lunes, 22 de abril de 2024

Lexique roman; Lavar - Lazert, Lauzert

 

Lavar, v., lat. lavare, laver.

Nos dirnem ab gaug, ses pro manjar,

D'un pan tot sol, ses beur' e ses lavar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Nous dînâmes avec joie, sans assez manger d'un pain tout seul, sans boire et sans laver.

Lavarai soven ma cara.

(chap. Llavaré, rentaré, llimpiaré assobín la meua cara.)

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je laverai souvent ma face.

Fig. Las mans sian netas de peccat

Que lavan l'autrui malvestat.

V. de S. Honorat. 

Que les mains soient nettes de péché qui lavent la méchanceté d'autrui. 

Proverbial. Ab la una ma, lavon l'autra.

(chap. En una ma (se) llaven, llimpien, renten l'atra.)

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Avec une main, ils lavent l'autre. 

Fig. et prov. Cent vetz li ay lavat la testa. V. de S. Honorat. 

Cent fois je lui ai lavé la tête.

Part. pas. Er del tot mons e lavat.

Pons de Capdueil: En honor. 

Sera du tout pur et lavé. 

ANC. FR. Tous vont laver, puis mangier.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 184.

ANC. CAT. Lavar. CAT. MOD. Llavar. ESP. PORT. Lavar. IT. Lavare. 

(chap. Llavá, llavás: yo me llavo, llaves, llave, llavem o llavam, llavéu o llaváu, llaven; llavat, llavats, llavada, llavades.)

2. Lavatiu, adj., lavatif, propre à laver.

De budels lavativa. Eluc. de las propr., fol. 273. 

(chap. De budells lavativa. Pressisamén fem aná la paraula lavativa, s. f., cuan se trate de llavá, rentá, llimpiá, purgá los budells: fé cagá.)

Lavative de boyaux.

ESP. IT. Lavativo.

3. Lavament, s. m., lat. lavamentum, lavement, ablution.

Si pel sanh lavamen

Non esperes venir a salvamen.

P. Cardinal: De selhs qu'avetz. 

Si par la sainte ablution il n' espérât venir à salut.

En lo lavament de la font del baptisme. Hist. abr. de la Bible, fol. 81.

Dans le lavement de la fontaine du baptême. 

ANC. FR. Par le lavement du baptesme. 

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 52.

- Clystère.

En emplautz o en lavamens. Brev. d'amor, fol. 51. 

En emplâtres ou en lavements. 

ANC. CAT. Lavament. ESP. Lavamiento. IT. Lavamento. (chap. Llavamén, llavamens; ablussió, ablussions.)

4. Lavador, s. m., lavoir. 

Fig. Veraia confessio, que es lavador on hom se deu soven lavar.

V. et Vert., fol. 84. 

Vraie confession, qui est lavoir où on se doit souvent laver.

ESP. Lavadero. PORT. Lavadeiro. IT. Lavatoio. (chap. Llavadó, llavadós; normalmén se fa aná en plural. Vore foto dels llavadós de Beseit. Al Matarraña ne ñan encara a mols pobles. Llavadó en singular es un home que llave; llavadora, llavadores: dona, dones que llaven (: llavandera, llavanderes), y máquina, máquines de llavá, rentá: rentadora, rentadores. Llimpiadó, llimpiadós, llimpiadora, llimpiadores.)

Antiguas redes sociales completo abandono, lavadero, acequia mayor, Beceite, Beseit

5. Lavaci, s. m., ravine, torrent, inondation.

Ploia soptament fazen lavaci.

Trameto lavacis a terras planas.

Eluc. de las propr., fol. 135 et 161. 

Pluie faisant soudainement ravines.

Transmettent inondations aux terres planes.

(chap. Aiguat, aiguats; riada, riades; inundassió, inundassions; creixcuda, creixcudes del riu; diluvio, diluvios. Aigua als alls!) 

6. Lavadura, s. f., lavure.

Lavadura de carn grassa. Eluc. de las propr., fol. 94.

Lavure de viande crasse.

7. Lavandiera, s. f., lavandière, laveuse.

Aras auch qu' en una lavandiera 

A mes son cor e tota sa esperansa.

Hugues de Saint-Cyr: Antan.

Maintenant j'apprends que dans une lavandière il a mis son coeur et toute son espérance.

ANC. CAT. Llavandera. ESP. Lavandera. PORT. Lavandeira. IT. Lavandara, lavandaia. (chap. llavandera, llavanderes; llavadora, llavadores : dona, dones que llaven, per ejemple als llavadós o al riu.)

8. Lavanca, s. f., lavange, ravine.

Non tem folzer ni lavanca.

P. Vidal: Cara amiga.

Je ne crains foudre ni ravine.

IT. Valanga. (ESP. Si se trata de nieve, avalancha. Chap. avalancha, avalanches. Alemán: Lawine.)


Lax, Lasc, adj., lat. laxus, lâche, large, mou.

Si son trop laxas. Eluc. de las propr., fol. 99. 

Si elles sont trop lâches.

Las trenas son lascas, e lo membres s'esten e esdeve grans.

Liv. de Sydrac, fol. 103.

Les tissus sont lâches, et le membre s'étend et devient grand.

Fig. De boca de morgue non deu issir lascha ni mala paraula.

(chap. De la boca del monjo no deu issí - ixí, eixí - laxa ni mala paraula; fluixa, tova, molla, relajada.)

Trad. de Bède, fol. 61.

De bouche de moine ne doit sortir lâche ni mauvaise parole. 

ESP. PORT. Laxo. IT. Lasco.

2. Laxatiu, adj., lat. laxativus, laxatif, propre à relâcher.

Adhoras laxatius, adhoras costipatius.

Herbas laxativas.

Eluc. de las propr., fol. 75 et 274. 

Tantôt laxatif, tantôt constipatif. 

Herbes laxatives. 

Medecinas laxativas. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

Médecines laxatives.

ESP. Laxativo. IT. Lassativo. (chap. Laxán, laxatiu; laxans, laxatius; laxativa, laxatives. Se fa aná respecte al ventre, budells. Costipatius vol di que estreñix, que aprete; en rumano encara diuen constipat : estreñit. Pedro Saputo va fé aná uns "flarets" per a purgá a un agüelo de La Almunia.)

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,

3. Laxar, Laschar, v., lat. laxare, lâcher, relâcher.

Herba per laxar lo ventre. 

Laxo ventre ple.

Eluc. de las propr., fol. 261 et 271.

Herbe pour relâcher le ventre.

Relâchent ventre plein.

Fig. Lascha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74.

Lâche la main au serf, et il cherchera délivrance.

CAT. ESP. PORT. Laxar. IT. Lasciare. (chap. Laxá.)

4. Laxacio, s. f., lat. laxatio, élargissement, relâchement.

Per laxacio del col de la vezica. Eluc. de las propr., fol. 95. 

Par élargissement du col de la vessie.

ESP. Laxación. (chap. Laxassió, laxassions.)

5. Laxament, s. m., lat. laxamentum, relâchement.

Laxament de ventre. 

Prendo laxament excessiu.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 99. 

Relâchement de ventre. 

Prennent relâchement excessif. 

CAT. Laxament. ESP. Laxamiento. (chap. Laxamén, laxamens.)

6. Laxetat, s. f., lat. laxitatem, lâcheté.

Que jamais... laxetat no li seria reprochada. 

Chronique des Albigeois, col. 15.

Que jamais... lâcheté ne lui serait reprochée. 

ESP. Laxidad. IT. Lasciatà, laschità.

7. Relaxatiu, adj., relaxatif, propre à relâcher.

Causas mollificativas et relaxativas. Eluc. de las propr., fol. 82.

Choses émollientes et laxatives.

(chap. Relaján, relajans.)

8. Relaxar, Relachar, v., lat. relaxare, relâcher, desserrer, détendre, élargir, ébranler.

Resolvo la dura humor, et relaxo. Eluc. de las propr., fol. 270.

Résolvent l'humeur dure, et relâchent.

Fig. Desira nostra cofessio, e relacha nostre deleiz.

Trad. de Bède, fol. 49.

Désire notre confession, et relâche notre plaisir.

- Mettre en liberté.

Contra lo dih rey qu' el pres en batalha, mas relaxet lo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Contre ledit roi qu'il prit en bataille, mais le relâcha.

- Remettre, pardonner, faire grâce, acquitter.

Aquels a qui vos autres relaxares los peccatz, seran relaxatz.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 30.

