Mostrando entradas con la etiqueta volé. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta volé. Mostrar todas las entradas

domingo, 6 de agosto de 2023

8. 43. De ces mots, Voleurs, & Brigands.

De ces mots, Voleurs, & Brigands.

CHAPITRE XLIII.

La pauvreté produit quelquesfois en nous de merveilleux effects de vertu, quelquesfois de merveilleux effects de vice. En un commencement de Republique qui veut s' accroistre par la vertu, il faut faire profession de Pauvreté: Au definement ce sont choses incompatibles que la vertu, & la pauvreté. Chacun veut estre riche aux despens de sa conscience à quelque prix que ce soit. Nous fuyons le pauvre comme un ladre, si je disois du mot Italien, comme un Ladro, ce seroit comme un larron. Et ne seroit pas sans quelque raison. Car pour bien dire il advient fort souvent que la pauvreté est la mere de larcin. Parquoy apres avoir au chapitre precedant donné lieu non seulement à la pauvreté, ains à la mendicité, je ne douteray de vous faire part de cestuy que j' ay dedié aux voleurs, & brigands, qui sont ceux ou qui par les chemins publics, ou dans les bois & forests espient les passans, & leur ostent ce qu' ils portent sus eux, & le plus du temps la vie, a fin qu' ils n' ayent moyen de les deceler. Quant au mot de Voleur, l' Ordonnance du Roy François premier faicte contre eux, nous enseigne l' origine, quand elle dit, qu' il y avoit de meschans hommes, lesquels faisans semblant de voler l' oiseau, aguettoient les marchands sur les chemins. Si cela n' est vray, il est bien trouvé. Bien vous diray-je que dans les loix d' Allemagne, inserées apres nostre loy Salique, vous y verrez trois ou quatre tiltres de la punition de celuy qui avroit volé un Taureau, ou Cheval sous ce mot Involare. De eo qui alterius equum involarit. De eo qui Taurum gregem regentem involaverit. Aussi est-ce la verité que Involare en Latin signifioit derober, non pas avec telle licence effrenee comme faict le voleur en France, parmy les champs ou les bois. Mot qui prenoit sa source & Origine de Vola, qui est une partie tant de la main que du pied.

Car quant au mot de Brigand, je m' y trouve plus empesché. Parce que Brigade en vieux François, signifie compagnie: & Brigue entre nous n' est autre chose qu' une menee couverte que l' on faict pour parvenir à une entreprise. Et en cela je ne voy rien qui se rapporte au Brigand pris entre nous pour Voleur, je veux dire pour un meurdrier des champs qui vole & derobe le bien avec la vie. Il y a des mots qui naissent entre nous par hazard, & ausquels le peuple donne cours sans sçavoir pourquoy, ny comment. En l' an mil cinq cens cinquante quatre, nous eusmes des vins infiniment verds, que l' on appella Ginguets: en l' an mil cinq cens cinquante sept, il survint un mal de teste accompagné d' une perpetuelle fluxion de pituite par le nez, que l' on nomma Coqueluche: & practiquons encores ces deux mots en mesmes matieres quand les occasions s' y presentent. Toutesfois il est impossible de rendre la raison de l' un ny de l' autre: il suffit de monstrer au doigt quand ces mots furent mis en usage: j' en dirois volontiers autant de celuy de Brigand, que je voy anciennement avoir esté usurpé pour une espece de gens de guerre: Car comme ainsi fust que du temps de la regence de Charles cinquiesme, les ennemis se fussent emparez de Melun, & qu' ils empeschassent la voiture des denrees par eauë dans Paris, il ordonna le quatriesme Novembre, mil cinq cens cinquante huict, certain nombre de gens d'armes, & de pied, Brigands, Pavoisiens, Archers, & Arbalestiers, qui seroient continuellement dedans des basteaux couverts, pour servir d' escorte aux marchands. Sous le regne de Charles sixiesme, je le voy avoir esté pratiqué d' une plus naïfve signification, & approchant de plus pres à celle qui est entre nous. Le papier Journal, dont j' ay fait estat en quelques endroicts de cest œuvre, m' en a donné quelque advis, parlant des meurdres qui se commettoient dans Paris encontre les Armegnacs: là où discourant que Pierre des Essars Prevost de Paris, du tout à la devotion de Jean Duc de Bourgongne, excitant les Parisiens à la ruine des Armegnacs, fit tant qu' on crioit parmy les ruës, que l' on les abandonnoit à la volonté d' un chacun, & permis à tous de les tuer, s' ils le pouvoient faire: Au bout de cela l' Autheur de ce papier adjouste, Si y alla plusieurs gens, qui plusieurs fois leur firent dommages, & par especial compagnons de village qu' on nommoit Brigands, qui s' assembloient, & firent du mal assez sous ombre de tuer les Armegnacs. Là j' estime qu' ils furent nommez Brigands, parce qu' ils venoient en troupe suivant l' ancienneté de Brigade: Et neantmoins pour autant que cette troupe estoit faicte de gens des champs, où les voleurs font leur emploite, je me fais acroire que l' on appella depuis Brigands tous ceux qui se mesloient de ce beau mestier.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.