. Honorat.

Les truies le vont manger dans le bourbier, au milieu d'un jardin.

Al sinque jorn si plovra sancs 

Si que n' er per lo mons grans fancs. 

Los XV Signes de la fi del mon.

Au cinquième jour il pleuvra du sang tellement qu'il en sera grande boue par le monde. 

Fig. Pretz avetz tombat el faing.

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.

Vous avez laissé tomber le mérite en la fange. 

ANC. FR. Un vivier emprès les fontennes de Desierrée, qui est aterriz et plainz de fanc. Lett. de rém., 1478. Carpentier, t. II, col. 361.

Tassoni, sur ce vers de Pétrarque tiré de la canzone 6: Spirto gentil,

Sì, che la neghittosa esca del fango, 

cite le vers de Pierre Vidal:

Neus ni gel ni plueia ni fang,

(chap. Ni neu ni gel ni aigua ni fang. En chapurriau no se diu pluja, se diu aigua, v. ploure, plou.) 

Neige ni gelée ni pluie ni boue;

et ajoute:

Fango è voce della lingua provenzale.

CAT. Fang. ESP. (también barro) IT. Fango. (chap. Fang, fanc.)

2. Fangats, s. m., bourbier.

Del sanc que cor per terra es mot grans le fangatz.

(chap. De la sang que corre per enterra es mol gran lo fangá, fangucheral.)

Roman de Fierabras, v. 4651.

Du sang qui court par terre est très grand le bourbier.

Dins un grans fangas los gitet.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance. 

Les jeta dans un grand bourbier.

ANC. FR.

Une mare, un fangeas qui n'a rive ny fond. 

Remi Belleau, t. II, fol. 87. 

Il l'abati en un fangart.

Roman du Renart, t. IV, p. 370. 

CAT. Fangar. ESP. Fangal (barrizal). IT. Fangaccio. (chap. Fangá, fangucheral, fangás, fangucherals.)

3. Fanha, Faigna, Fangua, s. f., fange, boue.

Prezi 'l mon atrestan com fanha.

Mathieu de Quercy: Tant suy. 

Je prise le monde autant comme boue.

Fig. De la fangua que fes... me mes en mos huels.

Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 9.

De la fange qu'il fit... il me mit dans mes yeux. 

Loc. El te levet de la fanha.

Le Moine de Montaudon: L'autr'ier. 

Il te leva de la boue.

4. Fangos, adj., fangeux, boueux.

S'en fug a sa maizo de sautz 

Fangos e batutz e mieg mortz.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il s'enfuit rapidement à sa maison fangeux et battu et demi-mort.

Trobey la via mot fangoza.

Leys d'amors, fol. 119. 

Je trouvai la voie moult boueuse.

Fig. L'arma d'un home fangos.

Brev. d'amor, fol. 147. 

L'âme d'un homme fangeux. 

CAT. Fangos. ESP. IT. Fangoso. (chap. Fangós, fangosos, fangosa, fangoses. v. fangejá: fanguejo, fangueges, fanguege, fanguegem o fanguejam, fanguegéu o fanguejáu, fanguegen; fanguejat, fanguejats, fanguejada, fanguejades.)

Brac, fang, fanc, boue, fange

5. Afangar, v., embourber.

Que lo puescan afangar en l' abis. V. et Vert., fol. 19.

Qu'ils le puissent embourber en l'abîme. 

Part. pas. Quan vos veiran ben afangat. 

(chap. Cuan lo vorán (a vosté) ben enfangat.)

Brev. d'amor, fol. 123.

Quand ils vous verront bien embourbé.

ANC. FR. S'en erreur de foy ne t'enfanges. 

Jehan de Meung, Trésor, v. 144.

Le chien se pert, le faulconnier s'enfange.

Alain Chartier, p. 565. 

ANC. CAT. Afangar. IT. Affangare. (chap. enfangá, enfangás; yo m' enfango, enfangues, enfangue, enfanguem o enfangam, enfanguéu o enfangáu, enfanguen; enfanguejá, enfanguejás: enfanguejo, enfanguejes, enfangueje, enfanguejem o enfanguejam, enfanguejéu o enfanguejáu, enfanguejen; enfangat, enfangats, enfangada, enfangades; enfanguejat, enfanguejats, enfanguejada, enfanguejades.)


Fangua, s. f., bêche, houe.

Saumada de palas e de fanguas, de cascuna una pala o una fangua.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge de pelles et de bêches, de chacune une pelle ou une bêche.

CAT. Fanga. IT. Vanga. (ESP. chap. Pala.)