Ceux à qui vous autres remettrez les péchés, ils seront remis. 

Part. prés. Humiditat relaxant lors ligamens. Eluc. de las propr., fol. 43.

Humidité relâchant leurs ligaments. 

Part. pas. Referma las dens relaxadas. Eluc. de las propr., fol. 188.

Raffermit les dents ébranlées. 

Que la sentensia de la mort que era contra lhui dada, lhi fos relaxada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 78. 

Que la sentence de la mort qui était contre lui donnée, lui fut remise.

Relaxats et absouts dels crims a lor empausats.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 174.

Acquittés et absous des crimes à eux imputés.

CAT. ESP. (relajar) PORT. Relaxar. IT. Relassare, rilassare. (chap. Relajá o relaxá.)

9. Relaxacio, s. f., lat. relaxatio, relâche, relâchement.

Per contraccio, per relaxacio.

Per relaxacio dels nervis.

Eluc. de las propr., fol. 63 et 60.

Par contraction, par relâchement. 

Par relâchement des nerfs. 

CAT. Relaxació. ESP. Relajación. PORT. Relaxação. IT. Relassazione. (chap. Relajassió, relajassions; relaxassió, relaxassions.)

10. Relaxamen, s. m., relâchement. 

Tota la dissiplina de la regla l' er a gardar ses tot relaxamen.

Trad. de la règle dé S. Benoît, fol. 31. 

Toute la discipline de la règle lui sera à observer sans aucun relâchement.

- Rémission.

II cartas de relaxamen. Cartulaire de Montpellier, fol. 201. 

Deux chartes de rémission.

ESP. Relajamiento. PORT. Relaxamento. IT. Relassamento.

(chap. Relajamén, relajamens; relaxamén, relaxamens.)

11. Relaxi, s. m., relâche, répit.

El cas que no vulhia donar un pauc de temps de relaxi.

Tit. de 1381. Ville de Bergerac.

Au cas qu'il ne veuille donner un peu de temps de répit.

12. Alaschar, v., relâcher, amollir. 

Part. pas. fig. Lo cors es alaschaz a nualia. 

Trad. de Bède, fol. 42.

Le corps est relâché vers paresse.

13. Alaschamen, s. m., relâchement. 

Arc frain tendemens, et alaschamens coratge. Trad. de Bède, fol. 3. 

La tension brise l'arc, et le relâchement le courage.

- Rémission.

Perdos es alaschamens de deguda pena. Trad. de Bède, fol. 8. 

Le pardon est rémission de peine due.


Lazert, Lauzert, s. m., lat. lacerta, lézard

Un lazert querretz vert e gran.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous chercherez un lézard vert et grand. 

Grapautz e lauzertz mot grans.

(chap. Sapos y fardachos mol grans.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Crapauds et lézards moult grands. 

ANC. CAT. Lluert. CAT. MOD. Llagart. ESP. PORT. Lagarto. IT. Lucerta.

(chap. Sargantana, sargantanes; fardacho, fardachos; esfardachoesfardachos. Mon yayo me va di que ell va minjá carn de fardacho, y que ere ben bona y fina.)

Sargantana, sargantanes; fardacho, fardachos; esfardacho, esfardachos. Mon yayo me va di que ell va minjá carn de fardacho, y que ere ben bona y fina

Lexique roman; Lata - Laut, Lahut

 

Lata, s. f., latte, perche, règle.

Il serven tenon la corda e la lata.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacatz.

Les servants tiennent la corde et la perche.

Pic, barreiras, peiras, latas e cairo.

Guillaume de Tudela.

Pics, barrières, pierres, lattes et quartiers.

- Limite.

Anc uns non passet la lata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges.

Oncques un seul ne dépassa la limite.

CAT. Llata. ESP. Lata. (chap. Signifique pértiga, garrot, etc. Lo metal se diu llanda, llandes. Una lata de beguda, dos lates.)


Lata, s. f., late, sorte d'amende, de droit fiscal.

An accoustumat exigir lata.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 472. 

Ont accoutumé d'exiger la late.

Per exigir las dichas latas. Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger lesdites lates.


Latin, adj., lat. latinus, latin.

Romans o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels.

Le roman ou la langue latine.  

Ieu prec ne Jhesu del tro 

Et en romans et en lati.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.

- Substantiv. et fig. Langage.

Dirai vos, en mon lati, 

De so que vey e que vi.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai, dans mon langage, de ce que je vois et que je vis.

L' ausel canton en lor latis.

(chap. Los muixons canten en lo seu llenguache, la seua llengua; 

en lo seu llatí, latín.)

Cercamons: Quan l'aura.

Les oiseaux chantent dans leurs langages.

- Nom de peuple.

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis. 

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad' iverns. 

Ici entre les Latins et les Grecs. 

ANC. FR. Voir, oïl voir, molt très matin, 

Le dirai-ge en mon latin, 

Se ge puis, mon messaige bien. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 206. 

Ki de plusurs latins sunt escolé e sage. Roman de Horn, fol. 10.

Et cil oisel, chascun matin 

S' estudient, en lor latin, 

A l'aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8450.

ANC. IT. Gli augelli

Ciascuno en suo latino.

Dante: Fresca rosa.

CAT. Llatí. ESP. Latino, latín. PORT. Latino, latim. IT. MOD. Latino.

(chap. Llatí, latín; latino, latinos, latina, latines.)

2. Latinamen, s. m., littérature, érudition, bonne expression.

Aondos de paraulas e de latinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Abondant de paroles et de bonnes expressions.

3. Latinament, adv., en latin, à la manière des Latins.

Per grammatica sai parlar latinament. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je sais parler en latin selon la grammaire.

ESP. IT. Latinamente. (chap. latinamen, a la manera dels latinos : en bona gramática latina.)

4. Latinier, s. m., savant, interprète.

No sai latinier

Qu'entenda messongier.

Nat de Mons: Sitot non es.

Je ne sais savant qui comprenne menteur.

Mas chansos li 'n sian latiniers.

R. Jordan vicomte de S. Antonin: Ves vos sopley.

Que mes chansons lui en soient interprètes.

ANC. FR. Por ço k'il ne saveit comprendre 

Sun language, ne rien entendre, 

Il fist un latinier venir.

Marie de France, t. II, p. 420. 

Un latinier qui savoit leur langage et le nostre. 

Joinville, p. 185.

5. Enlatinat, adj., savant, trucheman. 

Substantiv. Saladis demanda als sieus enlatinatz. Guillaume de Tudela.

Saladin demande à ses truchemans.

(chap. Enlatinat, enlatinats, enlatinada, enlatinades : traductó, traductós, traductora, traductores; intérprete, intérpretes.)


Lato, s. m., laiton.

Aur ni argen, 

Lato, coire, plom issamen.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Or et argent, laiton, cuivre, plomb également.

Qui en anel d'aur fai veir' encastonar,

O en lato maracde.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Qui en anneau d'or fait verre enchâsser, ou en laiton émeraude.

Doncxs auziratz bozinas e man corn de lato. 

Roman de Fierabras, v. 3308.

Alors vous entendriez trompettes et maint cor de laiton.

CAT. Llautó. ESP. Latón. PORT. Latão. (chap. latón: aleassió de cobre y zinc.)


Latria, s. f, lat. latria, latrie.

Per adoration de latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois. 

Par adoration de latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. (latría) PORT. IT. Latria. (chap. adorassió, adorassions; ídolo + latría : idolatría, idolatríes.)


Latrina, s. f., lat. latrina, latrine. 

La porta que es dessus las latrinas. 

Entro a las latrinas dels frayres menors. 

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221 et 222. 

La porte qui est dessus les latrines. 

Jusqu'aux latrines des frères mineurs. 

PORT. Latrinas. IT. Latrina. (chap. Letrina, letrines. ESP. Letrina, letrinas.)


Latz, Laz, s. m., lat. latus, côté, flanc, bord.

Il rauban deves totz latz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Ils dérobent devers tous côtés. 

Vostr' espaz' al latz.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Votre épée au côté.

L'ancienne traduction des Psaumes, dans le Psautier manuscrit de Corbie; rend

Cadent a latere tuo... 

In lateribus domus tuae.

Psaumes 90 et 150.

De la manière suivante:

Charrunt de tun lez... 

Ès lez de la tue maison.

L' espée el lez, l' haubert vestu. Roman de Rou, v. 644. 

Au droit lez estoit ledit archevesque. 

Monstrelet, t. II, fol. 178. 

Prép. Sol que m pogues latz son bels cors estendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

Seulement que je pusse m'étendre à côté de son beau corps.

ANC. FR. Lors s'est lez un buisson assise.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 157. 

Prép. comp. Ades er de latz

Saint Jorgi, e Dieus er ab lor. 

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Incessamment sera auprès de saint George, et Dieu sera avec eux.

ANC. FR. A senestre vi de lez lui. Roman de la Rose, v. 153. 

En Aquitaine, de lez Poitiers. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 226.

Adv. comp. Col molinz qu'a roda de latz. 

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Comme le moulin qui a roue de côté. 

Pois cavalgon latz e latz. Roman de Jaufre, fol. 82. 

Puis chevauchent côté à côté. 

Qui m mezes tot lo mon ad un latz, 

Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz. 

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Qui me mettrait tout le monde d'un côté, je prendrais le bonheur par lequel je suis trompé.

ANC. FR. Seans en deux chaieres lez à lez.

Villehardouin, p. 85.

Par les mains s'entrepristrent, si sistrent lez à lez.

Roman de Rou, v. 2686.

ANC. CAT. Lat. ESP. PORT. Lado. IT. Lato. (chap. Costat, costats.)

2. Ladrier, Lairier, s. m., côté, flanc, quartier.

Qui m fai ja doler ams los ladriers.

Giraud de Borneil: S' anc jorn.

Qui me fait déjà douloir tous deux les côtés. 

Estar al lairier de Dieu. Brev. d'amor, fol. 23. 

Être au côté de Dieu.

Non devon aver coutel al ladrier. Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Ne doivent avoir couteau au côté. 

Proverb. Tals cuia esser cortes entiers,

Qu'es vilans dels quatre ladriers. 

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Tel pense être courtois accompli, qui est vilain des quatre quartiers.

3. Lateral, adj., lat. lateralis, latéral.

Luna... adhoras es al solelh lateral. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... parfois est latérale au soleil.

CAT. ESP. PORT. Lateral. IT. Laterale. (chap. Lateral, laterals.)

4. Lateralment, adv., latéralement. 

La regio del col lateralment revirona. Eluc. de las propr., fol. 52. Environne latéralement la région du cou.

ESP. PORT. IT. Lateralmente. (chap. lateralmen; de costat.)

5. Collateral, adj., lat. collateralis, collatéral, qui est ou qui vient de côté. La dicha natural vigor... 

Prendon li ven collateral, 

Cascun del sieu ven principal. 

Trobam IIII vens principals, 

E quecs n' a dos collaterals.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Ladite naturelle vigueur... prennent les vents collatéraux, chacun de son vent principal.

Nous trouvons quatre vents principaux, et chacun en a deux collatéraux.

CAT. Collateral. ESP. Colateral. PORT. Collateral. IT. Collaterale. 

(chap. Colateral, colaterals.)

6. Deslatar, v., déposer, déblatérer, accuser.

Caytiu e dolen,

Que contra vos deslata,

Ni regna greument. 

Germonde de Montpellier: Greu m' es. 

Chétif et dolent, qui contre vous dépose, et agit durement.


Laudanum, s. m., lat. ladanum, ladanum, sorte de substance résineuse.

Laudanum, storax et lors semlans. Eluc. de las propr., fol. 8.

Ladanum, storax et leurs semblables. 

CAT. ESP. (ladano, mangla: resina de las ramas de la jara) PORT. Ladano. IT. Ladano, laudano.


Laur, s. m., lat. laurus, laurier.

Sia laurs o genibres.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Soit laurier ou genièvre.

CAT. ANC. ESP. Lauro. PORT. Louro. IT. Lauro.

2. Laurel, s. m., laurier.

Prendetz las bagas del laurel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez les baies du laurier.

ESP. Laurel. (chap. Lloré, llorés.)

3. Laurier, s. m., laurier.

Las fuelhas de laurier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les feuilles de laurier.

Tyberi, emperador, quan tronava, de laurier si coronava.

(chap. Tiberio, emperadó, cuan tronabe, de lloré se coronabe.)

Eluc. de las propr., fol. 206. 

Tibère, empereur, quand il tonnait, de laurier se couronnait.

PORT. Loureiro.

4. Laureat, adj., lat. laureatus, lauréat.

Aquels coronatz ero ditz laureatz. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. Aquells coronats eren dits laureats. Per ejemple, Dante.)

Ces couronnés étaient dits lauréats. 

ESP. PORT. Laureado. IT. Laureato. (chap. laureat, laureats.)

5. Lauri, adj., lat. laurinus, de laurier.

S'il pendon fort, onhetz las li

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si elles pendent fort, oignez-les-lui dessous avec de l'huile de laurier.

Cum es oli lauri. Eluc. de las propr., fol. 84.

(chap. Com es oli de lloré.) 

Comme est huile de laurier.

ESP. IT. Laurino.


Laus, Lau, s. m., lat. laus, louange, avis, approbation. 

Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire.

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Pel lau de rei de Fransa, detras tot passaran. Guillaume de Tudela.

Par l'avis du roi de France, derrière entièrement ils passeront. 

Prép. comp. Val mais a lau dels prezatz.

Granet: Fin pretz. 

Vaut mieux à l' avis des prisés. 

Tant cant val may, al laus dels drechuriers, 

Honors que anta.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas. 

Autant que vaut plus, à l'avis des justes, honneur que honte.

ANC. FR. Ce nous est loz que vos blasmes. 

J. Marot, t. V, p. 302. 

Rois, prens conseil au los que je te dis. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 77. 

An loz de son conseil.

Monstrelet, t. II, fol. 40. 

ANC. CAT. Laus. ANC. ESP. Laude. IT. Laude, lode.

2. Lauzor, s. f., louange, éloge. 

Blasmes es de fol al pro lauzors.

Cadenet: De nulla. 

Blâme du fou est au preux louange. 

Diversas son lauzors 

Donadas a chascun.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Divers sont les éloges donnés à chacun. 

ANC. CAT. Laudor. CAT. MOD. Llahor. ANC. ESP. Loor. PORT. Louvor. 

IT. Laudore. (chap. Loor, v. loá; Valenciano: Trobes en lahors de la Verge Maria, imprimit al 1474.)

- Médisance, calomnie.

Ja no voil aquesta lausor 

C' om diga qu' ieu l'am per riquesa. 

Roman de Jaufre, fol. 43. 

Jamais je ne veux cette médisance qu'on dise que je l'aime pour richesse.

3. Laudament, Lauzamen, Lausament, Lauxamen, s. m., louange, éloge, approbation.

Sos lauxamens es blasmars,

E sos blasmes es lauxars.

Un troubadour anonyme: Home fol.

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

A lausament del Payre Omnipotent. V. de S. Trophime.

A la louange du Père Tout-Puissant. 

Per autorici et per laudament del abbad. 

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 233. 

Par autorisation et par approbation de l'abbé. 

Per laudament dels omes de la villa. 

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 135. 

Par approbation des hommes de la ville. 

ANC. FR. Segnor baron, dist-il, oés le loement 

Que Guenes m'a donné. 

Roman de Fierabras en vers français.

ESP. Loamiento. PORT. Louvamento. IT. Lodamento. (chap. Loamén, loamens; elogio, elogios.)

4. Lauzisme, s. m., louange, approbation.

El chans dels salmes per demostrar lo lauzisme e la gloria de Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Le chant des psaumes pour démontrer la louange et la gloire de Dieu.

Que, per escambi o per donation, lauzisme non sia donatz ni demandatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 704. 

Que, pour échange ou pour donation, approbation ne soit donnée ni demandée.

5. Laudeme, Lauzemne, s. m., louange, éloge, invocation.

A Dieu e a ma dona santa Maria a fayt aquest laudeme. Philomena.

A Dieu et à ma dame sainte Marie a fait cette invocation.

Qui vol los umas lauzemnes.

Non es pas bels lauzemnes en la bocha del pechador.

Trad. de Bède, fol. 30 et 37.

Qui veut les humaines louanges.

N'est pas beau l'éloge dans la bouche du pécheur.

6. Lauzemnie, s. f., louange, approbation, remercîment.

Qui essenia son fil aura de lui lauzemnie. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui enseigne son fils aura de lui remercîment.

7. Laudas, s. f. plur., lat. laudes, laudes.

Entre las matinas e las laudas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 12.

Entre les matines et les laudes. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Laudes. IT. Laudi.