Fanhar, v., faner, flétrir.

El mes quan la fuelha fana.

Marcabrus: El mes. 

Au mois quand la feuille se fane.

ANC. FR.

Mais que vous servira ceste fleur de beauté... 

Si, sans estre cueillie, elle devient fennée? 

Premières œuvres de Desportes, p. 50. 

Comme arbre qui se va fenant et séchant à faulte de prendre nourriture.

Amyot, Trad. de Plutarque. V. de Romulus. 

Pareils aux champs qui fanissent.

Ronsard, t. 1, p. 330.

(ESP. Mustiar; chap. mustiá, mustiás, secá, secás, agostejá, agostejás.)


Fantasma, Fantauma, s. m. et f., lat. phantasma, fantôme. 

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal, Fantasma, Fantauma, s. m. et f., lat. phantasma, fantôme

Cuieron se que fos fantasma.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 6. 

Ils s'imaginèrent que ce fût fantôme. 

Cugiey mi fantauma fos.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je m'imaginai que ce fût fantôme.

- Illusion, chimère.

Totas fantasmas de sa cogitacio.

Trad. de Bède, fol. 18. 

Toutes illusions de sa pensée. 

ANC. FR. Pensant que c'estoit un fantasme ou aucune diablerie.

Hist. de Gérard de Nevers, part. 2, p. 43.

CAT. ESP. PORT. IT. Fantasma. (chap. Fantasma, fantasmes – ne conec mols y moltes.)

2. Fantaumia, s. f., illusion, chimère, imposture.

Ni m fai nulha fantaumia.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Ni me fait nulle illusion.

Loc. Pus malvestat ama hom e ten car,

E lialtat ten hom a fantaumia.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Puisqu'on aime et tient cher méchanceté, el l'on tient loyauté à chimère.

(N. E. Els països catalans són una fantaumia, una quimera.)

3. Fantaumaria, s. f., fascination.

Jaspis... tol fantaumarias.

Trad. du lapidaire de Marbode. 

Le jaspe... ôte fascinations.

Nostradamus rapporte que le troubadour Raimond Jordan, vicomte de 

S. Antonin, avait fait un ouvrage intitulé Fantaumary de las domnas.

4. Fantisa, s. f., fantaisie, chimère.

No vos plasa mais d'entrar en tal fantisa.

T. d'Albert et de Simon: N Albert. 

Ne vous plaise plus d'entrer en telle fantaisie.

5. Fantazia, s. f., fantaisie, figure de rhétorique.

Prozopopeya, fantazia... fan se aquestas figuras cant hom fenh que una cauza inanimada o muda parla.

(chap. Prossopopeya, fantassía... se fan estes figures cuan hom fa vore que una cosa inanimada o muda parle.)

Leys d'amors, fol. 143.

La prosopopée, la fantaisie... ces figures se font quand on feint qu'une chose inanimée ou muette parle.

- Chimère.

Diversas fantazias et illusios.

(chap. Diverses fantassíes y (e) ilusions. Com los paísos cagalans.)

Eluc. de las propr., fol. 12. 

Diverses chimères et illusions.

CAT. ESP. (fantasía) PORT. IT. Fantasia. (chap. Fantassía, fantassíes; v. fantassejá: fantassejo, fantasseges, fantassege, fantassegem o fantassejam, fantassegéu o fantassejáu, fantassegen; fantassejat, fantassejats, fantassejada, fantassejades.)

6. Fantastic, adj., fantastique. 

Val contra illusios fantasticas.

(chap. Val contra ilusions fantástiques – com la republiqueta catalana.)

Eluc. de las propr., fol. 186. 

Vaut contre illusions fantastiques.

CAT. Fantastic. ESP. (fantástico) PORT. IT. Fantastico. (chap. fantástic, fantastics, fantástica, fantástiques.)

viernes, 9 de marzo de 2018

Lazarillo de Tormes

Lazarillo de Tormes en Casa del Libro  y Amazon España

El perro lazarillo toma el nombre de este personaje de la picaresca española.

El lazarillo contado a los niños

Un acercamiento a los niños y niñas de una de las más preciadas joyas de nuestra literatura: La vida de Lazarillo, y de sus fortunas y adversidades. Una novela que nos cuenta cómo era nuestro país mediante el relato de las vivencias de su protagonista.



Edición de Rosa Navarro Durán.


Saludos al bar Tormes de Sigüenza, situado en la cuesta rompeculos, calle Humilladero 6, lo visitaba cuando estuve en la Safa trabajando de profesor. Muy buenas tapas y platos, cecina, ibérico, etc.