8. Lauzimi, s. m., consentement, approbation, ratification; lods, terme de jurisprudence féodale.

Lauzimi no s dona entro que la cauza sia venduda.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Lods ne se donne jusqu'à ce que la chose soit vendue.

D'aquel departimen non tant al senhor lauzimi.

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 65. 

De ce partage lods ne convient pas au seigneur.

ESP. PORT. Laudemio.

9. Lauzaire, Lauzador, s. m., lat. laudator, louangeur, prôneur. 

Qui qu' en sia lauzaire, 

De be qu'en digua, no i men.

P. Vidal: Ab l'alen. 

Qui (que ce soit) qui en soit louangeur, quelque bien qu'il en dise, il n'y ment point.

No la 'n podon pro lauzar lauzador. 

Granet: Fin pretz. 

Ne l'en peuvent assez louer les louangeurs.

- Adject. Louable, digne d'éloge.

Non es meins lauzadors forz hom en plor que en batallia.

Trad. de Bède, fol. 26.

N'est pas moins louable homme courageux en pleur qu'en bataille. 

PORT. Louvador. IT. Laudatore, lodatore. (ESP. Loador. Chap. Loadó, loadós, loadora, loadores; aduladó, aduladós, aduladora, aduladores.)

10. Laudable, Lauzable, Lausable, adj., lat. laudabilem, louable.

Bon es non esser lauzat, mas esser lausable. Trad. de Bède, fol. 1.

Il est bon non d'être loué, mais d'être louable. 

Es mot lauzables. Brev. d'amor, fol. 6. 

Est très louable.

Non es pas laudabla chausa esser bon ab los bos, mas bon esser ab los mals. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ce n'est pas louable chose d'être bon avec les bons, mais d'être bon avec les mauvais. 

Devota e laudabla viscomtessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. Dévote et louable vicomtesse.

CAT. ESP. Laudable. PORT. Louvavel. IT. Laudabile. (chap. Laudable, laudables.)

11. Lauzar, Lauxar, v., lat. laudare, louer, célébrer.

Totz hom que so blasma que deu lauzar, 

Lauz' atressi aco que deu blasmar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Tout homme qui blâme ce qu'il doit louer, loue aussi ce qu'il doit blâmer. Subst. Sos lauxamens es blasmars, 

E sos blasmes es lauxars. 

Un troubadour anonyme: Home fol. 

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

- Approuver, conseiller.

Drutz que pros don' abandona, 

Ben laus que s gart de janguelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prim. 

Amant qui noble dame abandonne, j'approuve bien qu'il se garde de médisance. 

Al rei Felip et a 'N Oto, 

Et al rei Joan eisamen 

Laus que fasson acordamen

Entr' els.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Au roi Philippe et au seigneur Othon, et au roi Jean également je conseille qu'ils fassent accord entre eux.

Part. pas.

Quar qui ben fai, tanh que sia lauzatz. 

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car qui fait bien, il convient qu'il soit loué. 

Substantiv. Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire. 

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Proverb. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela. 

ANC. FR. Et leur demanda que il looient à faire, et li loèrent tous que il descendist... Et il li dirent que je li avois loé bon conseil. 

Joinville, p. 213 et 214.

Nos vos loons que vos le pregniez, et si le vos prion. Villehardouin, p. 31.

Si ami l'amonestèrent et li loèrent qu'il se mariast.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 144.

Lesdictes ordonnances... avons louées, ratifiées et aprouvées, louons, ratiffions, etc. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 366. 

CAT. Lloar. ANC. ESP. Laudar. ESP. MOD. Loar. PORT. Louvar. ANC. IT. Laudare. IT. MOD. Lodare. (chap. Loá: loo, loes, loe, loem o loam, loéu o loáu, loen; loat, loats, loada, loades.)

12. Lauzenja, Lauzenga, s. f., louange, flatterie. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Mais voil offendir am vertat que plazer am lauzenja. 

Trad. de Bède, fol. 7.

Davantage j'aime offenser avec vérité que plaire avec flatterie.

Mas no 'l sai dir lauzengas ni prezics. 

Pierre d'Auvergne; De josta 'ls breus. 

Mais je ne sais lui dire flatteries ni prières. 

ANC. FR. Li faus ami ki de losenges servent en liu de cunseil, n' entendent qu'à déçoivre en blandissant. 

Moralités, anc. ms. de l'église de Paris, n° 5. Du Cange, t. IV, col. 274.

ANC. CAT. Lausenga. CAT. MOD. Llisonja. ESP. PORT. Lisonja. IT. Lusinga.

(chap. Lissonja, lissonjes; adulassió, adulassions.)

- Médisance, calomnie, perfidie.

Ans vuelh qu'om me talh la lengua, 

S'ieu ja de leis crezi lausenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.

Mais je veux qu'on me coupe la langue, si jamais sur elle je crois calomnie.

ANC. FR. Mès lor losenges les gens poignent.  

Roman de la Rose, v. 1046.

13. Lausengamen, s. m., calomnie, médisance.

Per qual lausengamens

De leis e del rei March parti 'l maridamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par quelle médisance d'elle et du roi Marc il empêcha le mariage.

IT. Lusingamento. 

14. Lauzengier, Lausengier, Lauzenjador, s. m., louangeur, flatteur.

Aisso son los lauzengiers que, per lur bell parlar, fan adormir los grans homes en lur peccat. V. et Vert., fol. 24.

Ce sont les louangeurs qui, par leur beau parler, font endormir les grands hommes en leur péché. 

Adj. Quan lo bos drutz plazentiers 

Es per proeza lauzengiers 

Ves tozeta. 

T. de Hugues et de Baussan: Baussan. 

Quand le bon amant agréable est par galanterie flatteur envers fillette. ANC. FR. Loent les gens li losengier. Roman de la Rose, v. 1043. 

ANC. ESP. Non ames nin ascuches a ombre losenjero. 

(chap. No ames ni escuches a hombre lisonjero.)

Poema de Alexandro, cop. 51. 

ANC. CAT. Lausengier, lausengador. CAT. MOD. Llisonger. ESP. MOD. Lisonjero, lisonjeador. PORT. Lisonjeiro. IT. Lusinghiero, lusinghiere.

(chap. Lissonjero, lissonjeros, lissonjera, lissonjeres; aduladó; a vegades esta lissonja no es cap alabansa, sino una calumnia; calumniadó, calumniadós, calumniadora, calumniadores; maldién, maldiens. Parlá per detrás.) 

- Médisant, calomniateur.

Ges lausengiers no m'esglaya;

Ans Deu prec qu' els dechaya.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Point médisant ne m'effraie; mais je prie Dieu qu'il les abaisse.

Ab pauc ieu d'amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants.

Adject. Cobla lauzengiera 

Fes e messongiera. 

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Fit couplet médisant et menteur. 

ANC. FR. Or ont tant fet li losengier

Qui de moi se volent vengier 

Que vos m'avez jugié à mort.

Roman du Renart, t. II, p. 48.

En sa cort ot maint losengier, 

Maint traïtor, maint envieus, 

Ce sunt cil qui sunt curieus 

De desprisier e de blasmer 

Tous ceus qui font miex à amer.

Roman de la Rose, v. 1038. 

Amis, trop vos font eslongier 

De moi felon et losengier.

Anonyme, Oriolans, Ms. 1989, ch. 61 bis. 

Or sont tout lié li fol losengeour, 

Que il pesoit des biens que en avoie.

Le Châtelain de Coucy, chans. 21.

15. Lauzenjar, v., louanger, louer, flatter. 

Voyez Denina, t. III, p. 46 et 47.

Per blandir ni per lauzenjar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour flatter et pour louanger. 

CAT. Llisongear. ESP. PORT. Lisonjear. IT. Lusingare. (chap. Lissonjejá, adulá; calumniá; acusá; criticá; “fotre la martellada”.)

- Accuser, calomnier.

Part. pas. A fol avetz parlat;

Per vos no seran mays miey Frances lauzenjat.

Roman de Fierabras, v. 2150. 

En fou vous avez parlé; par vous ne seront plus mes Français calomniés.

16. Lauzenguejar, v., médire, calomnier.

Lauzengiers y a deslials

Que, can volon lauzenguejar,

Se gardon que non parlan clar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Médisants il y a perfides qui, quand ils veulent médire, se gardent qu'ils  ne parlent clair.

17. Alauzar, v., lat. allaudare, louer, vanter.

Aquest estamen fay mot alauzar per sa gran dignetat e per sa gran beutat. V. et Vert., fol. 93.

Cet état fait beaucoup louer par sa grande dignité et par sa grande beauté.

ANC. FR. Tant par fu preus, vaillans et alossés. 

Estoire de Guiot de Anstone. La Vallière, t. II, p. 215.

Caron de Bos de Gas li preux et l' alosés. Combat des Trente.

18. Deslaus, Deslau, s. m., blâme; désapprobation.

Sel qu' es rectors

Pauzatz en regimen

De nostra fe, n'a d'aitan gran deslau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Celui qui est recteur établi pour la direction de notre foi, en a d'autant grand blâme. 

ANC. FR. Gaignez le blasme et le desloz. Alain Chartier, p. 520.

(ESP. Desloor, vituperio. Chap. Vituperi.)

19. Deslauzar, Delauzar, v., désapprouver, déprécier.

Aquel deslauza e vitupera, et a en mespretz sciensa.

Leys d'amors, fol. 1.

Celui-là désapprouve et blâme, et a en mépris la science.

Apres que ac saubuda ma voluntat, me deslauzet fort mon viatge.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Après qu'il eut su ma volonté, il me désapprouva fort mon voyage.

Can l'us fals se perjura vos delauzan. Leys d'amors, fol. 34.

Quand un faux se parjure en vous dépréciant.

ANC. CAT. ESP. Desloar (vituperar). (chap. Desloá : vituperá: vitupero, vituperes, vitupere, vituperem o vituperam, vituperéu o vituperáu, vituperen; vituperat, vituperats, vituperada, vituperades. Fotre a parí, fotre a caldo, etc.)

20. Sobrelaus, s. f., sur-louange, louange excessive.

Sobrelaus, es cant hom lauza trop autra persona. Leys d'amors, fol. 119.

Sur-louange, c'est quand on loue trop une autre personne.

Sobrelaus follesc' es.

B. Martin: D' entier vers. 

Sur-louange est extravagante.

21. Sobrelauzor, s. f., sur-louange, louange excessive.

En aquest derrier cas, sobrelauzor suffertam. Leys d'amors, fol. 119. Dans ce dernier cas, nous souffrons la louange excessive.

22. Sobrelauzar, v., sur-louer, trop louer, exagérer la louange.

Hom lui lauzan, non pot sobrelauzar. 

Giraud de Borneil: Ancmais. 

Homme la louant, ne peut trop louer. 

Anc Dieus non fetz sa par ni autretan; 

Eu non dic trop ni no la sobrelau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton. 

Oncques Dieu ne fit sa pareille ni tout autant, je ne dis pas trop ni ne la sur-loue.

23. Conlaudar, v., lat. collaudare, louer, célébrer. 

Conlaudar, benezir e predicar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. Célébrer, bénir et prêcher.

ANC. ESP. Colaudar.


Lausa, Lauza, s. f., roche, roc, rocher.

Entro la plana lauza an cavat a poder. 

Caveron la lauza. 

V. de S. Honorat.

Jusqu'à la plane roche ils ont creusé à force. 

Ils creusèrent la roche.

- Pierre sépulcrale.

Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa, si no lo foten tot viu daball de la llosa, lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Jamais ils n'auront pause, s'ils ne le mettent tout vif dessous la pierre.

CAT. Llosa. ANC. ESP. Lauda. ESP. MOD. Laude, losa (lápida). 

PORT. Lousa. (chap. Llosa, lloses; lloseta, llosetes : trampa per a muixons. Lápida, lápides. Lapide en latín ya significabe pedra; lapidá, lapidassió, lapidat, lapidari : marmoliste : picapedré.)

lloseta, culla


Laut, Lahut, s. m., luth.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 249.

Amors te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz, 

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et satisfaits, mieux que luth et guitare.

Sturmens... coma son salterios, orgenas, arpas... lahutsguitarras.

Libre de Tindal. 

Instruments... comme sont psaltérions, orgues, harpes... luths, guitares. ANC. FR. Harpes et gigues et rubebes; 

Si r'a guiternes et léus.

Roman de la Rose, v. 21287. 

ANC. CAT. Llahut. ESP. Laúd. PORT. Laude. IT. Leuto, liuto.

(chap. Laúd, laúds. Fransés luthier: qui fa violins, laúds, guitarres, instrumens de corda. Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre. Al llibre de Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga, lo trobaréu. Yo encara no hay lligit este llibre del autó de Mequinensa.)

Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga

Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre

domingo, 21 de abril de 2024

Anales de Cataluña. Tomo primero. Capítulo 1. De la fundación, nombre, división, y límites de Cataluña, y de la división de España, y Francia.

Tomo primero de los Anales de Cataluña.

Libro 1.

Contiene su población, división, breve descripción de sus montes, ríos, fuentes, baños, minas, y otras maravillas, con la relación de invenciones de imágenes de N. Señora, de los cuerpos santos extranjeros, que la favorecen, y de los conventos cuyas fundaciones se ignoran.

Capítulo 1.

De la fundación, nombre, división, y límites de Cataluña, y de la división de España, y Francia.

Cataluña en el principio fue criada como todo el universo, y nombrada como las demás Provincias, con el nombre común de la Tierra, pero buena; produciendo árboles, y flores obedeció al precepto de Dios, el cual habiendo ya criado el azul viril tachonado de luces, y dividido el cristalino elemento del dilatado penzil de la Tierra, fabricó otro Mundo pequeño en Adán, para que meditase las grandezas del Cielo, hecho en la Tierra para su población, y aumento con su amada consorte Eva, sacada de su lado en la costilla. Criados, y constituidos Emperadores de la Tierra, felices con la gracia, ricos con los dones naturales, y sobrenaturales, ciudadanos del terrestre paraíso, apenas le gozaron, cuando vanos, y rebeldes se atrevieron a su Señor, que les condenó a destierro, trabajos, sudores, dolores, y muerte; justo castigo de desconocidos, e ingratos.

Peregrinos en la Tierra, y desterrados del fértil Jardín; en Caín, y Abel (al cual mató Caín) Seth, y algunas hijas dilataron su prole con los casamientos; (1: Génesis, 1. & 2. Joseph de antig. lib. 1.) y de estos nacieron muchísimos, hasta que con el número creció la malicia: dilatose el deleite, alentose la ira, encendiose la envidia, y el contagio de soberbia sobre la malicia, obligando a la Divina Justicia justamente indignada a perder, y acabar el humano linaje por el Diluvio, pesándole de haberle formado. (2: Génesis, cap. 2, ad S. ) 

La misericordia infinita moderó la suma Justicia ofendida, eligiendo a Noé con sus hijos, y mujeres, con las especies de los terrestres, y volátiles brutos, y aves, para que renaciesen del Arca pasado el rigor del Diluvio, después de año entero de encierro, y 1656 de la creación del Mundo, para nuevamente poblar la Tierra. (3: Amnio lib. 4, y 14. Pined. Lib. 1, cap. 1. Viladam cap. 1. Génesis 7.)

Pereció el Mundo pecador, salvose la naturaleza en Noé santo; bajando del arca con su familia rindió en debidos obsequios, y sacrificios a Dios las gracias, formó después chozas, y cabañas para los suyos en un collado del Monte Caspio, donde sus hijos Sem, Cham, y Japhet, multiplicaron el humano linaje, y bajando al llano, dejada su primera población a la cual llamaron Sale Noha; excusáronse los demás de dejar la Montaña temerosos de otro Diluvio, a los cuales obligó Noé a seguir sus Padres, para que pudiesen dilatarse a poblar el Orbe; llegaron juntos al Campo Sennaar, a donde Nembrot nieto de Cham, altivo, e ignorante pensó escalar el Cielo con la torre de Babel, castigando Dios su vanidad altiva, con la diversidad de lenguas, no entendiéndose, ni entendiéndole; desprecio acomodado a su vanidad altiva, y propio de la soberbia. (4: Génesis, à cap. 7 ad 10.)

Dividida la frase, y modo de hablar en setenta y dos lenguas, siguieron el vínculo del lenguaje, (que es el más constante, y unido aprecio del amor) uniéronse porque se entendían, apartáronse de los que no entendían, y dividieron entre sí la redondez del Orbe: O bien eligiendo las Provincias, guiados del mayor de su Estirpe, o disponiéndolo Noé, y consignándoles las Provincias, que debían poblar, que es lo más cierto. Dividió pues Noé la Tierra en tres partes, Asia, África, y Europa, y amaestrados sus descendientes con las ciencias divinas, y humanas, les mandó partir a obedecer su decreto; concediendo a Sem el dilatado País de Asia, a Cham el caluroso de África, y a Japhet el fértil de Europa. 

(5: Cassan *Catglo. mundi. Icart ca. 1. Beroso lib. 1, cap. 5. S. Ant. Pag. 1. Turs. Epis. Hist. Lib. 1. cap. 3. Pined. Lib. 1. cap. 21.)     

Dividiose el Mundo por Noé en sus hijos año 101 después del Diluvio; vino a Europa Japhet, envió a poblar la Tierra, que hoy se llama Cataluña con lo demás de España a Tubal, año del Mundo 1788, del Diluvio 143 antes del Divino Nacimiento 2174, bien que otros llevan otra cuenta, (6: Joseph de antig. Lib. 1, cap. 2. Euseb. San Ger. Taraf. Cor. De Esp. fo. 1. Vilad. Carbonell, Cor. De Esp. ca. 1. Pujadas, Lib. 1. cap. 1. Pined. l. *19.)  

Estaba la tierra de España enriquecida de minas, ríos, y fuentes; matizada de hierbas, y flores; poblada de árboles, y frutos; pero despoblada de hombres, y ganados.

Vino Tubal quinto hijo de Japhet a Cataluña para poblarla, y así será importante saber, que cosa es Cataluña, que partida de tierra, y cuanto comprende en sus límites. Cataluña pues, es provincia de España la más vecina a Francia hacia el Norte, la tierra que ocupa esta provincia en sus límites, y a donde llega hacia la Francia, Aragón, y Valencia, ha sido muy controvertido por el poco cuidado de nuestros antiguos catalanes, que sólo supieron ocuparla, y exaltarla; pero no delinearla, y distinguirla, que dio motivo a varios disgustos.

Año 1242 le dio los límites, y distinguió a Cataluña de Francia, y Aragón, designando lo que era Cataluña, el Señor Rey Don Jayme I, diciendo que Cataluña se comprendía en los términos de Salsas, a Cinca, y de Cinca hasta Tortosa. Más cuidadosos los extranjeros explicaron con mayor claridad la Tierra que se comprendía en la Provincia de Cataluña, dándole los límites de Salsas al Valle de Andorra hasta Cinca, y de Cinca a Ebro, río abajo hasta volver a encontrar a Cinca, y siguiéndole hasta el Mar por la costa hasta llegar a Salsas. (7: Volum. 3. Const. Año 1585. tit. De Pau, y Treva. Miedes lib. 6. cap. 1. 2. 4. 6 y 17. Botero lib. 1. Pujadas, Lib. 1. cap. 8. Processo de las Cortes de 1534. Arch. De la Deputación.)   

Estos son los verdaderos términos de Cataluña, y toda la tierra, que se incluye en su circunferencia, es sin duda de Cataluña, y con estos términos se entenderá, y probará su (idemptidad) identidad; que es al Oriente el Mar Mediterráneo, y la Gallia Narbonense; al Poniente Aragón; a Medio Día Valencia, y el Mar; y al Norte Aragón, y Gascuña. (8: Cris. de Cat.. Pag. 1. § 3. Pujadas, Lib. 1, cap. 8. Botero (.) Miedes.)

Esta es la identidad, falta saber la circunferencia para entender cual es el último lugar de Cataluña en sus cuatro términos: la circunferencia es, tomando la linea de Salsas, que se encamina al Perellos, de este a Vingran, Taltaul, Astagel, Regla, Margevol, Arbusols, Musset, Coll de Jou, Puig Valedor, Font Rubios, Partès, Laveto Coronado; y de aquí por el Puerto del Platero sube al Puerto de Saversacorba, Martellat, Boet, nuestra Señora de Montgarra, San Lupo, Oñà, Hares de Sus, y baja por Bausen al Puerto de Piedras Blancas, que es la Valle de Aràn; de aquí se encamina a Benavarri, y a las Fuentes de Cinca; de estas corre siguiendo a Cinca hasta topar el río Ebro, y atravesándole, sube la linea hasta Berruso, y a la Puebla de Massalù (Pobla de Massaluca), hasta el río de Algàs (Algás, Algars), que es el que divide a Cataluña de Aragón al Poniente, y tomando esta linea se encamina hasta el Medio Día, subiendo por el río Algás a las Piñeres, Caseres, Arenes (Arnes o Arenys, Areñs de Lledó), y al Puerto de Betsaù (Beceite, Beseit), y de aquí atraviesa el río de la Cenia, dejando a mano derecha el Convento de Benifaçà, que ya es de Valencia, y este río Cenia, divide a Cataluña de Valencia al Mediodía, pasando a una villa de Cataluña llamada Cenia, que da nombre al río, que siguiendo su curso, pasa entre dos Ventas, una de Valencia, y otra de Cataluña, por donde atraviesa el Real Camino, dejadas las villas de Ulldecona, y el Cañar (Alcanar), que son de Cataluña a la mano izquierda, y acaba su curso en nuestro Mar Mediterráneo.

Continúa esta linea de Mediodía al Oriente desde la Cenia por la ribera, y costa del mar, hasta llegar a Leocata, y Salsas, comprendiendo todos los lugares, pueblos, ríos, y montes, que están en esta linea; y todo esto es Cataluña. (9: Pujadas, Cor. de Cat.. Lib. 1. cap. 8. Corbe. Cat. Ilust. Fol. 35 ad 37.)

Tiene Cataluña de latitud ochenta leguas, y de circunferencia en sus términos ciento y sesenta y ocho. (10: Tab. Geog. Cataluña in major Adla. Cris. de Cat.. Pag. 1. § 3.)

Comprendidos los límites de Cataluña importa la inteligencia de los nombres, que le dio la antigüedad para ser conocida. No tuvo en los primeros pobladores nombre particular Cataluña, porque unida con las otras provincias de España, tuvo después con el tiempo diferentes nombres por sus Reyes pobladores, como veremos. Por Tubal, que también fue Jobel, se llamó como las demás provincias de España, Tubalia, y Jobelia, y los pueblos Jobelos, y Tubales, y de Hibero Hiberia (Ibero, Iberia), de Hispalo Hispalia, de Hispan Hispania, por Espero Esperia, y por los celtas Cataluña sola, Céltica, y Setubalia.

(11: Vallseca; y Marquil. in usat. cum dominus. (Vivès) Vives, lib. 21, cap. 11. S. Gero. Sup. Ezeq. Plinio, Lib. 1, cap. 20. Justin. Lib. 44, cap. 1. Tarafa, fol. 3, 11, y 15. Pujadas, Cor. de Cat.. Lib. 1, c. 12 y 26.)   

Faltando los reyes en Abidis, último de los primeros, discordes los pueblos en elegir, divididos por el odio, y ambición, formaron provincias, y naciones por diferentes nombres conocidas. Cataluña en los referidos límites se dividió en doce repúblicas, o comarcas, como fueron Ceretanos, Ruysiliones (rosellones, del Rosellón), Indigetes, Betulones, Lacetanos, Sedetanos, Suesetanos, Cossetanos, Ilergetes, Acetanos, Ilercaones, y Ausetanos. (12: Plinio, Nat. hist. Lib. 3. cap. 3. Pined. Lib. 3. cap. 17. § 2. Pujadas, Cor. De Cat. Lib. 2, cap. 1.)      

A estos añadían algunos los Penos, que eran del Panadés, comprendidos en los Sedetanos, y Cossetanos; y los Phenicos, Portusios, y Bergusios, comprendidos en los Ilergetes; y los Castellaunos, que nombra Florián de Campo, eran los Lacetanos. (13: Beut. Lib. 1, c. 13 y 26. Garib. Lib. 6, cap. 3. Pujadas, lib. 2, cap. 1.)

En estos pueblos, y repúblicas se dividió Cataluña faltando sus reyes primeros, y así será bien entender dos límites, y tierras de estos pueblos, para comprender lo que se referirá de sus proezas. Los Ceretanos tuvieron los propios límites (que) tiene ahora Cerdaña. (14: Pujadas, Cor. Lib. 2. cap. 1) Ruysiliones ocupaba, Ruyssellon (Rosellón) por la costa, del Grao cabo de Cruces, y del mar al monte de Canigò. Indicetes, o Indigetes del cabo de Cruces hasta pasada Empurias. Betulones, y Lacetanos dominaban del río Llobregat hasta Blanes, encontrando con los Gerundenses. Sedetanos, y Suesetanos tuvieron su asiento de Llobregat al río Ebro.

Cossetanos extendían sus términos de la parte superior, o boca de Ebro hasta el río Llobregat a la parte de Monserrate. Acetanos, en los términos de los Ilergetes, y Cossetanos, tuvieron sus dominios. Los Ilergetes, del río Gállego entrando en Cataluña hasta el río Ebro, y por todo el río Segre, comprendiendo Urgel, Lérida (Ilerda, Ilergetes), y parte de Aragón, tenían su distrito. Ilercaones ocupaban de Tortosa a Burriana, y Castellón de la Plana; aunque Marcà (Pedro de Marca), lib. 2, fol. 126, dilató los términos hasta Villa Franca (Villafranca), que es Cartago vieja. Ausetanos partieron límites con los Cossetanos, y Indigetes desde Llobregat, tierra adentro hasta Vique. (15: Plinio, Nat. hist. Lib. 3. cap. 3. Pujadas, lib. 2, cap. 1.)

Parece verdadera esta división, no obstante el sentir de Marca, porque faltando el pastor dividiose el rebaño, y de una sola provincia se formó tanta multitud: vinieron después a España los Cartagineses, y luego los Romanos, y a nuevos señores, se siguieron nuevos nombres: dividiose España, por los romanos en Citerior, y Ulterior, quedando Cataluña con los pueblos nombrados con el nombre de España Citerior. (16: Med. pa. 1, cap. 1. Moral, des. De Esp. c. 2. Vaseò, lib. 1, cap. 9. Nebris in prologo. Cataluña España citerior. Cataluña España Tarraconense.)

Dilataron los romanos sus conquistas, y vencidos sus émulos, hechos ya Señores de España, la dividieron en Tarraconense, que fue la Citerior, y principal, cuya cabeza, y Metrópoli era Tarragona; en Bética, que fue la Andalucía; y Lusitania, que comprendía Portugal, y Extremadura, que antes eran Ulterior. (17: Icart, à cap. 11. Nebris, Prolog. Vaseò, lib. 1, cap. 8. Pujadas, lib. 2, ca. 26.)

Últimamente llegó Cataluña a coronarse con su glorioso nombre, alabado, engrandecido, ponderado, respetado, y temido de todas las naciones en Otger Catalòn (Catalon según Bofarull), y los que le siguieron: sin que las opiniones contrarias puedan prevalecer contra la verdad de las escrituras antiguas, y acreditados varones de todos los reinos, que la defienden contra corto número de opositores, y divididos, pues cada cual va por diferente camino. Y respondiendo a todos, digo que ni en el tiempo de los Alanos, y Godos, y otras naciones, ni por la victoria, que consiguieron los de esta provincia en Francia, quedando al lugar, nombre de Campo Catalán, (Chaalons en Francia) ni por otra ocasión antigua, permaneció tal nombre; y lo cierto es, que fue exhalación, que luego desapareció, quedando siempre Cataluña con el nombre general de España; pero desde que Otger Catalon vino a Cataluña hasta al presente tiempo, le ha durado su nombre; infiérese deberlo a la venida de Otger, y no a lances antecedentes, supuesto no le quedó tan glorioso timbre. (18: Inscrip. De San Miguel de Cuxa (Cuxà, Cuxá): año 785. Marquil, usat cum dominus nu. 3. Thomich (Tomich), cap. 15. Gerónimo Paulo, en el prin. Taraf, cap. Pelagi, Calça, lib. 1, cap. 1. Wolfango, lib. 10, año 787. Gerardus Mercat, pag. 188. Lucio Mar. Lib. 2. Valla de reb. Fer. Lib. 1. Beut. Lib. 2, cap. 12. Visian, hist. Valent. Fol. 15. Bledo, rest. De España, lib. 3, ca. 4. Escolano, hist. De Valen. Dec. 1, lib. 2, c. 17. Mart. Hist. De San Juan de la Peña, lib. 1, cap. 23, 26, 37. Carrillo, lib. 3, fol. 190. Borrello, cap. 46. Aug. Dial. 4. Bosch, tit. De honor de Cataluña, lib. 2, cap. 11.)        

Esta es Cataluña, esta es su gloria, este su nombre, y este su crédito: dividiose también en lo espiritual, como veremos, en la primitiva iglesia en diferentes obispados; en nuestro tiempo en un arzobispado, y ocho obispados; en lo temporal en condados, vizcondados, varvesorías, veguerías, y sotveguerías (subveguerías, occitano sotz, sot : catalán sota : sub), contenidos en once ciudades, y 2374 villas, y lugares grandes; añadiendo Carbonell Coronica de España, fol. 86, que en Cataluña hay treinta mil parroquias ; permita Dios se dilate, y aumente para más servirle. (19: Peñalosa, Excelen. De los Españoles, cap. 1.)

Asegurado, qué es Cataluña en sus límites, y nombre, importa la inteligencia de su división de Francia, y de cuál es el lugar, que divide a estas dos provincias, que tan varias ocasiones se ha controvertido, y aun casi decidido, más con arte, que razón, fundándolo en mapas, y autores (inverisimiles) inverosímiles. Hemos pues de asegurar, siguiendo el más antiguo, verdadero, y inteligente cosmógrafo Estrabón de Situ Orbis, lib. 4, que los límites de España, y Francia, se hallan en el lugar adonde están los trofeos de Pompeyo. Aclaman a Estrabón los franceses, y aseguran su crédito, e inteligencia, síguenle el obispo de Gerona, en su Paralipomenon, Francisco Compte, y otros insignes varones, que lo aseguran en la experiencia, no pudiéndose añadir al vigilante cuidado del P. Gaspar Roig. (20: Estrabón de Situ Orbis, lib. 4. Epis. Gerun. Paralipome. Hisp. Lib. 1, cap. De terrae Ruysilion. Compte, cap. 23 y 8. Pujadas lib. 3, cap. 67. Padre Roig, Resum. Hist. à fol. 135.)

Quedando averiguado, como es cierto, que la división de España, y Francia, es el lugar de los trofeos de Pompeyo; y que estos ciertamente se hallan en los Pirineos, como referiremos lib. 5, cap. 7, falta saber adonde hallaremos este lugar, y puesto; sienten Abraham Ortelio, y Gerónimo Paulo, que se hallaban estos trofeos en el promontorio de Cervaria, en una rama de la cordillera de las montañas de Albera; (21: Ortellio, Cos. Asperi glis. Pag. 1. Gerónimo Paulo, de montibus.) pero de su misma narrativa se infiere la equivocación, pues aseguran, que aún se hallan vestigios; pero ni indicios, ni cosa que lo parezca, se halla; como lo averiguó el Padre Roig, y lo asegura, como testigo del País, Bosch. (22: Bosch, tit. De honor. De Catal. Lib. 2, cap. 20, § 2.

La aguda torre del collado de la Massana, cerca del promontorio de Cervaria, que pretendieron Monsiur de Marca, y el obispo de Orange, aunque en otras cosas varios, y por orden de este, el abad Sala de San Cucufate, ser los trofeos, como también lo siente Balusio (Baluze, Baluzio), así se engañan en esto, como en querer sean la ciudad de Pamplona; porque estas opiniones van contra la verdad de la historia, y les falta la inteligencia de la romana; pues como refieren los antiguos, en Roma sintieron mal de esta vanidad de Pompeyo, y no lo fuera ni mal admitido obsequio, fabricar una ciudad para aumento, y gloria del Imperio, ni una Torre para atalaya, como lo acostumbraron romanos, y cartagineses, y de esta acción no debía formar quejas el Senado Romano. (23: Dion. Hist. Lib. 41. Pujadas, lib. 1, cap. 4, lib. 2, cap. 27. Padre Roig, Resum. Hist. Fol. 138.)

Las argollas de los puertos de Andorra, y Altavaca, que sienten otros ser los trofeos referidos, es cosa sin fundamento; porque de fijar estas argollas, no podían quejarse los romanos, ni eran tales demostraciones sobradas a las victorias de tal héroe, aunque colgase en ellas las Armas de los vencidos; ni el lugar es a propósito como lo enseña la experiencia, para juntarse allí el numeroso ejército de Pompeyo, a celebrar aquellas suntuosas fiestas, y sacrificios, que refieren las Historias.

Excluidas estas opiniones, falta averiguar el lugar cierto de los Trofeos, y es sin dificultad aquel ramo, o cordillera de los Pirineos, de la otra parte de Ruyssellon, que baja de Canigò, hasta la fuente de Salsas, y promontorio de Laucata. Véanse los autores citados, núm. 9, y este lugar concuerda con lo que siente Salucio, de los trofeos, que eran de piedra por la duración, y acuerdo de las proezas, y en este lugar fueron como mojones, y términos de estas provincias, dejándoles en el límite de la dominada, y al entrar a la que pretendían dominar, o castigar, como se infiere de la Epístola de San Gerónimo, a nuestro Santo Barcelonés Ripario.

En este lugar pues, como lo averiguaron Francisco Compte, y el P. Gaspar Roig, y podrán asegurarse los que pretendieren saber la verdad, se hallan cincuenta y dos montecillos artificiales, que aún se conoce haber sido las Peñas puestas con arte, unas sobre otras, y formado aquellos montes, o pirámides, y aunque el tiempo haya unido los peñascos, bien se distinguen los encajes, y divisiones de una a otra peña, aplicando trabajo. Dilátanse estos cincuenta y dos montes, desde la raíz de los Pirineos en la tierra de los Fonolledas, al pie de la montaña, que divide a los Corberans de los Fonolledas, y que empieza a bajar del collado de S. Luis (Luìs en el original), a la parte de Levante hasta el cabo de la Flandi, en el término de Caldes; son estos montes todos iguales, de forma piramidal, y propiamente pirámides para acuerdo, y verdaderamente trofeos; y mirándoles así por la linea, parecen de una majestad ostentosa, y muy venerable antigüedad. Este lugar es dilatadísimo, y capaz del ejército de Pompeyo, y de la ostentosa demostración de galas, y fiestas: de esta vanidad pudo ofenderse Roma, y disgustarse por la soberbia fábrica en que gastaron tiempo, y dineros, sin otro fruto, que pretender inmortalizar su gloria vana (vanagloria) el Gran Pompeyo, en daño de los progresos de la República, teniendo ocupado inútilmente su Campo, cuando la Francia se oponía a la República. Asegúrase ser estos montes los límites de España, y Francia por la distancia, refieren los citados autores, que hay desde Narbona hasta los límites de España, que son sesenta y tres millas, y estas hallarán justamente de este referido lugar a Narbona; de que se sigue claramente, que hallándose estos montes a la otra parte de Rosellón, y este dentro de la linea de estos montes, a la parte de España, lo es sin dificultad alguna, debiéndose tomar la división de España, y Francia, de estos montes.

Ni valen las cavilaciones, mapas, equivocados, y no entendidos privilegios, que refiere el arzobispo Marca, (de que le nota Balusio,) porque como tan entendido no ignoraba la causa porque en tiempo de los romanos algunas ocasiones, y en la libertad de esta Provincia de la tiranía de los Moros algún tiempo, fue comprendido Rosellón en el gobierno de la Septimania, o Narbonés Gallia; que fue porque acostumbraban los romanos dilatar el gobierno de los pretores romanos, que residían en aquellas Provincias, por la comodidad de la defensa, y administración de justicia; y en tiempo de los Moros, porque se libraron primero enteramente, que las que se hallaban de esta parte: libró al Rosellón Carlo Magno, y no fue sobrado encargarle al gobierno de la Francia, o de los cabos tenía en aquel distrito; pero esto no fue ni pudo ser quitar a Rosellón ni a Conflent, de España, porque se hallan siempre comprendidos en sus límites, y aunque España gobierne a Francia, y franceses a España, no dejará España de serlo, ni Francia será España.

Y para quitar toda duda véanse Estrabón, lib. 3, y los referidos, y hallarán patente, y clara la división de España, y Francia con señas palpables, y visibles, que la declaran con toda individualidad, y son según concuerdan todos: que los límites de España, y Francia son los Montes Pirineos, y que los de la parte de España son fértiles, fructíferos, y poblados de árboles, y los de la parte de Francia se hallan secos, áridos, y sin árboles, ni rastro de amenidad; adviértase la diferencia con la vista, y admiremos la suprema providencia de Dios, en dividir estas dos Naciones, manifestando quererlas apartadas, y distintas; supuesto les dio distinción tal, y como a muralla a los Pirineos, para que una no entrase dentro los límites de la otra: y con tal providencia dispuso esta separación, que formó una linea de división en la cordillera de los Pirineos, quedando sólo los Puertos, y desaguaderos para la comodidad; pero continuando la misma cordillera, y linea de los montes, de un puerto a otro.

No sólo manifestó Dios, la división de Francia, y España por los montes Pirineos, y diferentes calidades (cualidades) de los españoles, y franceses, sino también con otras particulares maravillas, especialmente de las aves llamadas francolines, que se crían, y cazan a la parte de España, y pasada la linea referida de división, no sólo no se hallan, pero si las quieren entrar, mueren, y por esto las llaman los franceses, los verdaderos españoles; y de un pez, que se cría en la laguna de Salsas, que es en la división de Francia, y España, de tal forma, que parte de ella es de España, y parte de Francia; y el tal pez, sólo se halla en la laguna de la parte de España, y jamás se ha hallado, ni pescado en la parte de Francia, al cual también llaman verdadero español; de que claramente se infiere el límite, y término de España referido, y el cuidado particular del Cielo en declararle. (24: Bosch, tit. De hono. De Cata. Lib. 1, cap. 29, § 2. Fr. (Grabiel) Gabriel August. Christ. De la verd. § 2.

A los autores, y opiniones, que quieren la división de España, en la Sierra que va del Templo de Venus, o Port Vendres a Colibre; y a los que sienten ser Colibre de la Gallia Narbonense, se satisface, con que se engañan en señalar Colibre, y en asegurar, que la postrera región de España, es de los Indigetes, o Empuritanos; pues de Ampurdán hasta Port Vendres, va otra región, y territorio, y esta debía ser la última, y no el Ampurdán. Satisfacen estas opiniones (aunque poco fundadas) Pujadas, y el P. Roig, allá se podrá ver, que para nosotros bastan las razones ponderadas, fundadas en la experiencia, con las cuales fácilmente quedarán destruidas las opiniones contrarias, asegurando, que el Templo de Venus, y Port Vendres no es todo uno, como fingen; porque el Templo de Venus, fue edificado en el promontorio de Laucata, o en el lugar de los Trofeos de Pompeyo, (25: Compte, d. Loco. P. Roig, Ref. Histo. Fol. 146.) y no en Port Vendres. Equivocados con el nombre los autores quieren la división de España, en el Templo de Venus, o Cervaria, como también se equivocan Mela, Claudio, y Ptholomeo (Ptolomeo, Tolomeo), a los cuales siguen Diago, Zurita, Nuñes, y Ortelio, refiriendo ser villa, o lugar, y la que hoy es Colibre; siendo constante ser un promontorio marítimo, y inhabitable; y no menos se engañan en la descripción de Cataluña, de Poniente a Levante, pues primero ponen a Barcelona, que al río Llobregat; con que no es maravilla hayan tomado equivocación en designar el Templo de Venus, y el promontorio de Cervaria.

Omito asegurar, que Conflent es del condado de Cerdaña, pues desde la primera antigüedad está unido a él: consta de los Testamentos de todos los condes de Cerdaña, que se hallan en el Real Archivo, y en ellos siempre se hallará, que disponían de Cerdaña, y Conflent: Ni hace al caso ser del obispado de Elna, porque tierras de Cataluña son de obispados de Francia, y tierras de Aragón, y Valencia de los de Cataluña, y es muy distinto el término espiritual, y su jurisdicción, de la temporal; menos quiero tratar de cuán sin pretexto se detiene la Francia parte de Cerdaña, pues jamás han puesto en duda los Antiguos, y modernos ser esta toda de España, ni han imaginado poderle quitar parte. (26: Estrabón lib. 3. Plinio, lib. 3, cap. 3. Conrado Erabacio, Veronense, y Trifernate.)

Debemos sólo inferir de lo referido, y asegurar para España al Rosellón, y que siguiendo los reales privilegios, decretos reales, y deliberaciones de Cortes, confirmados con solemnes juramentos desde el Señor Rey Don Jaime II hasta el Señor Rey D. Felipe II, no se ha podido separar el Rosellón del condado de Barcelona, ni de la Corona de Aragón, y no sólo el Rosellón, pero ni Mompeller, Barrades, y los estados del Llenguadoch, porque no pudo alienarlos el Rey Don Jaime de Mallorca en daño del fideicomiso, sin voluntad del Señor supremo, que es el Rey de Aragón; y Conde de Barcelona; demos fin al capítulo, que aunque importante, es dilatado.

Lingua Occitana. Catalaunensis : Chaalons, Châlons.